dijous, 13 de setembre de 2018

Cinc préstecs gascons en català.

Tirat de la mia paja facebook, aquest tèxte en catalan que i descriu cinc prèsts gascons. Que'u reproduseishi ací per comoditat personau.

AL·LOT. Forma balear d''arlot'.  Arlòt és un derivat afixat de 'arla' que és un mot pròpiament gascó per ‘arna’ (l’insecte devastador dels teixits). En gascó, el verb 'arlà's' o 'arlar-se' significa 'arnar-se' però un 'arlant' (d'arlar) se diu d'una persona que devasta, que saqueja, en gascó diem: "qu'arlandeja". Arlòt és sinònim d'arlant. En gascó, un arlòt és 1-un saquejador, un bandoler 2- un home de mala vida, un macarró. El significat balear de 'noi' deriva de la significació 2 que és la significació conservada en català . La pronúncia balear del mot és també landesa (assimilació de la 'r a la 'l' que sec). L'etimologia de arla és de *'arlana ar= cuc (ar : mot indígen –no romanic- conservat en basc modern) i lana, o sigui arlana = cuc (de) lana. Noteu que el mot principatí "noi' deriva d'un altre mot gascó ninòi (cat. neci, enteneu: donzell), derivat afixat de 'nin', mot comú a les dues llengues.


AVALOT. Coromines volia fer derivar 'avalotar' directament del verb llatí 'volutare'. Aquesta hipòtesi no és acceptable a causa de la conservació de la « t » intervocalica llatina que hauria de donar una « d » en català. De fet el verb ‘voludar’ existeix en català rossellonès com en occità i en gascó. Especificament en gascó (que no en occità), el mot avalot s'hi retroba (escrit abalòt en la gràfia que faig servir). Hi té la significació d'atropament, trobada de gentades en moviment. El mot comparteix l'ètim amb un altre mot estrictament gascó « abalut » que es fa servir per designar un cable que embolica la perxa del pagès per fixar-la al carro, al final el mot va servir per designar la perxa mateixa. En gascó, abalut té com a sinonims dues variants femenines : abaluda i baluda. L’origen n'és a l'evidència el mot llatí 'voluta'. (illa) voluta>(la) baluda -> l’abaluda. Llavors, 'abalut' serà simplement una forma masculina refeta a partir d’abaluda. Abalòt deu derivar d’abalut per substitució de l'afix (mal) suposat (cf catxalot com a exemple de substitució semblant).
Com que abalut, abaluda i baluda no són atestats ni en català ni en occità, podem deduir que el mot català 'avalot' és de formació gascona, un gasconisme. D’abalòt/avalot deriva el verb gascó i català abalotar/avalotar. Aixi s’explica la « conservació » aparent de la 't' intervocalica latina. En català, esvalotar i esvalot deriven d'avalotar, avalot. El gascó pirenenc té les formes 'arbarotar' i 'arbaròt' (cat. avalotar, avalot), que podem suposar al·leliques respectivament d''abalotar' i 'abalòt' i derivades d'aquestes (aquest tipus de variació és frequent en gascó, cf. els casos de arcuélher, arturar, arténher, argüeitar, etc formes al·leliques d'acuélher, aturar, aténher, aueitar etc ). Aquesta hipòtesi ens mena a la conclusió que els mots espanyols 'albarotar' i 'albarote' (forma antiga d'alboroto) deriven d''abalotar' (doncs d'abalot' i d'abalut) via les formes gascones 'arbarotar' i 'arbaròt'. D'aquesta manera expliquem la persistència de la t intervocalica de l'ètim llatí en tos aquestes mots, que sian gascons, catalans o espanyols.

CATXALOT. L’occurència més antiga (1628) del mot ho és sota la forma « cachalut », en un text en francés, que el descriu com a paraula pròpia dels pescadors de Sent Joan de Lutz (Sant Joan Lohitzun). Aquest mot és clarament gascó. Cachalut significa queixut, dentut (característica que diferència el capgros de les altres balenes que tenen barba i cap de dent). Cachalot (1675) (o en la gràfia que faig servir: caishalòt) deriva de cachalut (caishalut) per substitució de l’afix. Arran el basc kaxalote i l'espanyol cachalote, el mot ha viatjat per la península: català (catxalot), portugués cachalote etc. Aquest gasconisme ha estat incorporat en un munt d'altres idiomes com el romanès, l'uzbek, lo danès, lo finès, l'estonià, lo gaelic escocès, l'irlandès i l'esperanto via el francès, l'anglès i el rus.

 DÉU N'HI DO! Probablement forma de l’interjecció gascona "Diu me dau!" foneticament adaptada al català d'une manera gramaticalment correcta però al costa de la significació. Al principi, hi va haver el renec gascó "Diu me daun!" (cat. Déu me damne!) que fou avisadament substituit per la versió "light" menys arriscada "Diu me dau!" que s'entén literalment com a "(A) Déu em dono". El gascó en té una variant encara més explicita: 'Au gran Diu me dau' ! El català en té una altra variant: 'Déu n'hi doret!' que nse en confirma la pèrdua total de significació en aquesta llengua. L'expressió 'Déu n'hi do' i la seua variant són catalanes stricto sensu (C. del Nord i Principat).

GALET, val. gallet (el del beure a galet) : 'galet' és un dobló pròpiament gascó de 'canalet' resultant de la pèrdua de la 'n' intervocalica, una característica de l'idioma. Gasc. galeta de la hont = cat. canaleta de la font. Etim. canalettu/a. L’expressió 'beure a galet' és un préstec gascó (en gasc. "béver a galet", per oposicó a "béver a pòt"). En gascó, el mot 'galet' designa de manera general 1- un canalet en forma d’embut, coll d'ampolla etc, i, per extensió un raig de liquid, un recipient de tipe setrill (gasc. galeton = canadella, setrill de missa), 2- l’embut anatomic (faringe) i, per extensió, la garganta. El mot principatí 'galleda' (per poal) té el mateix origen etimològic (del gasc. galeta). En espanyol els mots i expression gallete (garganta), beber a gallete, galleta (el recipient de tipus setrill) i galillo (de galet(e) per substitució d'afix, sin. úvula) són gasconismes. Els mots han viatjat fins al portugués : galhete (garganta), galheta (setrill).