Adonc, que voi aprofieitar de la dita deu dia tà m'apregon(d)ir un punt fonetic essenciau deu gascon: la distincion entre las n velaras e dentaus. Grans mans non plean lo topin. D'acòrd, que l'èi inventada, aquera dita. Totun, e poderé passar per tradicionau, vertat? En tot cas, qu'ei aquiu sonque tà illustrar lo men devís. Grans mans non plean lo topin. De qué vòu díser aquó?
En gascon, la n finau que pòt èster dentau (on, quin, lo joen, pregon, gran, lo pan, son, man) o velara (camin, gascon, topin, gran, lo pan, lo son, la man). Notaratz que la mea grafia, (d'acòrd, la mes marrida de totas, totun, qu'ei l'oficiau e n'èi pas arrecebut nat mandat tà poder cambiar-la), non hè nada diferéncia enter la n velara e la n dentau. Non m'estenerèi pas sus las arrasons d'aquò, Jan Lafitta qu'ac hasó dejà.
En tot cas, gran en gascon no's pronóncia pas com gran en gascon...e los dus mots n'an pas la medisha significacion. Gran dab n dentau (prononciat grann) qu'ei lo contrari de petit. Gran dab n velara (prononciat grang en gascon e graa, dab un aa leugèrament nasau, en biarnés) qu'ei lo gran (deu blat, per exemple). En lengadocian e en catalan lo problema no's presenta pas pr'amor los dus mots non s'escríven pas parièr. Lo lengadocian qu'a grand e gran, mentre lo catalan qu'a gran e gra. La n velara finau deu gascon que correspón a ua n muda en lengadocian e en catalan, totun aquesta n qu'ei notada en lengadocian (gran), n'ac ei pas en catalan (gra). Au plurau, la n (velara) finau vad muda en gascon com en lengadocian ( grans prononciat /gras/) mentre que reapareish en catalan (grans, omonime de grans, plurau de gran). En cambi, la n qui soa dentau a la fin deus mots gascons qu'ei tostemps conservada en formas pluraus: joens, ans etc (/-ns/)
La n velara finau en gascon (-ng) qu'ei doncas la muda en catalan: en gascon: pan, vin, pin, man, camin, gascon, catalan etc; en catalan: pà, vi, pi, mà, camí, gascó, català etc.
Au plurau, aquesta n vad muda en gascon, a despieit de la grafia e au contrari deu catalan: pans, vins, pins, mans, camins, gascons, catalans. Aquesta n desapareish tanben (o se palatiza) enter duas vocaus: vesin-vesia (en cat. veí-veïna), plen-plea, plia o plenha (en cat. ple, plena), daugun-daugua (en cat. algú-alguna), un-ua, gascon- gascoa (uei lo dia "corregit" en gascona, com catalan-catalana), etc. Lo plurau de ben, plen que hè bens (/bes/), plens (/ples/), e deu costat de Baiona: pleis, beis, dejà escrits atau en manuscrits medievaus de Sent Sebastian.
La n dentau finau qu'ei comuna au gascon e au catalan: gran, pregon, on, quin... A vegadas, la n dentau correspón a ua n palatizada en catalan: an / any, pan / pany. Quauques parlars gascons qu'ac hèn de manèra semblant: panh, cantaranh. Lo sufix diminutiu -in que's hè en biarnés dab ua n dentau : berogin (g=y), berogina, totun mantuns parlars gascons qu'ac hèn de manèra mes regulara dab n velara: berogin, beroginha. Lo sufix -on que's hè dab ua n velara (dentau en biarnés): petiton-petitonha (en biarnés petiton-ona). La formacion deu sufixe dab n dentau -in, ina qu'ei lhèu un ispanisme. Contrariàment a la n velara, la n dentau qu'accepta la companhia de duas vocaus: joena, pregona, ponina, menina.
