P. Estàs a favor de l'unificació de l'occità o de que cada dialecte vagi per la seva banda?
Estic a favor de la diversitat lingüistica, es a dir que visquin tots els parlars. I constato que l'unificació de l'occità va en contra de la volontat dels occitanofòns. A més a més, estic conscient que la noció de dialecte correspón a una necessitat que senten els sistematicians lingüistics que han de simplificar el món complicat dels parlars de la vida real, però no és res més que un element d'un sistema de classificació que no cal confondre amb la realitat. Un dialecte és un ensemble de parlars, però allò que es parla no és un dialecte sinó una llengua. El parlar és llengua i la llengua és un parlar. Un dialecte no es una cosa que parlen la gent. És sols una representació, un element d'un sistema construït per simplificar o ordenar ua realitat complexa, aquesta representació o model simplificador pot variar segons els lingüistes. El dialecte és teoric i virtual i les llengues dels lingüistes ho són també molt sovint. Els parlars són la realitat.
Perquè de vegades parles de l'"ongués" i tot això i defenses a ultrança el gascó com a cosa separada i d'altres parles de l'occità en global. Com a no occitanòfon se'm fa difícil veure si el gascó està molt distanciat de l'"standard". Podries explicar-li una mica la situació a un pobre occitanòfil que està una mica perdut?
La resposta a la qüestió si el gascó és occità o una llengua distinta de l'occità no fa unanimitat. El problema ja era plantejat a l'edat mitjana, amb una clara resposta negativa de part d'escrivans de la banda occitana no gascona que consideraven el gascó com a llengua distinta (com el provençal Raimbaut de Vaqueiras al segle 12 i el tolosà Guilhem Molinièr al segle 14). La qüestió si el català és occità o una llengua distinta va plantejar-se només al segle 20 i només pels catalans. Es a dir que, des de l'edat mitjana fins al primer tercer del segle 20, el català va ser sempre considerat com a bon occità per tothom, occitans com catalans, contràriament al gascó. El separatisme català de l'occità data només de 1934, i la motivació era clarament de política nacionalista. Personalment, no hi veig cap interès en aquesta mena de debat. Si el gascó fa part de la definició de l'occità, tant de bo, per què no. És una qüestió de definició o de classificació i res més. Ara bé, independentment de la qüestió de l'occitanitat o no del gascó, quina que sigui la resposta, jo dic que l'ideal seria que els gascons parlessin tots gascó i no sols francés, i l'ideal seria que fossin capables de fer servir dues modalitats gascones: el gascó propi de la seva comunitat o poble etc (que cal ensenyar a l'escola) i un parlar gascó unificat d'usatge administratiu que cal (co-) oficialitzar als països gascons. Als països gascons, la gent són gascons, doncs en gascó. Que el gascó sigui occità o no, no càmbia estrictament res a l'afer. Si el gascó és occità, aleshores, quan parlen gascó, els gascons parlen occità, doncs excel·lent. I si el gascó no n'és, d'occità, doncs quan parlen gascó, els gascons parlen la seva llengua pròpia, doncs excel·lent. Quina diferència fa? Cap. Quant al mot ongués, no hi cal estacar cap noció de valor: l'ongués designa simplement la part de l'occità que no és gascona. Es a dir que si considerem que el gascó fa part del conjunt occità, doncs el gascó és un subconjunt de l'occità, l'ongués designa el subconjunt occità complementari al del gascó. Gascó + ongués = occità tot. I si considerèssim que el gascó no fa part de l'occità, aleshores no tendriem cap raó per utilitzar aquest mot d'"ongués", ja que, en aquest cas precís, ongués i occità designarien exactament la mateixa cosa. Dit altrament, utilitzar el mot ongués és partir del principi que el gascó és occità, essent un subconjunt del conjunt occità. Però l'ongués no és gascó, per definició, mentre que el gascó és l'occità dels països gascons.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada