dijous, 30 de setembre de 2010

De la familha Gric de Prat, que vòli ... lo CD.

Lo quatuor bordalés Gric de Prat que vien de sortir un CD titolat "viatge en Aquitània!"
Que'u podetz comandar directament, que trobaratz quin hèr en tot visitar lo son sit.
Gric de Prat qu'ei doncas 4 personas: lo pair, la mair, lo hilh e la hilha, qui hèn de musica mes que mes gascona.
Punt de vista, l'emission en occitan de FR3 Aquitània, que'us consacrè la soa emission de dimenge passat. Aquiu que l'avetz.


dimecres, 29 de setembre de 2010

Dit excitant (e occitan)

Ja sabetz que Romieu, Bianchi e Gaubèrt van a editar un diccionari d'expressions occitanes, que ne recuelh mès de 6000. Ailàs, aguest recuelh ei concebut "ara mòda" deth sègle passat, qu'ei a díder que demore escrit sonque en lengadocian, explics inclusi, en lòc d'èster redigit ena lengua oficiau. Qu'ei pecat. Ua version aumens bidialectau -lengua oficiau e lengadocian- que serie estada benvenguda. Aquerò serie estat era oportunitat tà explicar, per exemple, que se chautar en lengadocian non se vire per shautar-se en aranés.

Que cau qu'es occitans s'acostumen ara normalitat per çò que pertòque ara sua lengua.

Er occitan estant gascon, la lengua nòsta compartís damb eth catalan aguesta caracteristica unica de poder conhóner eth dit (de la lengua) damb eth dit (de la man). Segur que lengua e dit van plan amassa, encara que i manque un tresau lairon deth mèn punt de vista. E donques, jo qu'è volut hicar-i eth dit en tot aportar era mia pèira personau ar edifici deth recuelh des dits e dites nòsti.

Tà començar, uèra ua dita que, a prumèra vista, pòt semblar meteorologica. Totun, non n'ei, e non la trobaratz cap en aguest diccionari tant esperat. Qui sap, dilhèu l'auratz en ua auta edicion propèra, damb toti es explics qu'aguesta dita filosofica s'ameritarie?

Jos lo plumalhon, per la Sant Medard,
A cada dardalhon, li fau un dard.


Me semble que se'n pòt trapar era seguida mès ath sud:

Per la festa major de Sant Galdric,
Tothom ho fa, el pobre com el ric.


E, sense sortir deth tèma, non pòdi resistir de liurar-vos aguesta dedicatòria gascona (en occidentau), trobada sus internet:

Qu'aimi ton QI, sharmanta Marí!
Saps, shens lo I, autant que l'aimarí!



Bon, en realitat, è cambiat eth nom dera gojata. Espèri qu'ara donzèla non li saberà cap mau.

PS D'acòrd, d'acòrd, un servidor, a qui li agraden versi de gran portada poetica, s'a inventat aguestes tres "dites". Totun, que cau plan qu'un se hique a inventar-les tà dar-les vida, vertat? lol

dimarts, 28 de setembre de 2010

Aqueth macarèu de Polo

E ara ua cançon en lengua occitana, tà cambiar-vos deth "dialècte" deth diccionari deras expressions de Romieu, Bianchi e Gaubèrt (mès de 6000 expressions, de paréisher lèu) . (Messatge personau tau mèste Andriu: uèra, que'n hèi jo tanben de publicitats tà vòste libe ! Alavetz mercés qui?)
E puish, ad aqueth macarèu de Polo, qu'ac cau plan díser, que'u envegi era sua vita, a còps. :)

E sabetz era diferéncia que i a enter Jan Petit e Ivan Petit? Non? N'i a ua totun. E quiò!.



E deu gran Robèrt Matta, ua gitana plan de noste. E òc, òm pot èster rròm e gascon au còp. Libertat, egalitat, fraternitat e solidaritat dab los rròma !

diumenge, 26 de setembre de 2010

En eras Baronias que i a tostemp garias.

En eras Baronias que i a tostemp garias.
E eras garias deras Baronias que s'i entenen tà hèr cantar eth poth. La pròva en musica que nse n'ei dada peths Bandolets, tres amics qui forman un bandou cantaire de Bigòrra.








E s'anatz de l'aute costat, de cap tà Bielsa, e s'avetz un pòc de sòrta, que poderatz rencontrar ua persona deu país qui vos harà dançar "el villano" en tot "charrar" en beròias paraulas belsetanas e tot açò per ua biella nuei, plan segur.






E la que segueish qu'ei la version de la Ronda de Boltaña, dab la votz deu regretat José Antonio Labordeta (mila excusas per la video "siquedelica")

dimecres, 22 de setembre de 2010

Aue era lengua nòsta qu'ei oficiau per tot Catalonha

Occitan, gascon, aranés, que son tres noms entà designar ua madeisha lengua: era tresau lengua oficiau en Principat de Catalonha. Non arregrairam jamès pro es diputats deth parlament catalan per auer tornat a dar ara lengua nòsta - quin que sigue eth nom que li volem hicar: aranés, gascon o occitan- un estatut de lengua ordinària, de lengua normau, de lengua coma quinsevolhe auta. Que calie que siguessen es aranesi e es catalans que trinquèssen era malediccion qu' empechava er occitan de passar d'un estat de lengua teorica, d'ua lengua virtuau, d'ua lengua d'inventar, d'ua lengua sense existéncia pròpia en dehòra des sòns dialèctes naturaus, ath d'ua lengua normau, de lengua oficiau, de lengua que pòt exigir, qu'a d'exigir ua reconeishença ath nivèu planetari.
Er aranés non ei capmès sonque un petit parlar d'era petita val d'Aran. Que s'a hèt eth representant dera lengua nòsta. Exactaments coma es catalans qu' an oficializat er aranés a costat dera sua lengua pròpia, podem somiar qu'un bèth dia, toti es auti paisi occitans seguisquen eth camin traçat pes germans deth sud en tot cooficializar ath madeish temps era sua pròpia varietat dera lengua nòsta e er aranés. Atau, era modalitat comuna poderie jogar eth ròtle que li predestinen era sua istòria e era sua posicion geografica plan centrau en airau des païsi occitanocatalans: eth ciment dera union occitanocatalana retrobada, 800 ans dempús era batalha de Murèth.

