Bodiu, qu'an hicat Roger Sprung au Musèu!!!!

Roger Sprung qu'èra, perdon qu'ei, un banjoista qui marquè lo son temps en tot fondar l'estile bluegrass dit progressista en las annadas 60...Que soi content de saber qu'ei enqüèra viu (2009)...e que continua de jogar, enqüèra que sia au Musèu.

Ua represa deu "tube" vielh de Tom Paxton (1964), ara interpretat en 2009:


Lo Roger Sprung d'autes còps (1965):

Intercomprension catalanogascona

L'amic Marçal - estudiant catalan en filologia a l'Universitat de Barcelona e occitanofòn distinguit, ara a Tolosa coma estudiant erasmus - que'm condè ua anecdòta, vertadèra segon eth. Doncas, que la vse resumi. Tres catalans, dus òmes e ua hemna, qu'èran a percórrer las lanas gasconas. Dus d'aqueths catalans que parlavan gascon plan correntament, aranés per l'un, bearnés per l'aute. La tresau, ua hemna originària d'ua vath de la Garròcha (país pirenenc de la Catalonha orientau, au nòrd-oèst de Girona) n'avèva pas nada idea de çò qu'èra l'occitan, gascon o pas. Discutida en gascon dab ua persona deu parçan: los nostes dus gasconofòns catalans non comprengon pas arren de çò qui'us digó lo lor interlocutor lanusquet. Au contra, la nòsta catalana de la Garròcha qu'ac comprengó tot e qu'estó era la qui hasó de traductora peus dus autes.

Lafont, un gran escrivan...en lengatge estranh

Qu'èi començat de léger l'Enclaus de Robèrt Lafont. M'ac cau plan reconéisher: ac compreni pas tot (b'ei un eufemism!). Per jo, lo catalan qu'ei clarissim, lo provençau, non tant. La novèla que comença atau:

Sota lo mas ont viviàm, costat de ponent de muralhas embarravan una vinha venguda ermàs.

Dinc adara, ac compreni tot, mercés au catalan. Sota non se ditz pas en gascon mas que's ditz en catalan (que vòu díser devath, jos en catalan). Va plan.

Après, que comença de's complicar:

Lo bastit era de mortier mesclat de còdols de Gardon.

Còdols? Non sèi pas çò qu'ei, un còdol. Desconegut en gascon. Los "còdols", e seràn arrebòts?

Continuem:

Quand un frejau tombava, lo clòt ne demorava, oval e clar.

Un frejau, sabetz çò qu'ei? Jo, non. Desconegut.

La frasa m'ei incomprensibla, malaia! Sembla beròia, totun, dab lo clòt oval e clar (aquò, qu'ac compreni).

Progressem (dens lo tèxte se non dens la comprension):

Au miegjorn un pan quasiben aviá cabussat e contunhava d'emblanquir de sei brigolas lo camin que costejava.

Alavetz, amics, aquiu que n'i compreni pas arren. Un pan que cabussa, aquò que'm sembla hèra estranh. Tà jo, cabussar que vòu díser capihonar, com Johnny Weissmuller a la piscina olimpica. Non vedi pas briga com un pan e posca cabussar???? E prumèr, quin pan? Lo pan de la paret??? Un aute problèma, vertadèr aqueth, que sec: ua brigola, non sèi pas çò qu'ei, que soa a especialitat de pastisseria mès non deu pas èster aquò. Dilhèu ua teula? O un marròc? Compreni PAS ARREN, companhs!!!

E ua frasa mes luenh:

Un relarg de vista entre lei sausetas e leis aubaredas de Droda e un escalador de garriga en cades, avauç, euses.

Cades, avauç, euses: compreni tostemps pas arren. Lo gascon non m'ajuda pas, levadas las èusas, dilhèu.

Conclusions

1- Robèrt Lafont qu'ei un gran escrivan, totun "quasiben" incomprensible per jo.

2- Lo provençau qu'ei un lengatge estranh e jo que soi nul en provençau. Que'm cau amelhorar e qu'ac harèi.

3-Per quan la virada de las òbras de Lafont en gascon taus qui n'an pas enveja d'estudiar lo provençau?

4- E per quan lo diccionari provençau-gascon?

EDIT: mercés a Maime e a Salvador peus sons explics. Un còdol que's ditz un arredòt en gascon. Un frejau qu'ei ua cavalhèra, ua brigola qu’ei un trocet, un fragment, aquiu un darròc.

Quan e poderam dispausar d' un diccionari gascon tot en occitan?

Ja sabetz que m'agradan los mots.

Que'm soi interessat au diccionari gascon-francés de Chaplain, supausat balhar lo sens deus mots gascons mei utilizats, 25 000 mots en tot.

La prumèra paja d'aqueth diccionari compren ua lista qui va de a tà abauquit, sia 71 mots.

En aquera lista, 24 mots que son absents o non coneisheders dens lo diccionari occitan (lengadocian)-francés d'Alibèrt.

Que son:

Abaiat (faus amic deu lengadocian abaiant; en gascon, abaiat que vòu díser nèci mentre, en lengadocian, abaiant que vòu díser fièr, orgulhós).

Abajolar (en lengadocian: malholar, mot desconegut en gascon. En catalan: bolcar, embolcallar).

Abalut (sòrta de pèrsha utilizada autes còps tà mantier la verdura suu carri). Lo geta-abalut qu'ei un espòrt tradicionau, dit tanben geta-pèrsha.

Abambar, abambà's e derivats: abambada, abambant (lengadocian: flambar, flambada, flambant, cf. en gascon ehlamar etc).

Abandoar (faus amic deu lengadocian abandonar), abandoar vòu díser sonar las campanas, abandonar qu'ei abandonar, plan segur.

Abarcalhs (cordons de las abarcas, las abarcas medishas).

Abarec (sinonim d'utís).

Abarguejar: embarrar las oelhas en un camp.

Abarjar: Amassar lo hen tà'n hèr palhèrs.

Abarradar = bàter dab ua pèrsha (barra) tà hèr càder los fruts d'un arbe (lengadocian abatalhar) e derivats: abarradada, abarradaire...

Abarradada = abarrotada (lengadocian: abatalhada).

Abarreis = sobradissas (lengadocian: sòbras).

Abarronar = pausar barrons, los barrons que son las teulas utilizadas tà cobrir ua cheminèia.

Abarrotar =abarradar e derivats: abarrotà's, abarrotaire...

Abartar = abartar un terrenh qu'ei deishar que i crescan las bartas.

Abartir = abartar.

Abastoar = amassar la heuguèra tà'n hèr abastons (petits pialhèrs de heuguèra) (heuguèra en lengadocian: falguièra o feuse).

Abauc = asprut, aspre e derivats: abauquit...

Bon, 24 mots de mau compréner per un lengadocian, sus ua lista de 71, be hè totun 33 %, un mot sus tres!!! D'acòrd, que i son hèra los mots de la tecnica agricòla, lo monde de la vila n'an pas tròp l'escadença de los emplegar, totun non i a pas nada rason de los abandonar, que hèn partida de la lengua.

Ara comprenetz perqué insisteishi tà poder dispausar d'un diccionari generau gascon tot en gascon, e perqué pensi qu'un diccionari gascon-lengadocian e seré tant utile com un diccionari occitan (lengadocian)-catalan. De man(i)èra lamentabla, uei lo dia, qu'èm enqüèra obligats de passar peu francés tà trobar las equivaléncias de bèths mots gascons en lengadocian, e vice-versa. E çò qu'ei vertat peu lengadocian ac ei enqüèra mei peus autes dialèctes non-lengadocians de l'occitan. Diccionaris tot en occitan que'ns hèn hrèita. L'idèa qu'enter duas varietats occitanas non i a besonh diccionaris qu'ei un error. Diccionaris occitan-occitan que deurén èster ua prioritat tà sauvaguardar la diversitat lingüistica sense aver de recórrer au francés o a ua lengua non occitana quina que sia.

Vèrbes e vèrbes

Que supausi hèra d'enter vos que coneishetz lo libe "lo vèrb occitan, guida completa de conjugason" escriut per P. Sauzet e J. Ubaud e pareishut aus edicions Edisud. Aqueth libe, malaurosament esgotat, qu'ei hèra plan hèit. Que compren un lexic de 13000 vèrbes, e que s'i ensenha de manèira hèra clara quin e cau conjugà'us en lengadocian. N'avem pas nat equivalent en gascon e qu'ei plan daumatge, per'mor las gramaticas gasconas non son pas tostemp explicitas o completas suu subjècte de las conjugasons deus vèrbes. La mea gramatica de referéncia " Gramatica de l'occitan gascon contemporanèu" de Romieu e Bianchi (Presse Universitaire de Bordeaux) qu'ei d'emplec complicat per çò qui tanh aus vèrbes. Qu'ei mauaisit de trobar quin e cau conjugar tau o tau vèrbe, e quauques exemples verbaus son estats simplament oblidats. Lo mèste Andriu Bianchi que'm digó que'n pensavan hargar ua dusau edicion. Espèri qu'ac haràn en tot corregir los exemples aranés e que'n profietaràn tà completar la lista deus vèrbes. Que i caleré tanben arrevisar completament l'index tà'u har mei complet e mei practic. Bon, non voi pas que pensetz la gramatica de Romieu e Bianchi non m'agrada pas. Au contra, que m'agrada e que m'ei indispensabla. Que pateish sonque de quauques errors de joenessa, e que'm tarda de'n poder crompar la segon(d)a edicion.