Doncas en gascon qu'avem gran qui no's pronóncia pas com gran, ni pan com pan, ni man com man, ni son com son etc. Aus petits que'us agradan los grans: aquesta frasa, escrita atau, n'ei pas briga clara, qu'ei ambigua, que cau vertaderament poder escotar la version orau tà la poder compréner. N'ei pas normau que la grafia introdusca ua ambigüitat qui n'existeish pas briga dens la modalitat orau, aquiu qu'avem absoludament ua reforma de besonh. Los linguistas occitans que's pòden plànher de la multiplicitat de las grafias gasconas. S'agossen hèit lo tribalh correctament, lhèu que no'n serem on èm uei lo dia. Lo problèma qu'ei la norma grafica gascona qu'estó elaborada per letrats francés acostumats a escríver les poules du couvent couvent e a la grafia impossibla deu francés. S'agossem avut un Joan Coromines encargat de fixar la grafia a la debuta de la renavida nòsta...Bon, aquò rai, que coneishetz la sonsaina.
Doncas, continuem.
Man (dab los cinc dits) que's pronóncia donc dab n velara (catalan mà) en gascon. En biarnés, aquesta n qu'ei muda, e lo mot soa un chic com mar /ma/ (l'ocean). Man (fem. mana) dab n dentau que significa esterile: ua vaca mana, ua tèrra mana. Grans mans que vòlen donc díser grans esteriles, grans qui germinaràn pas, qui non daràn pas plantas. Se los grans e son mans, se'n tirarà nada cuelhuda e lo topin que demorarà vueit. Pas arren a véder dab mans granas!
A còps, que's cau saber tornar taus fonamentaus:
Davant Pau, lo planèr que s'ei drin estretit,
Tà que la vila au Gave balhe
L'arrisolet e s'i miralhe.
E lo Gave, arredut, que s'ei tan divertit
A mièja tròta que s'estanga,
Abans de préner mei de ganga
Qu'a lèu hèit, que lo triga en chivau pè-hremant
De codejar los plaps de vinha
Que lo sorelh madura e pinha.
De Lagòr, de Monenh, lo terrèr n'ei pas man,
Vinhatèras que son las còstas,
Cèu, cèu gencèr que son las endòstas.
La planada largant-se e va juntar la mar,
Hanga plorosa que griseja,
E sens barrèra e's perlongueja.
E lo Gave e l'Ador, qui s'an dada la man
-de hus en hus s'espesseish l'assa,
Passejant, aiga tranquilassa
Que hèn la via lissa e l'esquiau deu naviu,
E puish qu'ei la mar, la mar grana,
La gorga verda e sobirana,
La prada, gojats, on lo qui cad n'ei mes viu:
Còpsec los monstres que'u pèishen,
E shens nhaspà'u que l'engoleishen.
Extrèit de Belina de Miquèu de Camelat (qui cau liéger e tornar liéger).
Notatz las arrimas: pè-hremant qu'arrima dab man (n dentau)
E mar dab man (n velara, muda ací, ja que l'estandard emplegat per Camelat ei biarnés).
Post-Scriptum. Lo regent Duplech, deu parçan de Sent Gaudenç, hens lo son diccionari patués (gascon haut-comengés)-francés publicat en 1843, que hè ua distincion grafica enter grân (deu blat, notatz l'accent en la grafia de l'autor) e gran (pas petit). Grân qu'ei acompanhat deus sons derivats: graa (o sia graar, en lengadocian granar), graat (en lengadocian granat, notatz que Dupleish escrivó plan graat e non pas graatch, signe qu'aqueth biaish haut-comengés de prononciar la -t finau ei recent), e graè (graèr, lo lòc on s'i consèrva lo gran). Notatz tanben la n que's pèrd sistematicament enter duas vocaus, com çò d'esperar per ua n velara. Gran (n dentau) qu'ei acompanhat de granet. La règla de la desaparicion de la n intervocalica simpla latina (qui correspón a la n velara finau deu gascon) qu'èra mes sistematicament respectada autes còps, cf. gascoa.
Mes abans, au sègle 16, Pèir de Garròs dens las soas poesias gasconas, que grafiava grann tà non pas confóner lo mot dab l'aute gran. Aquesta solucion qu'estó represa e preconizada de manèra sistematica per Joan Coromines (joenn, cantann, Arann, onn, grann etc) puish qu'estó represa per Jan Lafitta qui l'adobè d'un biaish astuciós en tier en compde l'etimologia (joenn, totun: ond, pregond-pregona, redond-redona, grand-grana dab nd finau = n dentau).
