dissabte, 20 d’agost del 2016

Xarbot en catalan: ipotèsi etimologica arrevesitada, de l'occitan chabròt.

Entà díser barlòc (en parlant de l'ueu de la coada, shens poric la-hens), lo catalan que ditz xarbot. Segon lo DCBV, l'origina deu mot xarbot que seré onomatopeica (brut qui  hè un liquide en estant segotit). Segon Coromines, xarbot que seré lo derivat postverbau de xarbotar, e aqueste que provieneré d'un mot *eixorbetar dont l'unica peca e seré de non pas aver jamei existit, sauv pròva contrària.




La definicion de xarbotar qu'ei (segon lo G.D.L.C):


v  intr  Agitar-se dins el receptacle la superfície d'un líquid sacsejat, la qual cosa fa que bati les parets o es vessi en part. La galleda és plena: quan la traginis vés amb compte, o l'aigua xarbotarà. 

Agitar-se la superfície d'un líquid com ho fa dins un receptacle sacsejat. A la banyera, el nen picava fort l'aigua i la feia xarbotar.

E la de xarbot:

xarbot

[de xarbotar]

m  Esquitx violent. 

Xàfec fort de curta durada, espetec d'aigua.

xarbot

[v. xarbot1]

adj  ORNIT Dit de l'ou no fecundat en què, tot i ésser covat, no es forma el pollet. 

sortir xarbot fig No ésser algú com hom esperava; sortir carbassa.

Afficher l'image d'origine
Com las ipotèsis etimologicas d'Alcover-Moll e de Coromines e's contradisen enter si, entà botar tot lo monde d'acòrd (o non), que vse'n prepausi ua tresau. Xarbot que deriva de l'occitan chabròt (en gascon, lo mot que i ei un manlhèu lemosin o nòrd-lengadocian, qui lo diccionari Tot en Gascon e gràfia  shabròt, a la mòda gascona). Har chabròt o shabròt que consisteish en mesclar vin dab la rèsta de l'assieta de sopa e s'engolir lo liquide en i botant dirèctament la boca hens l'assieta com ac hè ua craba en béver aiga (chabròt = gasc. crabòt, cat. cabrit, cabreta). Lo francés qu'a manlhevat lo mot chabrot de l'occitan en ne conservant sonque la significacion deu "har shabròt". Segon lo cntrl, lo mot que vien deu latin capreolus (cabiròu), dab cambi d'afixe -òl, òu -> -òt.

 La prumèra atestacion deu mot xarbot en catalan qu'ei pro recenta (fin deu sègle 19). Qu'ei sonque la semblança fonetica deu mot xarbot dab lo mot occitan (autanplan gascon per manlhèu) "chabròt" qui'm hè  suggerir  ua relacion "filogenetica" enter los dus mots. Enfin, non, pas solament, que i a un element de mei, e qu'ei precisament aqueste element qui m'a convençut. Segon lo DCVB, xarbot qu'a locaument (comarca de Berguedà, Principat de Cat.) la significacion de "brou mal fet, sense gust" (maishanta sopa, shens gost). Aquesta significacion de "brou" , qu'ei a díser, bolhon o sopa en catalan, a mei de la semblança fonetica enter los dus mots, que'nse permet d'arreligar  xarbot a chabròt. Lo mot catalan que deriva hòrt probablament deu de l'occitan septentrionau (lengadocian sept. e lemosin). Que cau raperar lo pes demografic important de l'immigracion occitana en Catalonha a l'epòca modèrna (sègle 15 ençà), provienent essenciaument de duas zònas geograficas: 1- País Gascons e Lengadòc pròishe (Lauragués, Sud-Lengadòc etc), 2- Massís Centrau. Au sègle 17, los Gascons que representavan 25 % de la populacion totau deu règne d'Aragon (Catalonha inclusa), segon l'estimacion de l'inquisitor aragonés Marco de Guadalajara (1613).  Aquesta gent que parlavan gascon e, en Catalonha, ua mescla de gascon e de catalan, qu'ac sabem  de la lectura deu Don Quishòt de Cervantes (1547-1516)  (los bandolèrs gascons de Peraguinardo) e deu teatre de Lope de Rueda (1510- 1566) (lo personatge de Peirutón, vailet gascon, s'i exprimeish a còps en pro bon gascon dab formulas prehèitas qui semblan sortir d'un "phrase-book" gascon- quin saludar tota la maisoada quan entras ua maison, etc, shens oblidar los arneguets, un a cada frasa o pòc se'n manca, a còps que s'exprimeish en sharnego hispanocatalan. Lope de Rueda qu'èra andalós, la soa hemna qu'èra valenciana), com deus tèxtes deus nadalets catalans de l'epòca, on los pastors deu presep e s'i exprimeishen especificament en gascon mesclat de catalan.  Non cau donc pas trop estonà's de la preséncia deu mot shabròt en catalan. N'ei pas lo solet cas de mot gascon en aquesta lenga, n'i son hèra, sustot en registre paisan e pastorau. Las activitats agricòlas e d'eslhevatge, mespresadas peus Espanhòus de l'epòca, qu'èran reservadas taus francés -màgerment occitans sensu lato- vienguts en nombre en Espanha on i remplacèn en camps e bòrias los Moriscs expulsats (expulsion promulgada en 1609 per Felip III). Lo monopoli de l'activitat qu'explica la gran proporcion de gasconismes en vocabulari popular tanhent a la tecnica pastorau, a la zootecnica e a l'agricultura en catalan.