EDIT De part deth companh Florenci (ved. eth sòn comentari), la session parlementària sus era lei der aranés que se pòt véder en tot hèr clic acitau.

diumenge, 19 de setembre de 2010

José Antonio Labordeta que ns'a deishats

Uei que ns'a deishats lo Jausèp Antòni: un escrivan, poèta, "cantautor", òme politic e gran patriòta aragonés. Qu'avèva 75 ans.
Que repause en patz : demorarà tostemp viu tà nosatis. Que ns'a hèits tots aragonés.





dijous, 16 de setembre de 2010

GLO, occitan en Aran e en Catalonha: Guilhèm Molinièr a ressuscitat!

Coma ac sabetz, era situacion der occitan ena Val d'Aran qu'ei fòrça precària, a despiet deth sòn estatut de cooficialitat en sòn territòri e en tot Catalonha. Que i compartís era cooficialitat damb eth catalan e eth castelhan. De manèra pòc rasonada e irresponsabla, eth Grop de Lingüistica Occitana, apitat pera Secretaria Lingüistica dera Generalitat, li desire ua situacion encara mès complicada en tot hèr era promocion d'un parlar concurrent. Aguest parlar deth GLO i ei presentat coma "mena d'estàndard occità" mentre qu' en realitat, s'agís sonque der estandard lengadocian, que non d'occitan estandard. Sufis de percórrer es blògs occitans listadi en aguesta plana per constatar que sonque blogaires lengadocians l'utilizen, e encara cap toti. Aqueth parlar dit estandard ei d'us minoritari. A mès, que presente era particularitat d'èster "desgasconizat" en pregonor, purificat de tot gasconisme, en conformitat damb es recomanacions de Guilhèm Molinièr - un tolosan deth sègle 14 - que consideraue eth gascon tant pòc occitan coma eth francés e eth lombard. Dilhèu es deth GLO s'an desbrombat de Guilhèm Molinièr; totun nosati, non, e es gasconistes tanpòc.



Cada parlar ei ua lengua, e eth problèma non ei cap de saber se dues lengües son en realitat era madeisha o non, senon ben de decidir quin parlar causir coma lengua comuna tara comunitat. Causir era forma dera sua lengua qu'ei un dret fonamentau des comunitats umanes. Es aranesi an causit eth parlar mijaranés coma lengua nacionau d'Aran. Aquerò me semble avisat e normau, e irreprochable des deth punt de vista occitanista, ja que 70 ans (tres generacions!) dempús dera parucion dera gramatica lengadociana d'Alibèrt, de caire estrictament monodialectau, non dispausam encara de cap de modalitat unificada que poderie díder-se occitan estandard. En realitat, ei causa sabuda qu'es linguistes occitans non son motiuadi per hargar un parlar composicionau unificat, comparable ath batu peth basc, ne es occitans presti per acceptar-lo.


Er aranés ei gascon e occitan. Er aranés oficiau ei ua lengua pro unificada, normativizada, emplegada ena vida vidanta dera Val, enes escòles araneses, ena administracion aranesa, e en escambis oficiaus deth Conselh Generau damb eth govèrn dera Generalitat, ua lengua coma quinsevolhe auta, ua lengua normau fin finau. Ua lengua ben normau, òc, mès en gran perilh d'extincion.

Es Aranesi son ciutadans catalans de plen dret, tot e de lengua occitana. Aqueth hèt qu'a amiat eth govèrn dera Generalitat tà oficializar er occitan per tot Catalonha. Donques quin parlar escuélher coma lengua occitana oficiau peth Principat? Coma ei logic, eth parlar de Mijaran, puishque constituís era lengua occitana oficiau en Aran. Aquerò creèc un moviment de reaccion de part d'ua franja des nòsti "germans" deth Comitat d'Agermanament Occitanocatalà (CAOC), que pretengueren denegar eth dret der aranés tara oficialitat - pejor qu'un lengatge estranh, er aranés que serie sonque un "dialècte", qu' ei a díder ua "non-lengua" segontes ua concepcion de linguistes, concepcion comprensibla en encastre e en tèrmes dera sistematica linguistica, totun, quan la transposam ena realitat, aguesta concepcion i apareish reductora e sense cap de fonament filosofic. Non ei vertat que i age parlars que non serien lengües mentre que d' auti, mès privilegiadi, ne serien. De tot aquerò, n'i poderie aver de comentar, qu'ac harè un bèth dia.