Post scriptum 2: En Cesc de Barcelona que m'a deman(d)at un explic etimologic sus man - mana. L'origina deu mot qu'ei vasco-romanica: *mando. Qu'ei plan conservat en basco: mando dab lo sens de mula. Que'u trobam en aragonés e en catalan pirenenc devath ua forma exclusivament femenina, manda/ mana (esterila), pr'amor que s'i aplica sonque tà las vacas, las oelhas, lo bestiar, qué, e pas taus grans ni taus terrèrs.
Post scriptum 3: A mes de la n velara e de la n dentau, que m'avèvi desbrombat d'un tresau cas de n: lo hantaume! La n qui no's pronóncia absoludament cap jamés en gascon! Que voi parlar de la n finau de non, de segur. En gascon, qu'auré d'èster no com en castelhan, en aragonés e en catalan. Totun, linguistas occitans (ben francés, ça que la) qu'an credut hòrt intelligent d'i ahíger ua n, probablament tà evitar que los provençaus ajan un diccionari de besonh tà compréner lo mot gascon. B'èm urós qu'an pas exigit de'ns hèr escríver gallinòta en lòc de gariòta! Bon, en tot cas, la n finau de non, per drin cretina que sia, non pausa pas nat problèma de comprehension, doncas nat problèma per jo.
Post scriptum 4: joen -autes còps jouen, que pausa un interessant problèma etimologic. S'imaginèssem ua filiacion dirècta a partir de iouene o iovene com lo castelhan joven e lo catalan jove, s'i esperaré ua n velara a la fin de joen, que non dentau. Dilhèu un crotzament dab iuuent(u)>*jouend?
18 comentaris:
D'ua generacion que'es partida de l'orau per anar decap a l'escriut n'am pas mesurat las dificultats deus joens d'auei qui van de l'escriut per anar a l'orau. E com non pas estar en acòrd dab los problèmas soslhevat peu Joan Lafita. Malurosament non pòdem pas jogar dab las nòrmas ortograficas, que los utilizaires n'i comprenerèn pas mei arren. Mès que'm sui pausat la question davant lo diccionari: com har? Los gascons qu'èm estats "borrats" ailàs. E se lo diccionari n'èra pas estat tròp avançat au moment on me pausavi aqueras questions, me pensi qu'aurí causit l'ortografia preconizada peu J.Lafita qu'es la mei aplicadera au gascon.
Adishatz,
Sonqu'un petit mot entà precisar aqueth ahar de n dentau o velari, ne's tròba pas pertot en Gasconha. Per exemple, en Varossa (e ça'm par Comenge e ua partida deth Coserans)n'i a pas nada diferença orau entre gran (grand) e gran (grain). En fèit n'i a pas nada dentala, quitament entaus verbes conjugats. En "que cantan" eth "n" finau qu'es velari.
Après, "gran" prononciat "graa", aquò que's hèi deu Biarn dinc a Nistòs ( au mens en la cadena de las Pireneas ça'm par). Au mens tà Nistòs, que'n sui segur, qu'i vivi e collècti ací adara.
Après ! Que sui de Mamisan e lahòra, e e'm pensi en ua grana partida de las Lanas lo plurau de pan (le pain) qu'es velari tanben : "lous pans".
En estar passat de dus parçans tan luenhècs, que vei la diversitat de non créder, hen los prononciars. Que constati tanben las gramaticas que son sovent mau assabentadas deus trèits especifics de bèths parlars, e que hèn arrèglas pas briga arrespectadas preus locutors naturaus. Alavetz, mauhidatz-ves !
Mes qu'atz rason suu dequò !
lomanhon: segur la grafia occitana reformada per Lafitta com la grafia de Coromines que son plan mes bonas que non pas la qu'emplegui. E las deu felibrige que son interessantas tà apréner la lenga locau, la deu parçan. Non perdonan pas las errors de pronóncia e aquò qu'ei fonamentau taus joens qui aprenen la lengua a partir d'arren, cas fin finala majoritari au jorn d'uei. Çò d'interessant qu'ei d'ensenhar duas gràfias au còp: la febusiana modèrna o ua grafia digam-ne "fonetica" deu tipe felibrigenc, e la dita classica, la de l'universitat (que caleré reformar un chicon), mes obèrta sus la "romania" tota. E jo que pensi los metòdes de lenga deu parçan, qu'ei çò qui'ns haré hreita. Per exemple, ua com la editada per l'I.B.G. suu gascon de Shalòssa-Tursan, totun dab ua obertura sus la grafia de l'universitat, en balhant las equivaléncias...
