dimarts, 15 d’octubre del 2013

La teoria deu professor Thomas J. Walsh sus l'origina comuna deu gascon e deu catalan.


Se comparatz, sus ua mapa, la Gasconha lingüistica e lo principat de Catalonha, que poderatz notar enter los dus territòris ua similitud de fòrma, com ua simetria inversada autorn d’un punt situat en quauque lòc deus Pirenèus centraus. Lo  principat de Catalonha com la Gasconha lingüistica que fòrman cadun un triangle. Lo prumèr qu’ei obèrt sus la mar mediterranèa  e barrat au nòrd per la cadia pirenenca, mentre lo segon qu’ei obèrt sus la mar de Gasconha  e barrat au sud per la medisha cadia pirenenca.  Catalonha e Gasconha que semblan virà’s de cuu un per rapòrt a l’aute e segon  un plan de simetria inversada centrat autorn d'un punt deu costat deus Pirenèus Centraus, enter Val d’Aran e Palhars-Ribagòrça.

Totun, lingüisticament, que i a ua seria de punts de similitud notables enter las lengas gascona e catalana qui permeten de distinguir-las de la tresau, l’occitan (non-gascon). Que’n podem citar mei d'un: per exemple, la reduccion de mb a m (ex. cama, que non camba), la de nd a n (demanar o  domanar enlòc de demandar, demandar qu'ei la fòrma occitana deu mot qui a acaçat lo mot genuinament gascon domanar o demanar qui trobam hens los tèxtes medievaus e qui ei enqüèra viu en Aran) , la conservacion de l’antic interfix incoatiu –esc ->eix / eish (a costat de las innovacions -ish /-ix e  -iss); lo tractament de la terminason latina -arius > -er /èr, èir, que non ièr, l'usatge deu subjontiu tà exprimir un futur circomstanciau (quan vinguis/venguis, en oc. quand vendràs) , l'utilizacion restrinta deu partitiu de: vull pà /volh,voi, vui pan, en oc. vòli de pan) etc, etc.

La  simetria  constatada au nivèth (nivèu) geografic que l'observam autanplan au nivèth de las particularitats linguisticas. Quauqu'uas que son especificament compartidas peu gascon occidentau e peu catalan orientau (centrau inclús), com, per exemple, la confusion fonetica enter  la e finau atòna e la a finau atòna e las desinéncias hort particularas deu subjonctiu en -i . Se comparam las duas lengas aus estrems maritimes deus airaus  qui’us corresponen, que podem notar  aquera correspondéncia  que vad enqüèra mei grana,  puish que i trobam ua caracteristica fonetica mei compartidas peu gascon e peu catalan: la prononciacion /ǝ/ de la e. Aqueth fonèma /ǝ/, qui trobam quitament en posicion tonica, qu’ei  emblematica  deu gascon extremoccidentau, dit gascon maritime o gascon « negue »,  e que s'arretròba en  catalan extremorientau (catalan balear). Simetria! Lo balear, varietat de catalan hèra conservadora,  qu'a autanplan conservadas las r finaus non sensiblas hens mots com amor, mar etc,  com en gascon occidentau. 

 Lo lingüista american Thomas J. Walsh (Universitat de Georgetown, Washington D.C.), non cred pas que s’agesca, perdon, que s’ageishi  d’ua coincidéncia o d’un ahar de simpla convergéncia enter las duas lengas, la gascona e la catalana.  Que pensa meilèu çò de contrari : aqueras particularitats foneticas compartidas per las modalitats orientau deu  catalan e occidentau deu  gascon que serén representativas de las fòrmas mei arcaicas comunas a las duas lengas, la gascona e la catalana. Dit autament, que representarén l’eretatge deu proto-roman pirenenc a l’origina de las duas lengas. Lo professor Thomas  J. Walsh que dehen l’ipotèsi que seré l’influéncia invasiva de la lenga deus Comtes de Tolosa qui seré responsabla de la desaparicion d’aqueths trets en gascon orientau e en catalan occidentau. Lo gascon orientau com lo catalan occidentau  que representarén versions « occitanizadas » de las lors lengas respectivas, çò qui’s tradusiré per la pèrta d’aqueras caracteristicas catalano-gasconas enqüèra  conservadas en las fòrmas mei perifericas, mei estremas, de l’airau catalano-gascon, las qui an podut escapar ad aquera influéncia estranha.
Hens un article publicat en 1985 e titolat: una isoglossa catalano-gascona, pareishut en çò de las edicions de l'abadia de Montserrat, que i escriu:
« Tenint presents aquelles similtuds, a més d’un nivell lingüístic, que serveixen per a diferenciar el català i el gascó per una banda dels parlars llenguadocians per l’altra, hom admet la hipòtesi d’una etapa comuna d’evolució lingüística per a tot l’àmbit dels Pirineus. Subsegüentment, s’ha de suposar que aquella primitiva unitat idiomàtica fou trencada per la penetració de la llengua d’òc, que va fer el mateix paper als Pirineus que el castellà a la península. Tornant a la configuració geografica dels dialectes, constatem que la llengua d’òc toca els Pirineus només en una franja estreta del departament de l’Arieja, que es projecta des de Tolosa directament cap al sud. Atesa la condició de capital cultural d’aquella ciutat, es comprèn facilment com el seu parlar hagués pogut envair l’àrea lingüística pirenenca a l’Edat Mitjana."
E lo professor Walsh que clava lo son devís atau:
"He proposat que la /ǝ/ tònica típica del català de les illes balears, i de tot el dialecte oriental a l’Edat Mitjana, i de les Landes occidentals, fou un tret del llati pirenenc que ha estat continuat en aquelles àrees laterals. He rebutjat per les raons seguents l’opinió de Ronjat i de Rohlfs segon la qual la pronunciació centralitzada de la /e/ seria una innovació recent a les Landes : 1) la posició de les Landes com a àrea lateral més aviat que centre de difusió lingüística 2) la poca probabilitat que un canvi fonològic d'aquesta mena occorregués independentment  i en epòques diferents a les dues regions ; i 3) l’existència tant a les Landes com a Catalunya oriental d’altres trets estructuralment relacionats (/ǝ/ àtona < /e/ i /a/ llatinovulgars) estranys a les varietats del Pirineu central. L’absència de /ǝ/ en posició tònica i àtona en el gascó oriental és, segon la meva hipòtesi, una conseqüència de la propagació cap al sud de trets provinents de Tolosa. Per defensar aquesta hipòtesi, he discutit el cas de l’interfix incoatiu, que mostra una configuració geogràfica gairebé idèntica de variants arcaiques (<ĒSC) i innovadores (<ĪSC). "
Aquera ipotèsi qu'ei interessanta. Totun, n'explica pas las diferéncias nombrosas qu'observam enter catalan e gascon com la pèrta de la s intervocalica en catalan (veí, veïna) e la pèrta de la n intervocalica en gascon (vesin, vesia), la diferéncia de tractament deu doble ll latin (castell - castèth; castellar -casterar) etc. En tot cas, que pausa lo problèma interessantissime de las similituds qui constatam efectivament enter lo gascon occidentau e lo catalan orientau, e mei particularament enter lo gascon maritime e lo catalan balear. Simpla convergéncia? Origina comuna deu gascon e deu catalan ? O ben influéncia /manlhèu ligat au repoblament de las Isclas per gascons de la còsta? Lo debat qu'ei obèrt. 

dijous, 10 d’octubre del 2013

Un manuscrit catalan deu sègle 17 en lenga gascona.

L'emigracion gascona en Espanha de l'edat miejana dinc au sègle 18 qu'estó pro importanta e que i a deishat traças de las bèras jos la fòrma de noms d'arruas e de plaças un pòc pertot, com, per exemple, a Oviedo, la calle gascona; a Segovia, la plaza de los Gascones, a Salamanca la calle gasco qui èra d'autscòps el cal gascón o cal de los gascones. En Espanha, gascons que i fondèn quitament la colònia de Gascones,  un borg d'agricultors qui's tròba guaire luenh de Madrid etc. Tots aqueths noms que vienen deus establiments o "cals" ( carrèras)  on los gascons i avèn comunautas, sòrtas de ghettos obèrts qu'arretrobam per tot lo territòri espanhòu. Lo cas de Catalonha qu'ei un pòc a despart, pr'amor de la proximitat lingüistica enter las lengas catalana e gascona. Au Principat, que sembla los gascons que i èran hòrt nombrós, qu'avèvan  quitament los lors pròpis caperans  qui i predicavan en gascon, çò qui pausava un problèma aus parropians catalans e a l'avescat.  Qu'an arretrobat planhs d'aqueth escantilh hens los archius. Los gascons de Catalonha que i desvolopèn un parlar ibrid gasconocatalan au quau e hasó clarament allusion Cervantés (1616) quan, en Catalonha, Don Quishòte e's trobè presoèr deus bandolèrs gascons gavidats peu capitani catalan Roca Guinarda:


Uno de los escuderos dijo en su lengua gascona y catalana :
"Ese nuestro capitán  más es para frade que para bandolero. : si de aquí adelante quisiere mostrase liberal…"


Frade, gascon: frai (monge), qu'ei un mot espanhòu arreconstrusit a partir deu latin frater segon los modèles pater > padre e mater > madre. Aqueth mot qu'ei cadut en desús, remplaçat en espanhòu peu gasconisme fray adaptat en fraile.

 Traças deu parlar ibrid gasconocatalan que s'i tròban enqüèra hens lo diccionari catalan d'Alcover-Moll, pareishut au sègle vint (vediatz, per exemple, la frasa qui illustra l'entrada "frai" hens aqueth diccionari).

En Catalonha, que seré van de cercar referéncias aus gascons hens noms d'arruas o de plaças, en clar contraste dab la rèsta d'Espanha. Per jo, qu'ei la pròva d'ua assimilacion completa d'aquera populacion au Principat. Que pòt semblar de mau créder, totun non trobam nat nom de Gasconha, nada vila gascona (en dehòra d'Aran) com a nom de plaça o d'arrua en Catalonha, tanpòc a Barcelona on s'i tròban per tant tot plen de referéncias a vilas occitanas, essenciaument lengadocianas e provençaus . Totun, l'influéncia gascona en Catalonha que i ei plan reau, enqüèra que hòrt mei subtila. Qu'ei prumèr deu maine onomastic:  noms com Delseny, Alseny (d'Alzenh,  Seronés), Vayreda (de Veireda, Quate Vaths), Larreula (de La Reula, Bigòrra), etc, etc. qu'indican lo lòc gascon d'on èra hilh lo fondator deu linhatge. L'influéncia gascona que's ved tanben hens lo maine lingüistic. Mots e expressions ben catalans  com coet, galet, galleda , Déu n'i do, gaús, etc. que i semblan gasconismes vertadèrs, shens pausar la question de la coïncidéncia de las desinéncias en -i deu subjontiu qui caracterizan de manèira hòrt especifica au còp lo gascon occidentau e lo catalan orientau.

Un testimòni de l'usatge d'aqueth gascon catalanizat que ns'ei aportat per un manuscrit datat de 1650. Aqueth tèxte, de caractèr religios (nadalenc), qu'ei conservat a la bibliotèca publica "Lambert Mata" de  Ripoll. Que compòrta ua prumèra partida en castelhan, on s'i hèn servir digrafs a la catalana e mei d'un catalanisme: ninyo per niño, mosso, dansa y serdanilla etc., seguida d'ua partida sancèrament en gascon. Aquera darrèra partida qu'ei redigida en tot emplegar ua grafia fonetica catalana. Lo títolh d'aqueth tèxte gascon,  ua canta nadalenca, que demora en catalan: "Col.loqui de dos pastors en llengua gascona...".  La lenga d'aquera canta qu'ei en efèit ben gascona. qu'ei mei precisament de sud-orientau (coseranés) de l'arribèra, totun drin alterada dab fòrça catalanismes. Que i notam l'article tolosan le e las terminasons deus participis passats en /tʃ/  (grafiadas aquiu -ig a la catalana), qui son duas caracteristicas deu gascon sud-orientau de l'arribèra.  Que podetz léger aqueth tèxte aquiu. Aqueth manuscrit que degó estar redigit per un membre d'ua d'aqueras comunautats gasconocatalanas deu sègle XVII e tà l'usatge d'aquera medisha comunautat. Que podem supausar l'autor n'èra lo canonge Francesc Frade, de Manresa, dont lo manuscrit e pòrta la mencion deu nom. Que tròbi extraordinari lo dit Francesc que pòrte precisament com a nom aqueth mot castelhan  frade que Cervantés prèsta aus bandolèrs gascons.

dissabte, 5 d’octubre del 2013

Lo banjo de las originas

A l'origina probabla deu banjo que i ei un instrument de l'Africa de l'Oèst , aperat ekonting (o akonting, econtine), buchundu, etc, segon los diferents idiòmas de las ètnias qui'n jògan. Que'u trobam en Gàmbia, au Sud-Senegau e en Guinèa-Bissau. Lo margue d'aqueth instrument qu'ei hèit d'ua cama d'ua planta e lo cap qu'ei hèit d'ua coja cavada recobèrta d'ua pèth de craba. Qu'a tres còrdas.

 L'ekonting qu'ei l'instrument jogat peus Diolas de Casamança.
 





 Buchundu, buchundo o bunchundu qu'ei lo mot entà designar l'instrument en la lenga de l'ètnia manjago.
Lo mot banjo que'n poiré viéner de la deformacion d'aqueth mot "buchundo" o d'un aute semblant.
 

 En America, l'instrument african que's degó crotzar dab un lahut europèu deu tipe guitarra  tà balhar lo "fretless" banjo. Las fòrmas mei ancianas que  s'assemblavan au "gourd banjo" (banjo-cuja),  instrument tornat a la mòda uei lo dia. Na Rhiannon Giddens que'n jòga aquiu.




(Que m'agrada la Rhiannon, vriulonaira e banjoista de gran talent. A mei d'estar beròia, que sap cantar com cau. Que tira lo son nom gallés deu pair, un immigrant naturau d'aqueth país. La Rhiannon que parla mei d'ua lenga celtica, apresas a l'Universitat. Que gavida la bandeta deus "Carolina Chocolate Drops")





Bon, back to the banjo.  Lo cap de l'instrument que's va modificar, lo cujon qu'estó remplaçat per un varan de husta (d'aseròu, cerisèr o noguèr) qui pòrta la pèth de vetèth o de craba. Atau que vadó lo banjo appalachian, instrument tradicionau enqüèra jogat uei lo dia. Clifton Hicks que nse'n hè ua demonstracion aquiu .

Lo banjo modèrne, tau que'u coneishem dab las barretas suu margue, que data de las anadas 1870, haut o baish.