Damb eth CAOC, qu'èm donques passadi d'un estat de lengua estranha comparabla ath francés coma ac escriuec Molinièr, ath, pòc envejable, de dialècte, de "mens-qu'ua-lengua", de "negacion-de-lengua". Quin progrès! E çò de melhor venguec deth discors qu'eth president deth CAOC, Sr. Enric Garriga i Trullols, prononcièc dauant ua comission parlementària en Barcelona. Enric Garriga qu'adrecèc un messatge d'ua claretat limpida de cap taus parlementaris presents e tanben de cap tà Euròpa: era Union Europèa NON pòt reconéisher er aranés coma lengua permor qu'ei sonque un dialècte der occitan, dixit aguest senhor. Me demani quin òm pòt arribar a tau conclusion. O dilhèu eth francés, parlar dera lengua d'oil, o eth luxemborgués, parlar aleman e lengua nacionau e cooficiau deth Gran Ducat, serien lengües en manca d'arreconeishença oficiau? E aguest parlar lengadocian qu'eth GLO e eth CAOC mos oferissen coma estandard, encara qu'es occitans non lengadocians non ne vòlen, EN QUÉ non serie un aute "dialècte" der occitan? O serie er aranés un dialècte d'aguesta "lengua regalada"? Er aranés e serie donques un dialècte deth lengadocian e degun non mos ac auie dit abans? A mès, e serie er aranés mens occitan o mens digne d'èster una "mena d'estàndard occità" qu'eth parlar deth GLO??? Er aranés serie donques tan tarat que non posquesse èster ne estandardizat ne oficiau? Arremerciem eth Creador per emparar-mos deth patués des Aranesi damb aqueres montanhes tan nautes, e preguem tà qu'aqueth "petit dialècte" desaparesque lèu lèu ath profit dera magnifica lengua des trobadors... o mès exactaments, ath profit deth castelhan.

Ailàs, vedem plan qu'er esperit de Molinièr non a deishat eth planeta occitan! Eth deputat e sindic d'Aran Paco Boya, en responsa a Enric Garriga, i hec allusion de manèra implicita, e fòrça justa, en tot raperar qu'aqueth mot "estranh", eth mot madeish que Molinièr utilizèc coma argument entà horabanir eth gascon dera lengua des trobadors, ère un mot-clau tà daurir era caisha de Pandòra deth gasconisme.

Imaginatz un Catalan occitanofòn que se passejarie pera Val d'Aran. Pensatz reaument qu'ua coneishença der occitan limitada ar estandard lengadocian l'ajudarie fòrça tà compréner er aranés orau necessari tà discutir damb Aranesi? Qu'è rasons des bones tà pensar que non. Que sufís de guardar es tres emissions que Caçador de Paraules (emission de TV3 en catalan) consacrèc ara lengua dera val entà convéncer-se'n. Cada viatge - o quasi- qu'un mot pausaue un problèma veritable ath caçador de paraules Roger de Gràcia, qu'ère ua forma tipicaments aranesa o tipicaments gascona. S'aguesse sabut eth lengadocian estandard, aquerò non l'aurie bric ajudat.


Eth catalan e eth lengadocian presenten entre se diferéncies de caractèr quasi dialectau, que non impedissen l'intercomprension aumens ath nivèu des lengües escrites. Per un catalan, non i a vertaderament de besonh seguir corsi tà poder liéger eth lengadocian. Tà començar, un diccionari sufís. Qu'ei donques pecat qu'un catalan comence a apréner era varietat occitana mès propèra ara sua lengua en lòc dera varietat OFICIAU en sòn país. Per contra, s'eth nòste catalan occitanofil e benevolent comence per apréner er aranés en prumèr, poderà discutir damb aranesi directament en aranés e atau contribuïr a hèr víuer er occitan en Principat. Que serie tanben ua mesura de justícia en simetria deth hèt qu'es aranesi, eri, son ben obligadi d'apréner eth catalan de bon grat o per fòrça. A mès, era gent que comprenen eth catalan e er aranés non auràn massa de dificultats entà liéger Bodon, Roqueta, Vernet o Gonzalès directaments ena version originau, sense coneishença prèvia dera varietat concernida. Que comencen donques per apréner e practicar era version oficiau der occitan abans que non es "dialèctes"!!!! Dempús que poderàn facilment hicar-se a profitar des literatures gascona, lengadociana e provençau sense massa d'esfòrci. E , mès tard, en tot trabalhar un shinhalon mès, que poderàn compréner totes es modalitats occitanes. Er aranés que pòt constituïr un pònt de cap as autes varietats occitanes autant com ac harie eth lengadocian, e fòrça mès qu'era version "desgasconizada" deth lengadocian estandard. Er aranés presente trets de transicion ben evidents, e en particular de cap tath lengadocian, mentre qu'eth revèrs non ei vertat a causa des causides normatives, digam-ne "gasconifuges", que prevaleren ena concepcion deth lengadocian estandard. Eth gascon non ei facil d'enténer per un occitan non gascon, qu'ac sabem toti plan, e qu'ei precisament per aguesta rason que cau apréner er aranés en prioritat, sustot ara que l'auem coma varietat oficiau. Qu'ei de bon sens.

Quant ar argument deth president deth CAOC dera "non utilitat" der aranés en dehòra d'Aran, non ei cap vertat. Que hège temps que demorauem ua modalitat oficiau der occitan. Damb er aranés, que n'auem ua, e ei soleta. Que la cau deféner e suenhar. Que cau ajudar es aranesi a sauvaguardar er aranés. Er aranés ei occitan e sauvaguardar er aranés ei contribuïr a sauvaguardar era lengua nòsta. Emplegar er aranés qu'ei deféner era oficialitat der occitan. Qu'ei aquerò e sonque aquerò que me posse tà emplegar er aranés, encara que me còste esfòrci lingüistics e qu'eth mèn aranés coishege: DEFÉNER era OFICIALITAT e era ARRECONEISHENÇA der occitan coma lengua. Occitan, lengua oficiau? Donques, òc, ja l'auem, e que se ditz aranés. Profitem-ne.