Llengua d'oil i francès, occità i aranès

Dir que l’occità és oficial a Catalunya és tan exacte –o més aviat inexacte- com dir que la llengua d’oil és oficial a l’ Estat francès. En realitat, és la llengua francesa, heretada de la parla franciliana utilitzada a la cort del rei de França, que és la llengua oficial de la república francesa, que no la llengua d’oil. A Catalunya, és la llengua aranesa, basada sobre la parla de la capital de la vall, Vielha, que és oficial. La comparació s’atura aquí, ja que, a França, és il.legal contractar en un idioma que no sigui el francès, doncs res en bretoromà, normand, picard, santongès, peitaví ni en qualsevol altra varietat d’oil que no sigui el francès, mentre que les varietats no araneses de l’occità, encara que no oficials, són tolerades a Catalunya.

EDIT: de part de Maime, us penjo l'enllaç cap a la reacció d'un company aranès qui està lamentant el dèficit de sentiment occitanista a la vall.

Un dialecte comú per a dues llengües distintes

Trobo fantàstic que el parlar català d'Estagell no sigui diferent - o gaire- del parlar occità de Maurin (Fenolleda), 12 km més amunt a l'altre costat del riu Agli. D'acord, hi ha algunes diferències, però no son tantes com, posem per cas, les que aparten l'aranès de Bausen de l'aranès de Salardú. I ben menys que les entre el català de TV3 i el català d'Estagell o entre l'occità de Maurin i el llenguadocià "estàndard". Entre el català barceloní i el català d'Estagell, les diferències són dialectals, mentre que entre el català d'Estagell i l'occità de Maurin, les diferències son de l'ordre dels parlars d'un mateix dialecte. Exagero? No tant, ja que Joan Coromines- que, per cert, tenia la catalanitat generosa- classificava el parlar llenguadocià de Maurin - perdó, Maurí- com a català septentrional, doncs a dintre d'un mateix dialecte que el d'Estagell.
Conclusions:
1-L'occità i el català comparteixen un dialecte comú, intersecció més o menys llarga entre llenguadocià meridional i català septentrional, si no la suma dels dos ensembles.

2-La divisió entre català i occità és d'ordre identitari (històric e geopolític) i no lingüístic. Els de Maurin son occitans encara que la llengua de Maurin sigui la mateixa que la d'Estagell, a la Catalunya del Nord. Aquesta llengua té noms diferents, occità a Maurin i català a Estagell, però és clarament la mateixa. Un altre exemple ens ve dels Capcinesos. Són ben catalans encara que la catalanitat del capcinès (la llengua) fos dubtosa. El capcinès, escapant-se de tot sistema simple de classificació, hauria de ser considerat com a microllengua a dintre del grup occitanocatalà. Trobo simptomàtic - i dramàtic- el fet que l'informador capcinès (Formiguera) entrevistat en català per l'amic GripauBlau no li va respondre en capcinès sinò en català rossellonès - una mica influenciat pel català de TV3. L'idioma propi de Perpinyà era probablement percebut per l'informador com a més prestigiós que no el seu.


3- En realitat, són els estàndards que fan les llengues, més que no els parlars. I els estàndards, mal necessari, imprescindible, però mal tanmateix, constitueixen un perill mortal per als parlars naturals. Protegir els parlars, acceptar i defendre el "bilingüisme" és a dir la coexistència del parlar local i de la llengua estàndard corresponent, fins i tot a l'escola- és defendre la diversitat lingüística.

The last thing on my mind

The last thing on my mind qu'ei ua beròia cançon d'amor escriuta per Tom Paxton (1964), qui s'a passat los ans shens gahà's ni un ahroncilh (la cançon, que voi díser) . Dediqui la cançon a Poponha, que sèi que l'agrada d'escotar lo Tom au cot deu huec.

The last thing on my mind es una polida cançon d'amor escrita per Tom Paxton (1964), que s'a passat las annadas sense s'agafar una ruga (la cançon, vòli dire). Dediqui la cançon a Poponha, que sai que li agrada d'escotar lo Tom al pè del fuòc.

It’s a lesson too late for the learning
Made of sand, made of sand,
In the wink of an eye my soul is turning
In your hand, in your hand

REPIC : Are you going away with no word of farewell,
Will there be not a trace left behind,
Well I could have loved you better
Didn’t mean to be unkind
You know that was the last thing on my mind

You’ve got reasons a-plenty for going
This I know, this I know
For the weeds have been steadily growing
Please don’t go, please don’t go

REPIC : Are you going away with no word of farewell,
Will there be not a trace left behind,
Well I could have loved you better
Didn’t mean to be unkind
O you know that was the last thing on my mind

As we walk on, my thought keep tumbling
Round and round, round and round
Underneath our feet the subway’s rumbling
Underground, underground

REPIC : Are you going away with no word of farewell,
etc

As I lie in my bed in the morning,

Without you, without you.

