dilluns, 19 de juliol del 2010

Un mes dejà.

Qu'arrecebói a casa lo darrèr bulletin de l'Institut Biarnés e Gascon. E òc, que soi abonat a tres revistas en gascon, Reclams, País Gascons e lo bulletin de l'IBG. Ja sabetz que m'agradan los erètges, enqüèra que ne'n soi pas briga, e çò qui poish arreprochar au bulletin de l'IBG n'ei pas tant la grafia febusiana, que la preséncia fòrça tròp importanta deu francés au despens deu gascon. Totun, que hè gai d'i liéger bèths textons en la lengua nòsta. E ne trobèi un, de la Janeta deu Molin, perdon, la Yanéte deu Moulî, qui m'esmaguè hèra. Que vse'n liuri los prumèrs dus paragrafs en tot conservar la grafia de l'autora, puish que v'explicarèi lo perqué d'aqueth troble.

L'aulou! Quoan de lègues e pot ha en seguin lou briu de l'aygue? Mistèri...Ûe serade qu'abèm heyt rousti dehore û hèch de saucisses e de chingarre sus û trepè, e lou lendoumâ qu'arriba...De race Labrit que-n y a soubén héns las bordes dap las baques. Aquére pràubę bèstię, ahamiade, màgrę, que tremoulabe coum si abè frèbę, qu'abè lou curroû coum û picadé. Sàle à ha hàsti, nou-s y bedè soulamén si ère û masclę ou ûe fumèle. Que calou aténdę lou besougn. Qu'abè penderilhes hastiouses, péu e héms mesclats debat lou béntę coum û triscat. Que-m crebabe lou co à-m espia dap oélhs implouradous, més ne gausabe pas apressa-s. "Si-u bàlhi de que minya, nou ba mey boulę parti". E la mie gate qu'abè desparescut, yelouse: nou suporte ni câ, ni gat au soû parsâ.

Ne sèi pas si serà de gelosia, mès la mea gata de 14 ans que desapareishó tot parièr, un mes a. Qu'èra acostumada a víver dab un gat deu medish atge que'u tienèva de tòla desempuish qu'èran gatonets. Qu'anavan tostemp tòc a tòc. E puish lo mascle parion que's morí de diabèta quauques mes a, e la gata, vaduda soleta, que comencè a mostrar signes d'ànsia. L'umor que'u cambiè. Ua maishanta prudèra non la deishava pas guaire tranquilla e que's tirava tohas deu deguens de las cueishas aparentament shens nada arrason. Que pensàvam ajudar-la en tot adoptar ua gatoneta. Aquesta qu'estó acceptada e amigalhada de tira peu canhòt de la mea hilha, mès dab la vielha gata, la musica ne soè pas briga parièr. E puish, un bèth dia, mentre lo canhòt e la gatoneta qu'èran a jogar amassa suu lindau de l'ostau, qu'apercebói la mea gata qui se'n tornava d'ua passejada. Qu'èra a caminar de cap tà casa quan e s'avisè sobte de la preséncia deus autes dus suu solar. Alavetz que la vedói a trantalhar puish a virà's de cuu. Qu'estói jo qui'u desclavèi la pòrta deu pati tà la deishar sortir dens l'arrua en medish temps que jo qui me'n tornavi tau tribalh. E que'm n'arrepenti pr'amor aqueste còp n'ei pas jamés tornada. Jo que pensi la gata que s'ei deishada morir de desespèr. Be m'auré agradat de poder remontar lo temps tà cambiar lo cors de las causas! L'agòssi gahada e portada deguens l'ostau en lòc de la deishar partir, segur que l'aurem enqüèra au demiei de nosaus.


2 comentaris:

Mela ha dit...

:(
O sabes pas çò qu'auriá fach l'aguèsses gardada a l'ostal. Es aital. E la pichoneta, cossí va?
Benlèu que ta cata vièlha jòga a la manilha amb Eliòt, qu'a desaparegut el tanben.

Joan de Peiroton ha dit...

La pichoneta se fa grandòta, enfin tot es relatiu, es menuda quand meme. Es braveta! Praube Eliòt! Los mascles pas castrats morisson sovent d'accident, fan pas tròp mèfi en traversar la rota quan son a còrrer après una fumèla...