Aquera iniciativa deth GLO de promòir ua modalitat non oficiau dera lengua ath despens der oficiau qu'ei un trabalh de sapa que va completament en contra des esfòrci des Aranesi entà sauvaguardar er occitan ena sua val . Qu'ei comparable en tèrmes ecologics ara introduccion deliberada d'ua varietat allogena en un miei ambient a on ua espècie indigena i serie dejà miaçada d'extincion. A mès, presentar coma "mena d'estàndard occità" un parlar completaments "desgasconizat" , donques de hèt independent dera modalitat oficiau que ei precisaments gascona, ei daurir era pòrta a un separatisme lingüistic. Que cau ben pensar a çò que volem e as sues conseqüéncies.

Mesa al punt: J.C. Forêt e l'occitan a l'Universitat de Montpelhièr

De còps que i a, fasèm d'enganadas que regretam. N'ai fach una e la vòli corregir. Ai agut tòrt de reprodusir la partida del tèxt que blaima lo professor Joan Claudi Forêt. Èra pas mon intencion d'ofensar J. C. Forêt ni de metre en dobte la qualitat del trabalh dels ensenhaires d'occitan de l'Universitat de Montpelhièr ni de las autras Universitats. Me desencusi en desirar que los estudiants i sián de mai en mai nombroses a seguir los corses d'occitan. E que los mejans sègan, clar.

PS Ai escafat la frasa a l'origina de la polemica.

dimecres, 15 de setembre de 2010

"Mena d'occitan estàndard": eth GLO, complice de genocidi culturau

Qu'è lejut aquerò en blòg d' Eric Gonzalès, escrivan bearnés d'expression gascona e occitanista:

"Elements bàsis de llengua occitana" : qu'ei lo nom d'ua minigramatica elaborada per Aitor Carrera, professor d'occitan a l'universitat de Lhèida, e aprovada peu Grop de Lingüistica Occitana deu Secretariat de Politica Lingüistica de la Generalitat de Catalonha.
Que's pòt telecargar a l'adreça :
http://www20.gencat.cat/docs/Llengcat/Documents/Publicacions/Altres/ElementsBasicsLlOccitana.pdf
Que s'ageish en fèit d'elements d'occitan lengadocian, mes ne serà pas dit en nat endret deu document : la lenga qui i figura que i ei presentada com ua "mena d'occitan estandard" (?). Que legem en efèit : "Les formes que s’exposen a continuació pertanyen a una mena d’occità estàndard que, d’entrada, ha de resultar comprensible –sense cap aprenentatge previ– a tots els que coneixen i usen la llengua d’oc, ja siguin provençals, llenguadocians, alvernesos, gascons (aranesos inclosos) o llemosins."
Que son tot simplament formas lengadocianas, mes que'us auré hèit mau aus dits d'ac escríver. L'omission deu mot "lengadocian" n'ei pas innocenta : enter los noms citats que figuran professors d'universitat coneguts peu lor desir de véder los dialèctes desparéisher a tèrmi.
Que comença de n'i aver pro d'aqueras actituds, encoratjadas peus aranés e seguidas per la Generalitat (ne i a pas qu'a véder lo traductor : "occità", "occità aranés"). Que hè Jèp de Montoya, un felibre, dens aquera hadèrna de normalizators qui parlan occitan dab la boca en cuu de pora ? Que cau denonciar aquera enterpresa limashorda qui davanteja bessè d'autas iniciativas de mei de consequéncia.



Qu'a completament rason, Eric, lheuat un punt: non son seguidi pes Aranesi e er aranés demora oficiau per tot Catalonha.

Aqueri saberuts deth GLO (damb era ajuda militanta deth CAOC) s'an het complices d'un genocidi culturau programat, ei clar. Pr'amor qu'un Aranés qui conversarà damb un Catalan lengadocianoparlant incapable de parlar aranés ac harà en cap arren d'aute que catalan o castelhan per arrasons de comoditat. Ei clar qu'eth trabalh deth GLO contribuís activament ara desaparicion preocupanta der occitan en Espanha, sense ajudar de cap de manèra ara conservacion dera lengua en França.

dissabte, 11 de setembre de 2010

Gòrça i Ribagorça: Joan Coromines contra Simin Palai

L'origen més sovint acceptat i més evident del topònim Ribagorça és Ripa *curtia. Ja el trobem mencionat així al diccionari francès-espanyòl que François Sobrino, professor de castellà a Brussel.les va fer parèixer el 1734. Coromines va fer-lo seu i va explicar que ripa curtia es traduïa per riba tallada. Per llegir les explicacions del mestre, vegeu aquí.
Però això era sense tenir compte de l'existència del mot gòrça en gascó, que vol dir precipici, barranc, congost, segon l'escritor i filòleg bearnès Simin Palai. Quan el mestre català va adonar-se de les especulacions dels gasconistes sobre les relacions ben aparents entre el mot gascó gòrça (escrit gorso en gràfia antiga) i el topònim aragoneso-català, va reaccionar de manera contundent:
"La definició "précipice" que Palay ha atribuït tant a caligorso com a gorso és arbitrària i sense proves." (El parlar de la Vall d'Aran).
Arbitrària i sense proves! Coromines semblava oblidar que Palai era un locutor natural de gascó.

La galihòrça dins la tradició gascona, és el precipici, l'abisme, l'infern. L'abat landés Vincent Foix, gran col.lector de paraules gascones a les Landes i autor d'un diccionari del gascó landés ben anterior al de Palai, nota com a traducció de galihorce (col.lectat al País de Gòssa, galihorce és una gràfia personal per galihòrça): trou dans la terre, précipice, fondrière. I dona galihèrna com a sinònim de galihòrça.
Coromines volia fer derivar el mot galihòrça del llati quadrifurcum (quatre forques, cruïlla). M'és totalment impossible de seguir-lo aqui. D'un punt de vista fonetic (que no semantic), seria potser acceptable per galihorc, més difícilment per galihòrça - de *quadrifurcia (?) segons Coromonines, però totalment inacceptable pels sinònims galihèrna, galihèna, galitèrna i galihèra. El punt comú entre tots aquests mots de mateixa significació és el component gali- que deu portar el significant principal (congost, cf el meu "post" sobre galèr, galèra e galet en gascó contemporani). Doncs, res de quatre aquí.

