Gòrça i Ribagorça: Joan Coromines contra Simin Palay

L'origen més sovint acceptat i més evident del topònim Ribagorça és Ripa *curtia. Ja el trobem mencionat així al diccionari francès-espanyòl que François Sobrino, professor de castellà a Brussel.les va fer parèixer el 1734. Coromines va fer-lo seu i va explicar que ripa curtia es traduïa per riba tallada. Per llegir les explicacions del mestre, vegeu aquí. Però això era sense tenir compte de l'existència del mot gòrça en gascó, que vol dir precipici, barranc, congost, segon l'escritor i filòleg bearnès Simin Palay. Quan el mestre català va adonar-se de les especulacions dels gasconistes sobre les relacions ben aparents entre el mot gascó gòrça (escrit gorso en gràfia antiga) i el topònim aragoneso-català, va reaccionar de manera contundent: "La definició "précipice" que Palay ha atribuït tant a caligorso com a gorso és arbitrària i sense proves." (El parlar de la Vall d'Aran). Arbitrària i sense proves! Coromines semblava oblidar que Palay era un locutor natural de gascó. La galihòrça a la tradició gascona, és el precipici, l'abisme, l'infern. L'abat landés Vincent Foix, gran col.lector de paraules gascones a les Landes i autor d'un diccionari del gascó landés ben anterior al de Palay, nota com a traducció de galihorce (col.lectat al País de Gòssa, galihorce és una gràfia personal per galihòrça): trou dans la terre, précipice, fondrière. I dona galihèrna com a sinònim de galihòrça. Coromines volia fer derivar el mot galihòrça del llati quadrifurcum (quatre forques, cruïlla). M'és totalment impossible de seguir-lo aqui. D'un punt de vista fonetic (que no semantic), seria potser acceptable per galihorc, més difícilment per galihòrça - de *quadrifurcia (?) segons Coromonines, però totalment inacceptable pels sinònims galihèrna, galihèna, galitèrna i galihèra. El punt comú entre tots aquests mots de mateixa significació és el component gali- que deu portar el significant principal (de canalis, canau o gau en gascó, cf el meu "post" sobre galèr, galèra e galet en gascó contemporani). Doncs, res de quatre aquí. En gascon, tenim el mot agalòrça, que designa el llit d'un torrent assecat, un correc. Coromines, qui no volia sentir res de òrça, gòrça - va intentar explicar-lo en combinar el mot gascó agau que significa canal i que trobem ben representat a la toponomia gascona, amb un altre mot *fortia. Aquesta proposta es inacceptable perquè no s'hi veu absolutament cap traça de f al mot agalòrça. Agau + fortia deuria donar agauhòrça i no agalorça. En gascon tenim un munt de mots com cauhar, mauhar, mauhèr, mauhidar, mauhorat, mauhòrt, mauhalar, mauhasent, mauhorar, pauhicar, tauha etc, etc; mai calar, malar, malasent ni malòrt! A més, no és del tot segur que un derivat d' aqua entri dins la formació del mot agalòrça. Pot perfectament resultar d'una dièresi incorrecta, era galòrça > er' agalòrça com en català: la gala >l' agalla. De fet, el mot galòrça existeix en gascó, és un malnom posat a una persona de gran talla (Palai). Em sembla interessant i significatiu de comparar aquest motiu amb una expressió benasquesa: gran coma un galiberna, traduïda per “alto como un monte”. Com ja he dit abans, en gascó galihèrna és un sinònim de galihòrça, és a dir la paret? la riba? (-òrça, -èrna ) del congost (gali, cf galet, galèr, galèra), que, logicament, hom pot contemplar des de dalt (precipici) o des de baix (cingle, “monte”).

Doncs, galòrça i agalòrça podrien ser variants de galihòrça i galigòrça. *Gali’òrça -> *gallòrça? -> galòrça -> agalòrça *Gali’òrça -> galihòrça /galigòrça I *Gali'èrna > galihèrna, galitèrna en gascó, galiberna en benasquès.