Every song in my breast dies a borning,

Without you, without you.

REPIC : Are you going away with no word of farewell,

Bon an nau tà tots

Que l'annada 2010 sia florida, granada e seguida de fòrça d'autas!!!!

EDIT: De part deus mens amics Los Hardidets:

Bona annada Bonne Année 2010
enviat per Los Hardidets. - Descorbitz videos hèitas enter amics o en familha.

El banjo de 5 cordes (2): l'abans bluegrass

A les dècades dels 30-40 s'anava desenvolupant la tècnica revolucionària del toc banjoista de 3 dits. Un precursor en va ser Junie Scruggs, primogènit del músic tradicional de Carolina del Nord Charles Scruggs. Junie era el germà gran i va ser el professor de banjo d'un dels tres fundadors de la música bluegrass, el banjoista Earl Scruggs (nat el 1929), del qual parlarem més lluny.

Per afigurar-vos de l'evolució de la tècnica del joc banjoista, us proposo tres versions d'un mateix aire, Cripple Creek. Aquesta cançó tradicional és consagrada a una petita comunitat minera de Virginia que va passar a l'història per culpa d'una vaga de minors que va trigar quasi quatre setmanes i va acabar malament, en un bany de sang, el 1890.

La primera versió és tocada a la moda tradicional, clawhammer, per David Johnson. La segona és la versió "3-dits" de Junie Scruggs, la qualificaré de "early 3 finger style" o "pre-bluegrass" (1945). La tercera, típicament bluegrass, és interpretada per dos dels tres fundadors històrics de la música bluegrass, el banjoista Earl Scruggs (germà petit de Junie) i el guitarrista Lester Flat, amb la seva formació "The Foggy Mountain Boys" (ca 1950).

Doncs, per començar, heus aquí la versió "old timer" de D. Johnson:

Ara escoltem la versió de Junie Scruggs:

I la versió fundadora de Cripple Creel a la moda bluegrass, per Earl Scruggs (d'escoltar més aviat de matí per raons de millor fluïdesa). Aquesta versió, que data dels anys 50, va ser represa per molts grups bluegrass desprès.

Ara, deixeu-me tornar una miqueta als afers de tècnica banjoista per completar el panorama. Intermediari entre el clawhammer i el toc de tres dits, hi ha el toc de dos dits, on el polze contribueix a fer sonar la melodia i l'índex toca la corda com si fos la d'una guitarra, és a dir que és la part inferior de l'ungla que toca la corda i no la superior com amb el clawhammer. La tècnica de tres dits del banjo bluegrass deriva de la de dos dits. En el video següent, el banjoista combina les dues tècniques per jogar la seva melodia, primer utilitza el toc de dos dits i desprès torna a tocar a la clawhammer, i la combinació sona magnífica.



El toc de dos dits va ser popularitzat per Pete Seeger com a tècnica folk per acompanyar-se amb banjo, a l'època del boom del folk urbà dels anys 60. Al vídeo següent, Pete Seeger combina els tres tocs: dos dits i clawhammer per l'acompanyament i fins i tot fa un trosset de tres dits com a solo instrumental, per interpretar una cançó tradicional del sud, Cindy, amb Buffy Sainte-Marie. Notareu el model especial "extra-llarg" de banjo ("long-neck banjo") utilitzat per P. Seeger.



Anem, un altre video de Pete Seeger i Tom Paxton, per il.lustrar l'estil particular del toc de Pete Seeger, adaptat al banjo a partir del de la guitarra i que podriem dir folk urbà, i escoltar una cançó magnífica de Tom Paxton (1965). D'acord, ens hem allunyat molt del bluegrass però això rai. Doncs, escoltem ramblin' boy, de Tom Paxton:






Ara, tornem al bluegrass. El tercer, o més aviat primer, fundador de la música bluegrass va ser el mandolinista Bill Monroe (1911-1996). Hi consagrarem un post venidor. Hi explicarem com va nèixer la musica bluegrass de la col.laboració dels sudistes Bill Monroe, Earl Scruggs i Lester Flatt, com aquesta música d'àmbit estrictament regional, sudista, va caure totalment fora de moda al profit del rockabilly i dels instruments elèctrics. Per cert, el bluegrass va gairebé completament desaparèixer del païsatge musical americà a la fi de la dècada dels 50. Va ser recuperat i salvat pel moviment folk urbà del nord-est americà en els anys 60. Aficionats de música acústica de l'Amèrica profunda, els "folquistes" del nord van apropiar-se'n fins a donar al gènere una dimensió internacional.