En gascon, tenim el mot agalòrça, que designa el llit d'un torrent assecat, un correc. Coromines, qui no volia sentir res de òrça, gòrça - va intentar explicar-lo en combinar el mot gascó agau que significa canal i que trobem ben representat a la toponomia gascona, amb un altre mot *fortia. Aquesta proposta es inacceptable perquè no s'hi veu absolutament cap traça de f al mot agalòrça. Agau + fortia deuria donar agauhòrça i no agalorça. En gascon tenim un munt de mots com cauhar, mauhar, mauhèr, mauhidar, mauhorat, mauhòrt, mauhalar, mauhasent, mauhorar, pauhicar, tauha etc, etc; mai calar, malar, malasent ni malòrt! A més, no és del tot segur que un derivat d' aqua entri dins la formació del mot agalòrça. Pot perfectament resultar d'una dièresi incorrecta, era galòrça > er' agalòrça com en català: la gala >l' agalla. De fet, el mot galòrça existeix en gascó, és un malnom posat a una persona de gran talla (Palai). Em sembla interessant i significatiu de comparar aquest motiu amb una expressió benasquesa: gran coma un galiberna, traduïda per “alto como un monte”. Com ja he dit abans, en gascó galihèrna és un sinònim de galihòrça, és a dir la paret? la riba? (-òrça, -èrna ) del congost (gali, cf galet, galèr, galèra), que, logicament, hom pot contemplar des de dalt (precipici) o des de baix (cingle, “monte”).


Doncs, galòrça i agalòrça podrien ser variants de galihòrça i galigòrça.
*Gali’òrça -> *gallòrça? -> galòrça -> agalòrça
*Gali’òrça -> galihòrça /galigòrça

I *Gali'èrna > galihèrna, galitèrna en gascó, galiberna en benasquès.

Coromines queda totalment mut sobre l'etimologia del mot gòrça (precipici, congost) que Palai, natural de Biarn però criat a Bigorra, localitza al país de Varètge (Bigorra). Coromines sembla suggerir que Palai l'hagi inventat. Però per quin motiu ho hauria fet? Es ben poc versemblant. A més, el gasconista alemany Gerhard Rohlfs va topar amb un altre mot gascó que s'assembla prou a gòrça: buerça, sobre el qual Coromonines oblida de comentar (veg. G. Rohlfs, Le Gascon etc.). L'equivalència gòrça/buerça em sembla molt interessant perquè ens dirigeix cap a un ètim g o c/° òrca, comparable a allò que podem constar amb el mot indoeuropeu (*khorthos: clos) que va donar gort en irlandès (camp), garth en gal.lès (camp), -orth en bretó antic (camp, clos) , hort en català i òrt/ uart o guart en gascó (veg. X. Delamarre, Dictionnaire de la langue gauloise- Une approche lingüistique du vieux-celtique continental, Editions Errance, 2003). A Gal.lia, *gortia no designava el clos mateix sinó la tanca del clos, que sigui de bardissa o de pedra. En occità no gascó, el mot gòrça va prendre un doble sentit segons els parlars: generalment bardissa, localment terreny pedregós. Si comparem els quatre mots: gòrça, buerça, agalòrça i galihòrça, podem perfectament pensar que gòrça, buerça i òrça son tres variants-diguessim dialectals- del mateix mot com ho són, posats per cas, la par òrt/uart en gascó contemporani (cat. hort). Quant a la h de galihòrça, no cal oblidar que la h gascona no ve sempre d'una f etimologica. Hi és també molt sovint utilitzada com a consonant intercalar per impedir que es formi un hiatus. Es el cas en gascó contemporani amb mots com coherent (occità no gascó: coerent), vehicule (occ. veïcul, cat. veïcle), flahuta (a costat de hlaguta, flabuta, eslaguta, etc, cat. flaüta), lahut a costat de laüt (cf llagut/llaüt en català), lahusa a costat de laüsa, leusa (no sé traduïr-ho en català: designa un floquet de neu, de cendre...) :, sahuc i sauhuc a costat de saüc (cat. saüc) etc. Doncs, dins el mot galihòrça, és probable que aquesta h tingui precisament aquesta funció, com suggerit pel variant galigòrça mencionat per Palai (i ja anotat per Frederic Mistral dins el seu diccionari El tresor del Felibrige com a mot bearnès i variant probable de galihòrça).

I, en imitar l'estil del mestre, podria afegir: "La definició "tallada" que Coromines ha atribuït a "cortia" en llatí ribagorçà és arbitrària i sense proves."
Doncs, l'argumentacio del mestre és com segueix:
Oblidat RIPA CURTA, la necessitat de fornir un paral·lel a Pallars,obligaria mes endavant a crear el secundari Ripacurtia>Ribagorça. Corto amb el valor de cortado figura, per exemple, en el text aragonès Vidal Mayor, de mitjans S. XIII (I, 60, 4), en un vell refrany castellà citat ja per Juan Ruiz i d'altres ( Hisp. Rev.IX, 32); i encara s'usa en el portuguès d'Èvora (Rlus. XXXI, 155).