Renaud: Segur que i a diferéncias d'un parlar a un aute parlar, totun la règla generau (o majoritària) qu'ei plan aquesta. En particular, deu costat de Vasats e deu bordalés, la tendència qu'ei la velarizacion generau.
I se sap quin és l'origen etimològic d'aquest "man - mana"?
Cesc (Barcelona)
Anònim Cesc: Sí, d'un mot vascoromànic *mandu. En basc: mando (estèril). En aragonès i en català (pirinenc), el mot hi és però s'utilitza sols pels animals, llavors només sota la forma femenina: manda (aragonès), mana (català).
En realitat, el basc mando vol dir 'mul', i per extensió 'estèril' (aplicat a animals).
Es tracta d'un mot cèltic (gal) que voldria dir 'poltre', i el seu origen remot és una "Wanderwort" o paraula errant altaica (mongòlica) que va arribar també a d'altres llengües.
Em sembla que t'has oblidat de dir que la [n] dental del gascó prové de la reducció del grup consonàntic nd (tret comú amb el català), i en alguns casos també de nn, que en català dona la palatal [ɲ] /ny/.
Respecte a la [ŋ] velar, he de dir que també existeix en gallec, llengua on la -n- intervocàlica va desaparèixer, no sense causar la nasalització de les vocals properes, conservada en portuguès pero no en gallec. També en gallec la [ŋ] només existeix entre vocals en les paraules uŋa /unha/, alguŋa /algunha/, emntre que el portugués té /m/: uma, alguma. Però després de /i/ ambdós tenen la palatal [ɲ].
Octavia Alexandre; mando, manda: un celtisme especific deu basc e de les llengues romàniques del Pirineu?
Sí, i també de l'ibèric: per exemple, en el nom de persona Mando-nius. Pero en llatí vulgar també existeix mannus 'poltre, petit cavall de tir', sens dubte un prèstec del gal mandu-.
Alexandre: tens tota la raó sobre la simplificació de nd a n (dental), en gasco com n català. La n velar vé de la n intervocalica en llati, la n final com la n doble deu llati donant una n dental en gascó (annu>an). Joen és una excepció. I la convergència amb el portuguès és ben certa. Sovint, en gascó, les dues solucions: pèrdua i nh(=ny) coexisteixen: menar(e) -> miar i menhar, plena > plea, plia i plenha; farina > haria i harinha. I allò que escrivim per convenció ua auta , ua error, en realitat ha de dir-se unhauta (= ünyauta), unherror. una> ua, unha.
Alexandre: he verificat això del mot gal, tens la raó. Hi és al diccionari de la llengua gal.la de Delamarre com a mandos, caballet tipic dels gal.los. S'hi relaciona el mot irlandès menn que significava... animal jove, cadell. En tot cas, el mot és desconegut en occità, llevat el gascó, clar.
Alexandre: un detall més: segon Walde et al., Lateinisches Etymologisches Wörterbuch Heidelberg (Heidelberg, 1982) mannus (pòni)seria un manlleu celtic o il.lirià que remunta a l'arrel indoeuropea *mend- "mamar, bebè". Doncs, l'arrel per a mandos és la mateixa, clar. La significació actual del mot "estèrila" en nostres llengues és paradoxal, oi? Però es pot explicar, clar.
Veig que el LEW no fa més que res més que seguir l'IEW de Pokorny, però em temo que aquesta etimologia està equivocada.
Mallory & Adams (2006): The Oxford Introduction to PIE and the PIE World, arriben a reconstruir *mendjo- 'cavall' per a explicar l'albanès mëz 'poltre' i el romanès minz 'cavall', pero no hi ha cap dubte que es trata d'una paraula errant o "Wanderwort" amb cognats altaics: mongol *mandʒi, tungus-manxú *manda-ksa 'cèrvol'.
També existeixen com a formes derivades el sànscrit mandurā 'estable de cavalls', grec mándrê 'estable, corral', i l'antic topònim messapi Mandurium/Manduria (Calàbria).