Lo passatge de charbòt a xarbot per metatèsi de la r qu'a balhat au mot un navèth ahur onomatopeic ligat au brut deu movement d'aiga e qui a permetut au mot de s'enradigar, a maudespieit de la pèrda de la significacion originau. La significacion principau de xarbot qu'ei  la d"esquitx" qu'ei a diser "chisclat", "esclac". Qu'a tanben prenguda ua significacion deu registre meteorologic: borrada sobta, violenta e braca, eishagat violent e brac. Enfin, com a adjectiu, qu'a ua significacion deu registre paisan: barlòc. Sonque locaument, en catalan berguedan, lo mot que s'a guardada la significacion de "sopa".

Lo mot catalan xarbotar -de xarbot- que rapèra - au còp per la soa fonetica e per la soa istòria, un aute mot gascon e mei largament occitan: barbotar, en cat. xipollejar. N'ei pas impossible que l'influx de barbotar sia a l'origina de la metatèsi de la r e deu cambi de significacion a partir de chabròt.   L'istòria de barbotar qu'ei exemplara.  Lo mot que deriva de barba e, a l'origina, que volèva díser "parlar de manèira poca intelligibla, shens plan articular", significacion perduda dab "barbotar"  en gascon com dab barboter en francés, totun plan conservada dab lo mot catalan barbotejar. En gascon, lo mot "barbotar" (com barboter en francés) qu'a aquesit ua valor onomatopeica ligada au clapotei, en perdent tota connexion semantica dab lo mot "barba". Lo mot xarbot que'm sembla  resultar d'un ahar hòrt semblant en catalan, que sufeish de remplaçar "barba" per "cabiròu" e d'i ajustar l'influéncia possibla deu mot gascon "barbotar" o deu son equivalent francés.