Que Vidal Mayor sigui un text aragonès, hi estic d’acord, clar, però la versió original del text escrit pel bisbe Vidal de Canellas, natural de Huesca, no ho era en aragonès sinó en llatí. Segons un estudi de Fernando Gonzàlez Olle parescuda en 2004 a la revista de filología española, vol. 84, pp. 303-346, la versió dita aragonesa era només una traducció de l’original llatí i no èra redigida en aragonès sinó en navarrès, una modalitat més afina al, o més influenciada pel, castellà.

El fet és que cortar/curtar no fa part del lèxic català, ni tan sols en les modalitats ribargoçanes, no el trobem tampoc ni en gascó ni en benasquès. Doncs hem de preguntar-nos si aquest mot, i sobre tot amb aquest sentit molt particular i molt iberoromànic de tallar, és veritablement alt-aragonés de soca-rel i no un castellanisme. Cal posar-ho en dubte – no he dit rebutjar-ho- en esperar més proves. No tinc les competències per decidir, però em sembla normal de plantejar el problema.

Gorça és un topònim conegut a Gascunya (i també a Navarra: Gorza), és el nom d’un poble nord-gascó: Lagòrça (Gironda), Lagorse en francès. En 1170 el nom d’aquest poble era La Gorsia (X. Delamarre, op. cit.).
Ja que gorça significa barranc, precipici en gascó muntanyenc, i compte tingut de les grans similituds entre les llengües i les toponímies alt-aragoneses i gascones, podem perfectament imaginar que el nom primitiu del riu Ribagorça era gortia , o sigui (el) "barranc", (el ) "precipici" o (la) "riba" i que els Romans van adoptar-lo com a "ripagortia", més tard interpretat com a ripa curtia a la llum del castellà triumfant. El llatí medieval ripacurtianes, sobre el qual es funda Coromines, podria ser tan artificial com el més tardà ripacurtienses.

Ara bé, no estic dient que Coromines no te la raó en aquest afer de Ribagorça. El punt que he volgut defendre és que no és tan fàcil descartar l’hipòtesi preromana. En tot cas, el tema m’a permès d’escriure un "post" més en el meu català de començaire, perdó, de principiant, doncs, tant de bo i... ja està!

EDIT Tornaré amb etimologies més serioses pels gali etc. a partir del llatí. Potseu les trobareu si us dic que gali podria ser una forma proto-gascona del llatí vall(i), o sigui vall? Anem: galihòrça: val(l)ifortia, galigòrça: valicurtia, galihòrc: valifortia x quadrifurcum, galiherna: valinferna etc

divendres, 10 de setembre de 2010

Esperança

Trobat aquò sus youtube:





Vam! Tornem-i. Esperança l'Aranesa, en version originau e en la lengua: la nòsta (drin bordalesejant! ;-) ).



Pren lo pòrta-votz
Cap a gaucha, cap a dreta
Pren lo pòrta-votz shens vergonha, calandreta,
l'alen e lo jòc
estacats au hons deu potz
Pachic Pachòc
deu costat de Santa Cruz

Pren lo pòrta-votz
Per anar cercar paratge
Pren lo pòrta-votz
Per anar aus emponts d'atge
Sus lo caminau
De l'arrua tà la hont
Conte comunau
de l'arriu dincà l'empont

Soi anat dab la vesina
dançar cumbia campesina
L'Aranesa, una latina ,
parla gascon, alegria!
Minoritats en barralha
A boca de nueit arrajan,
quan las vitas s'acabalhan,
a hum de calhau parpalhan!

dimarts, 7 de setembre de 2010

Nosaltres Gascons beuem a galet i la nostra galeta no és cap galeta.


Vam interessar-nos a la significació original del mot indoeuropeu baran(d)a, cortal rodó, i això va menar-nos al mot castellà sel i a la manera de dir-lo en basc i en gascó. Vam intentar apropar el mot sel al mot llatí situla e al mot gal.loromànic, suposadament d'origen cèltic, sitellus (potser de *sitillos), i això va menar-nos al mot francès seau (antigament sel, de sitellus) que vol dir galleda. Vam apropar galleda (antigament galleta) als mots occitans galeta (galeta, coca) i galet (palet), l'origen dels quals remunta a un mot gal.lic "*gall(os)" que designava una mena de pedra, probablement rodona.
En gascó, que té molt pocs ètims d'origen cèltic que no vinguin del llatí, aquests mots occitans galet i galeta hi son desconeguts. El galet (palet) es diu arrebòt i la galeta occitana (galeta, coca) es diu coca. Per contra, tenim ben bé un mot galet i un altre mot galeta, però amb significacions completament diferents.

Segons el nostre diccionari gascó de referència (Simin Palai) un galet és

1-una gorja, un congost, un pas estret entre dues muntanyes.

2- el passadís d'una vall:
la vath qu'a un lèd galet (es diu d'una vall fosca o freda. Lèd = lleig).

3-una cavitat formada pel remolí de l'aigua.
la ploja que cad de galet= plou a bots i barrals.
Sudar a galet = suar la cansalada.

4- un tub, un canó, en particular una espècie de tub llarg que servia a bufar sobre un foc per activar-lo.

5- un embut, un coll (d'ampolla).
Lo galet de la botelha = el coll d'ampolla
Béver/béuer a galet (expressió adoptada en català: beure a galet).
Qu'a un bon galet = té una bona "davallada" (= menja o beu molt).

6- per extensió, i dit en to de broma, el coll (anatòmic).

7- el calze (d'una flor)
l'arrós au galet de la flor (arrós = ros, rosada).

8- de galet = fàcilment.

Ua galeta designa un raig d'aigua (d'una font, d'una deu) (que no una galeta ni una coca).


galetar: beure a galet


(eth/lo) galeton: setrill, canadella i per extensió fabricant de canadelles.