Això em fa pensar que els parlants de la llengua (ja extingida) on es va originar aquesta paraula coneixien els cavalls salvatges (mamífers ungulats) de les estepes europees i van ser un dels pobles que els van domesticar, però sens dubte no l'únic perquè n'hi ha d'altres paraules que designen el cavall.
Per contra, les paraules més habituals que designen el cavall en les llengües IE tenen una etimologia com 'ràpid' o 'corredor'. Tal és el cas de *h1ek´w-o-, relacionat amb *h1ōk´-u- 'ràpid', o el germànic *xurs-, de *kºrs- 'córrer' (que en cèltic dóna *karr-o- 'carro'!), o el cèltic *uφo-rēdo- ( reflexat en el llatí verēdus 'cavall de posta'), a partir de *Hreidh- 'muntar, conduir'.
Per això penso que la creença (tantes vegades repetida) que els "proto-indoeuropeus" van domesticar el cavall no més que un mite interessat.
En quan al significat 'estèril', ja he dit que ve del basc, on mando hi significa 'mul' i secondàriament 'animal estèril'.
... de les estepes europees ...
Volia dir "eurasiàtiques".
El que passa és que n'hi ha altres paraules errants relatives als èquids i que tenen cognats en les llengües de la família altaica (turc, mongol, etc.), on a vegades es refereixen a altres mamífers ungulats de l'estepa (cèrvol) o el desert (camell). Això s'avé amb el mode de vida d'aquests pobles, pastors i genets nòmades, i fa molt més probable que fossin els seus antecessors els autèntics domesticadors del cavall i no els pobles indoeuropeus, que pel que sembla van adoptar el cavall més tard (en alguns casos a l'Edat del Bronze).
Disculpeu-me pel totxo.
Nota nogensmenys que el linguista i especialista de les llengües celtes Pierre-Yves Lambert no pensa que l'arrel del gal mandu vulgui dir cavall quin que sigui, sinó que ha de relacionar-se més aviat amb el concepte de disminució, d’abatuda, d’esclafada.
Epomanduodurum la porta (del) cavall disminuit (= castrat o poni?), nom d'una ciutat de Gal.lia, ara Mandeure al departament del Doubs). Els Manduvii: els que trepitgen o esclafen el camí (nom d'una nació celta). Uiromanduii: els que esclafen els homes (altra nació celta). En gal.lès mathru: esclafar, trepitjar. En bretó, mantra: esgotar, aclaparar. En irlandès àntic: menn: petit d’animal. Cap cavall aquí. Menn em fa pensar al dobló en gascó: menin (en bearnès)- ponin (en aranès) , ambdós sinònims de petit. I ponin em fa pensar a …poni!
Des d'un punt de vista semàntic, una cosa és 'animal jove', bé sigui un èquid o d'una altra espècie, i una altra cosa ben diferent és 'esclafar' o 'disminuir'. I difícilment podem dubtar que el gal mandu- volia dir 'cavall' degut al testimoni basc (de fet, el mateix Delamarre rebutja la proposta d'en Lambert).
El problema és que la gran majoria (sinó tots) dels indoeuropeïstes només coneixen les llengües IE, i així sempre intenten buscar explicacions "internes" a aquesta família. En molts casos és així, com per exemple les paraules per 'cavall' que he mencionat abans, però en d'altres no, i aleshores la indoeuropeística simplement no té la resposta correcta.
Per cert, el català petit té a veure més amb cabres que amb cavalls, però això ja és una altra història. :-)
Octavià Alexandre: Et vaig escriure qualcom inexacte amb això de man-mana desconegut en occitan non gascon. En occitan del Roergue, hi coneixen el mot mana (o manna, com grafiat per Josiana Ubaud) per designar una ovella vella. Man(n)a, en lengadocià, no pot venir directament de mandus-manda sinó de mannus-manna, o bé serà un gasconisme. El fet que man(n)a designe una femella vella pledeja per la segona solució.
Això no cànvia fonamentalment res, ho estic posant sols com a correcció.
No crec que sigui necessàriament un gasconisme, perquè el llati mannus també mostra que el canvi nd > nn ja s'hvai produït.
Publica un comentari a l'entrada