Com a adjectiu, xarbot  qu'apareish estar l'exacte equivalent catalan de barlòc. Aqueste darrèr mot gascon qu'ei probablament d'origina estranha (bœrloque:  causa qui pendoleja, qui s'abandoa, en particular "esquira"en arpitan -fr.  cloche du bétailsonaille, cat. esquella-). En gascon, lo mot qu'ei considerat popularament com a onomatopèia, brut de liquide qui s'aplica a l'ueu barlòc, l'ueu shens poric la-hens (com xarbot en cat.). Qu'a autanplan la significacion de boharòc (var. bohalòc) , aqueste darrèr mot que deriva probablament de barlòc per influx de bohar,  en s'aplicant a la fruta de crest vueita (esquilhòt, averan)  (cat. nou, avellana ). En gascon landés lo mot boharòc que continua de "soar" de manèira desagradabla (boharòc: brut desagradable, cf. Foix), reminiscéncia semantica probabla deu mot estranh berloque en gascon. Per extension, barlòc en gascon que significa nèci, pèc. A la comarca de Berguedà, la medisha comarca on i ei atestada xarbot dab la significacion de sopa, lo mot barloc que i ei tanben emplegat e qu'a la medisha significacion que barlòc en gascon (cf. DCVB, cat.  berguedan : ou barloc; en gasc. ueu barlòc, id.,  un gasconisme dialectau en catalan shens nada traça de dobte) o sia  la medisha significacion que xarbot (ou xarbot)  en catalan normatiu. Berloc en catalan septentrionau ("rosselhonés") que significa nèci, pèc, com barlòc en gascon  (gasconisme dialectau en catalan, ved. barloc, berloc).  La significacion de pèc de barlòc que vien de la d'esquilhòt vueit (cat. nou cosca) e la d'esquilhòt vueit que poderé viéner de la significacion d'esquira (cat. esquella) qu'a lo mot arpitan bœrloque (esquilhòt qu'ei etimologicament equivalent a esquiròt, cf. esquellot en cat.; cf. tanben la significacion de barlangar o barlingar: soar (per ua esquira o ua campana). Xarbot, a l'origina derivat  deu latin capreolus dab cambi d'afixe , qu'ei popularament considerat en catalan com a onomatopèia, brut de liquide associat a l'ueu barlòc qu'òm segoteish entà verificar l'abséncia de poric la-hens (en gascon,  barlòc qu'a la medisha valor)  e, hens l'expression sortir xarbot, qu'ei sinonime de carbassa, qu'ei a díser fruta vueita o cloca e, per extension,  que significa pèc (com barlòc en gascon). L'espanhòu loco, loca (gasc. hòu, hòla) qu'a possiblament ua origina semblanta a partir deu navarroaragonés loco-loca  qui significa au còp hòu (per ua persona) e guastat, passat (per ua fruta), cf. lo mot corresponent en asturian lluecu-llueca capable de virar lo mot gascon boharòc-a (aplicable a l'esquilhòt: cussoat, vueit); gasc. cloc-cloca: passat, pas fresc, cf. pera cloca: pera tròp madura, passada;  en gasc. pirenenc: lòc, lòca, pera lòca id. (aragonesisme); cat: pera lloca, id. (aragonesisme); tots derivats de *klokka, la garia coadera. Cloc qu'ei sinonime de xarbot en catalan empordanés (DCVB). La non-diftongacion deu mot espanhòl loco que s'explicaré peu manlhèu navarroaragonés (cloca que s'i ditz loca en aragonés,  loka en basco, totun llueca en castelhan) e lo pes de la valor onomatopeica responsabla de la deriva semantica deu mot. Aquesta ipotèsi aragonesista entà explicar lo mot espanhòu loco qu'ei hòrt versemblanta, jos la condicion de negligir la grafia portuguesa deu mot (louco) qui suggereish- possiblament a tòrt- un diftong.

Gràcias au messatge d'uei, qu'avem vist quin podem passar deu cabiròu (cat. cabirol) au bolhon (cat. brou) e deu bolhon a l'eishagat (cat. xàfec) e a l'ueu barlòc (cat. ou nial, ou xarbot). La relacion enter xarbot e chabròt n'ei pas estada avisada peus lingüistas per'mor non s'interèssan pas tròp au gascon , pas mei au lemosin ni a l'Istòria. Qu'ei pecat. L'istòria de l'immigracion modèrna (sègle 15 ençà) deus "occitans" (sensu lato) a Catalonha qu'ei un camp d'investigacions pro recent e que la cau considerar com a factor entà compréner l'evolucion de la lenga.   Aquesta ignorància deu fèit gascon e mei largament occitan en domeni catalan n'ei pas mei excusabla au dia de uei, ce'm sembla.

N.B-1. Los imatges que son tirats de la wiki.

NB-2 Aqueste messatge qu'ei lo resultat d'escambis dab lectors de blòg, en particular dab Octavià Alexandre, que sia arremerciat per l'interès qu'a amuishat de cap a la tematica e lo temps passat a las discussions.













11 comentaris:

Octavià Alexandre ha dit...