(eth/lo) galèr (r final muda): canal estret, congost, pas estret.

(era/la) galèra:
1- carrer estret, carreró, canar.
(2- galera)

etc.

A l'origen, el mot galet designava probablement un congost, amb un torrent al fons o potser una cascada.

En català, aquest mot s'hi troba ben aïllat. Això és típic d'un manlleu, possiblement un gasconisme adoptat a partir de l'expressió béver/béuer a galet. L'arrel del mot galet, gal, que no té res a veure ni amb gala o agalla ni amb gall, deu ser força antiga, potser aparentada a gar- (la de gargamella, garganta). En tot cas, ve associada amb l'idea de congost, d'embut per on s'escola un liquid, de coll (embut anatòmic). La retrobem dins el verb gascó galar: empassar-se i com a element de composició dins altres mots gascons com galihorc, galihòrça var. galihòssa, galiherna que Palai dona tots per sinònims de gòrça: precipici, barranc, congost on hi corre aigua. De la mateixa familia deuen ser els mots ribagorçans galet, gallet i galillo que volen dir nou del coll. Algunes significacions del galet gascon fan pensar al català galleda (antigament galleta), doncs és possible que aquest mot sigui d'aquesta mateixa família també, més aviat que no pas de la dels occitans galet i galeta.












dijous, 2 de setembre de 2010

La barana del pastor 2: com es diu sel en basc i en gascó?



El “sel” - palabra castellana- és – o era, ja que avui dia les barreres han desaparegut- una mena de cortal perfectament circular que trobem als Pirineus i a la serralada cantàbrica sota denominacions diverses però la cosa no cànvia gaire. El terreny del sel es trobava generalment als límits d’un bosc al detriment del qual almenys part de l’àrea hi era obtenguda per tala. Així, els constructors i utilitzadors del sel podien aprofitar de la fusta com a material per a les construccions de les barreres del cortal, per edificar-hi la barraca del pastor, i també com a combustible. Al centre geometric de l’estructura circular s’hi trobava un molló o una fita, a partir del qual es podia dibuixar la circumferència de l’estructura amb l'ajut d'un cordill. Al País Basc, aquesta fita central es diu austarri, austerritza o sigui pedra de cendra. I efectivament, s'hi va poder trobar traces de cendra en almenys un cas. Aquest descobriment va permetre de datar l’estructura corresponent per la tècnica del C14, i era el segle 2 en aquest cas. A més, 8 pedres perifèriques hi solen ser plaçades de manera geomètrica, exactament sobre la línea de la circumferència, sense que en sàpiguem la raó, simbòlica, religiosa o altra. Aquesta costuma podria remuntar a la cultura dels megàlits (veure l'article de Luis Mari Zaldua Exabe, en eskuara), cultura estretament lligada al pastoralisme, ja que estructures semblant i molt més antigues van ser descobertes a Bretanya e a les Illes Britàniques. En tot cas, al País Basc, era totalment proïbit desplaçar aquestes pedres. La tradició oral basca és rica de relats consagrats a aquells desgraciats qui s’han permès de transgressar aquest tabú. Un cop morts, no poden trobar el descans fins a que tornin a posar la pedra al seu lloc original.



El sel responia a la necessitat d’aplegar el bestiar a dintre d' un cortal tancat y vigilat per els hi fer passar la nit, per tal de guardar-los fora de l’abast dels predadors. Els « selos » d’estiu són a les estives, mentre que els « selos » d’hivern són situats més a baix. Eren doncs cortals d’ús estacional, temporal i no permanent. L’extinció dels predadors a la muntanya va provocar la desaparició dels « selos” com a tancats, a una època recenta. Nogensmenys, en podem encara veure traces ben visibles, sobretot des d’un avió, i els sels més antics donen feina als arqueòlegs. La forma rodona del sel d'Akola (Akolako saroia), a prop d'Hernani, Guipúscoa, és encara visible malgrat la reconquesta parcial del terreny pel bosc veí:


El mot sel es troba fossilitzat a la toponomia de manera abundant a Cantàbria i particularment a la seua part meridional (Pas-Miera: Selviejo, Sel de la Carrera, Sel del Hoyo, Sel del Manzano, Sel del Haya, Sel del Tojo, Selaya, etc, etc). I el mot va servir a formar un verb en la parla passega (pasiega): aselar (las gallinas), és a dir tancar les gallines a dintre d’ un lloc segur, per passar-hi la nit, de manera que s'hi quedin fora de l’abast dels predadors (guineus, martes etc). És probable que aquest mot s'aplicava als ramats quan els "selos" eren encara utilitzats.

L’etimologia de sel és desconeguda. Tovar va proposar un origen pre-indoeuropeu, mentre que Coromines pensava més aviat a un mot cèltic: sedlon del qual tenim només una occurència atestada per una inscripcion gal.lolatina trobada a Autun (P.Y Lambert, La langue gauloise, editions errance, 1995). El mot hi apareix sota una forma potser composada: canecosedlon (acusatiu de *canecosedlos) e de sentit desconegut. El mot hipotètic -sedlon fa pensar al llatí sedile que té com arrel sed, sed en gascó i seu en català (la d’Urgell) (cf. anglès saddle : sella, sella ve del llatí *sedla). Per tant, la relació entre el concepte de cadira o de seu amb la de sel no em sembla gens evident. Només per això, la proposta de Coromines em posa problema. O sedlon no vol dir cadira ni seu, o sel no ve de sedlon. EDIT: veure el post-scriptum a la fi del post.

En basc, sel es podia dir de diverses maneres segons el lloc: saro, saroi, sarobe, korta/gorta, ola i kaiolar.