Tot i que l'etimologia proposada per en Coromines és inversemblant, el que diu el DGLC és correcte, en el sentit que en principi tenim dos mots homònims, dels que la manca de coneixement de l'etimologia ens impedeix ajuntar-los en un de sol.

Pel que fa a xarbot(1) i xarbotar no veig cap possibilitat de relació amb chabròt, però és possible que tingui algun parentiu llunyà amb altres veus d'origen onomatopeic com el castellà salpicar (que ve a ser l'equivalent aproximat de xarbotar) o chapotear. En tot cas, els detalls resten amagats en les desconegudes profunditats de la història de la llengua.

I en quant a xarbot(2), si n'hi hagués relació (cosa que dubto) amb la paraula occitana, no seria pas recent sinó força allunyada en el temps. Posats a triar, prefereixo l'antic eslau eclesiàstic za-prъtъkъ, que vol dir el mateix, i el txec s-pratek 'vedell prematur', amb una evolució com p.ex. *saprot > *xaprot > xarbot. :-)

Octavià Alexandre ha dit...

És clar que no ho deia seriosament! Era només un exemple per il·lustrar que és fàcil fer hipòtesis, però una altra cosa és que estiguin ben fonamentades.

Per altra banda, sembla que la relació entre chabròt i 'cabrit' (gascó crabòt) és deguda a una etimologia popular. La pista me l'ha donada aquesta frase de l'article de la Viquipèdia francesa: Il semblerait que cette pratique ait aussi existé au nord de la Loire: dans le dernier volume de la Chronique des Pasquier, Georges Duhamel parle d'une pratique déjà ancienne (« c'était une coutume de mon père ») qu'il appelle le champorot et qui est le chabrot. Resulta que el champoreau és una barreja de cafè i vi o una altra beguda alcohòlica, el nom de la qual deriva del castellà popular champorro 'barreja', postverbal de cha(m)purrar 'barrejar licors', que pel que sembla prové del mateix origen onomatopeic que chapotear.

Així doncs, és ben possible que xarbot(1) i chabròt tinguin un origen comú onomatopeic (opció que em sembla més probable que un manlleu directe), mentre que xarbot(2) no té cap equivalent occità conegut i tindria una altra etimologia.

Joan de Peiroton ha dit...

En tot cas chabròt que's ditz cabròu en provençal (cf. Mistral), qu'ei lo mot entà díser cabirol. L'origina onomatopeica no'm sembla pas vertat aquiu. La relacion fonetica enter xarbot e chabròt que'm sembla evidenta, la enter champoreau e champorro evidenta tanben, totun non crei pas que i aja la mendre relacion filogenetica enter chabrot/ xarbot e champorro. Los mots non son pas briga aparentats, que'm pensi jo. Segon los deu cntrl, l'origina de chabròt qu'ei lo latin capreolus. http://www.cnrtl.fr/etymologie/chabrot

Joan de Peiroton ha dit...

En realitat, jo que pensi l'origina de cha(m)purra n'ei pas mei onomatopeica que la de chabròt. Chabròt (varianta de chabròu, cabròu) vien deu latin capreolus e cha(m)purrar vien deu lorenés via lo francés chambouler puish lo gascon chamborlar var. chaporlar. Que me n'expliqui hens lo tèxte deu blòg. Las valors onomatopeicas prestadas a tots aquestes mots que son d'invencions popularas de part de gent qui van interpretar mots estranhs (forasters) com van poder.

Octavià Alexandre ha dit...

Joan, no he dit que champorro estigui relacionat amb charbot/xarbòt. sinó que el mot occità és d'origen onomatopeic i s'ha confós amb 'cabirol' degut a una etimologia popular.

La questió és el català té dos xarbot homònims, el primer relacionat amb chabròt però el segon no.

Joan de Peiroton ha dit...

Non crei pas que s'agesca de dus xarbots omonimes, qu'ei lo medish mot, l'un emplegat com a substantiu l'aute emplegat com a adjectiu. Entà saber se un ueu contien o non un poric (pollet), lo paisan que'u segoteish doçament. Si'enten (sent) un brut (soroll) de liquide sacsejat, l'ueu qu'ei "xarbot". Si non, lo poric (pollet) i ei.

En gascon qu'observam çò medish dab lo mot barlòc. Se lo paisan enten (sent) lo liquide, l'uei qu'ei barlòc. A l'origina, lo mot en arpitan que vòu díser esquira (en cat. esquila). En gascon, lo mot qu'ei considerat popularament com l'onomatopèia de l'ueu shens poric dedens, qu'ei la defincion prumèra deu substantiu barlòc en gascon. Com a adjectiu s'aplica als ueu shens poric com xarbot en catalan. S'aplica també a les nogues vuides, les nogues menjades pels cucs. I clar, s'aplica també als humans (nèci, pèc, de pòca intelligéncia).

A l'origina ni xarbot ni barlòc ne son onmatopeias, d'aulhors non n' i a pas guaire de relacion fonetica enter los dus mots supausats representar lo medish son. Aquestas relacions onmatopeicas que son invencions popularas shens cap de realitat fonetica, en realitat. Els ous catalans i gascons són tan diferents entre si que els uns farien "barloc" mentre que els altres farien "xarbot" quan són sacsejats? Segur que no, fan el mateix soroll. I a l' Empordà, l'onomatopèia de l'ueu barloc, perdó, xabrot, és "cloc". L'ou cloc.
La relacion onmatopeica , son plan las gens qui la hèn, totun ne son pas tostemps a l'origina deu mot.

Joan de Peiroton ha dit...

Un bon exemple de çò qui volh díser, lo mot francés barboter (xipollejar). A l'origina, qu'avèva exactament la significacion deu mot catalan barbotejar, barboter que deriva de barba, com barbotejar. Uei lo dia, la signifcacion deu mot qu'a completament cambiat, la gent que i an sentit una onomatopèia e que n'i an hèit derivar la significacion. Total, en francés barboter significa xipollejar, qu'a perdut la significacion prumèra de barbotejar. L'evolucion xabrot xarbot qu'ei completament similara (barbotar -> xarbotar de xabrot)

Octavià Alexandre ha dit...

No és ben bé com dius, sinó més aviat al contrari. Una etimologia popular consisteix em què els parlants d'una llengua associen un mot d'origen desconegut (d'origen onomatopeic o no) per a ells a un altre de conegut. Per això un mot que molts segles enrera era onomatopeic va acabar essent associat p.ex. amb un animal ('cabrit') i fonèticament ell mateix també va fer cabrioles (ho dic com a metàfora de la metàtesi br > rb).

En el cas del català, és possible que xarbot(1) fos originàriament *xabrot i hagués sofert una etimologia popular com la que descrius, confonent-se amb xarbot(2). Espsro haver-me explicat millor aquest cop. :-)

Octavià Alexandre ha dit...

Vull dir que els mots onomatopeics poden evolucionar i passar a d'altres llengües, i canviar el significat al llarg dels segles, igual que els altres mots. Per example, ningú diria (fins i tot els mateixos indoeuropïstes) que el llatí faber 'ferrer' té la seva origen en una onomatopeia que descriu el soroll de golpeig del metall quan es treballa a la forja.

Joan de Peiroton ha dit...

Qu'èi un endic mei sus la relacion xarbot e l'occitan chabròt: locaument (a Borredà), xarbot i que significa :
Brou mal fet, sense gust; cast. bodrio. (D.C.B.V.). Que i arretrobam plan lo brou qui vien deu mot occitan chabròt. Per jo, aquesta relacion que va en favor de la mea ipotèsi: xarbot que vien plan de chabròt


Anònim ha dit...

Adixat Joan,
Ju ke so owsales e ke kunexi "faire chabrot" permu dew franses! K'u ditz ma may bielyo en Bordèw... Tutü en patwès per asi ke dizen ha "gudalo" kwan hikon bî aw plat ta nesteja la supo. E que hès "miawsat" kwan t'i hikos pâ. "goudale" key pasat aw franses de si mès "chabrot", nèni.
Labetz lu pai "fait la goudale" e la mai bielyo "fait chabrot". Entertens ju qu'èri anat bede si per kas em demorabo drin de garburo ens lu tupî!