Els origens de saro, saroi i sarobe ens són desconeguts, semblen presentar una mateixa arrel « sar », potser un variant de sel (doncs celticisme possible). En tot cas, tal era l'opinió de Coromines. Però caldrà plantejar la questió de la relació possible entre el gascó sarralh (clos, sel) i el basc saroi, hi tornaré més lluny.

korta o gorta : aquí ens trobem davant un gasconisme probable, de cort (mateix sens que en català: cort, cortal).

Ola: mot probablement romànic, el sentit primitiu del mot llatí ola era « pati rodó », que correspon perfectament al sel. D’aqueste mot llatí ola van eixir dos mots en català: aula (la sala) i olla (el vas rodó de cuina, o sigui ola o olha en gascó). Semanticament, el mot fa pensar a l’antic mot pirinenc baran(d)a en combinar el concepte de cercle i de tancat.

Kaiolar prové deu baix llatí *cubiolaris (petit dormitori) com el mot nordoccità (del Massís Central) cuiolar (A. Dauzat) : cabanya de pastor i el gascó cujalar (pronunciat cüialà o cüjalà segons els llocs): cabanya de pastor i per extensió clos de la cabanya, el “sel”. Cal notar que kaiola en basc vol dir gàbia, això va poder influenciar la mutació de u a a per designar el “sel” i em sembla significatiu del passatge semàntic de dormitori (barraca) a cortal.

Els mots gascons per dir sel no són gaire diferents dels seus equivalents bascos:
corteu, saròi, sarroi, sarralh i la lista dels cujalars, cujus, etc.

Corteu és l’equivalent del català cortal, de cort (cf. basc corta / gorta), pati tancat per als animals.

Sarralh és clar: és identic al català serrall, amb el sentit primitiu de l’italian serraglio , és a dir clos. La forma femenina de sarralh, doncs sarralha, vol dir pany (el del serraller, del manyà). Saròi és evidentment identic al mot basc saroi, i ens podem preguntar si saròi e sarroi no són formes deformades de sarralh. Si fos el cas, el basc saroi seria un gasconisme, però els casos de saro e sarobe quedarien per resoldre. Doncs, sembla més raonable pensar que saro, sarobe i saroi son aparentats entre si, i la semblança amb sarralha seria fortuita. Saròi seria més aviat un basconisme en gascon, i sarroi potser el resultat d’un encreuament entre saròi i sarralh.


Heus aquí el pla d'un sel trobat al lloc dit "Sarralh de Broquèra".
Es troba al terme comunal de Doasit (Xalossa, Landes), és a dir prou lluny de la muntanya. La circumferència del sel, avui dia a dintre d'un bosc, hi és encara ben visible, marcada per una alçada de terra de quasi 1 m d'altura en alguns endrets.



Cujalar té un munt de variants locals en gascó : tots derivats de cubiu(m), (cuju, cuiu, cueu) o de cubiolar(is) : cujolar, cujalar, cuilar, doncs és un lloc per dormir i al principi el mot designava la barraca del pastor. Per extensió, va designar el sel. De notar que cujola (var. cujòla) significa també gàbia a la muntanya bigordana com a la Gascunya central (Gers). Doncs, amb el mot més proper al llatí cubiolaris : cujolar, retrobem el lligam amb l'idea de gàbia ja notat en basc amb kaiolar / kaiola.

Per resumir, tots aquests mots fan pensar a clos, cort tancat, gàbia : és el lloc on tanquen els animals com a mesura de seguretat, d’ampar. És també el cas de sel per l’intermediari del verb passec (pasiego) aselar que avui dia s'aplica només a les gallines, és a dir tancar les gallines a dintre d'un lloc segur, però al principi el mot devia concernir el bestiar que els pastors tancaven a dintre d'un sel per la nit.

Avui dia, les baranes circulars han desaparegut de la muntanya, com els predadors. Queden només els terrenys. Mots que, abans, designaven el cortal rodó van canviar de significació com la baran(d)a que s’ha perdut el sentit de sel per especialitzar-se en el de barrera i de balustrada, o com el sarralh gascó que ara designa més aviat un domini, una propietat, sense oblidar el mot sel mateix que sobreviu només amagat a dintre del verb aselar.

I per acabar en música i fer-me content, heus aquí una cançó tradicional del País Pasiego, país del sel per excel.lència, cantada magnificament per la joveneta Puri Díaz, semi-finalista (el 2007) i finalista (el 2008) al concurs Pozu Jondu a Santander.



EDIT Em pregunto si l'etimologia de sel no podria relacionar-se amb el mot llatí situla: urna, cubell, o més exactament amb el seu equivalent en llatí gal.loromà: sitellus -potser un celticisme, d'un mot cèltic *sitillos o *sitellos? En tot cas, sitellus va donar en francès: seau (galleda). La forma antiga del mot seau era seel, després sel, ara seau. En occità, situla va donar selha. Quant a la relació semàntica possible entre cubell o galleda i sel, cf. el basc ola (és a dir sel), i, en català, la galleda mateixa. L'ètim de galleda (antig. i dialect. galleta) sembla compartit amb l'occità galeta ( = galeta), probablement del mot gal.lic *gallos : pedra (gal.lès: gall = pilar de pedra, cf. fr. antic: gal= pedra, fr. i oc. galet = cat. palet. Aquest ètim és desconegut en gascó. El punt comú entre la galleda, la galeta i el palet és la forma rodona. L'arrel gal (pedra) és molt antiga i no sols indoeuropea, la retrobem en llengües semítiques també. Per exemple, en hebreu, gal vol dir pedregam, galgal: roda, rotlle ... Em sembla que hem arribat al punt de partida, oi? Doncas, qu'èm a baranejar (Doncs, estem fent voltes)!