Coromines queda totalment mut sobre l'etimologia del mot gòrça (precipici, congost) que Palai, natural de Biarn però criat a Bigorra, localitza al país de Varètge (Bigorra). Coromines sembla suggerir que Palai l'hagi inventat. Però per quin motiu ho hauria fet? Es ben poc versemblant. A més, el gasconista alemany Gerhard Rohlfs va topar amb un altre mot gascó que s'assembla prou a gòrça: buerça, sobre el qual Coromonines oblida de comentar (veg. G. Rohlfs, Le Gascon etc.). L'equivalència gòrça/buerça em sembla molt interessant perquè ens dirigeix cap a un ètim g o c/° òrca, comparable a allò que podem constar amb el mot indoeuropeu (*khorthos: clos) que va donar gort en irlandès (camp), garth en gal.lès (camp), -orth en bretó antic (camp, clos) , hort en català i òrt/ uart o guart en gascó (veg. X. Delamarre, Dictionnaire de la langue gauloise- Une approche lingüistique du vieux-celtique continental, Editions Errance, 2003). A Gal.lia, *gortia no designava el clos mateix sinó la tanca del clos, que sigui de bardissa o de pedra. En occità no gascó, el mot gòrça va prendre un doble sentit segons els parlars: generalment bardissa, localment terreny pedregós. Si comparem els quatre mots: gòrça, buerça, agalòrça i galihòrça, podem perfectament pensar que gòrça, buerça i òrça son tres variants-diguessim dialectals- del mateix mot com ho són, posats per cas, la par òrt/uart en gascó contemporani (cat. hort). Quant a la h de galihòrça, no cal oblidar que la h gascona no ve sempre d'una f etimologica. Hi és també molt sovint utilitzada com a consonant intercalar per impedir que es formi un hiatus. Es el cas en gascó contemporani amb mots com coherent (occità no gascó: coerent), vehicule (occ. veïcul, cat. veïcle), flahuta (a costat de hlaguta, flabuta, eslaguta, etc, cat. flaüta), lahut a costat de laüt (cf llagut/llaüt en català), lahusa a costat de laüsa, leusa (no sé traduïr-ho en català: designa un floquet de neu, de cendre...) :, sahuc i sauhuc a costat de saüc (cat. saüc) etc. Doncs, dins el mot galihòrça, és probable que aquesta h tingui precisament aquesta funció, com suggerit pel variant galigòrça mencionat per Palai (i ja anotat per Frederic Mistral dins el seu diccionari El tresor del Felibrige com a mot bearnès i variant probable de galihòrça).

I, en imitar l'estil del mestre, podria afegir: "La definició "tallada" que Coromines ha atribuït a "cortia" en llatí ribagorçà és arbitrària i sense proves." Doncs, l'argumentacio del mestre és com segueix: Oblidat RIPA CURTA, la necessitat de fornir un paral·lel a Pallars,obligaria mes endavant a crear el secundari Ripacurtia>Ribagorça. Corto amb el valor de cortado figura, per exemple, en el text aragonès Vidal Mayor, de mitjans S. XIII (I, 60, 4), en un vell refrany castellà citat ja per Juan Ruiz i d'altres ( Hisp. Rev.IX, 32); i encara s'usa en el portuguès d'Èvora (Rlus. XXXI, 155). Que Vidal Mayor sigui un text aragonès, hi estic d’acord, clar, però la versió original del text escrit pel bisbe Vidal de Canellas, natural de Huesca, no ho era en aragonès sinó en llatí. Segons un estudi de Fernando Gonzàlez Olle parescuda en 2004 a la revista de filología española, vol. 84, pp. 303-346, la versió dita aragonesa era només una traducció de l’original llatí i no èra redigida en aragonès sinó en navarrès, una modalitat més afina al, o més influenciada pel, castellà.

El fet és que cortar/curtar no fa part del lèxic català, ni tan sols en les modalitats ribargoçanes, no el trobem tampoc ni en gascó ni en benasquès. Doncs hem de preguntar-nos si aquest mot, i sobre tot amb aquest sentit molt particular i molt iberoromànic de tallar, és veritablement alt-aragonés de soca-rel i no un castellanisme. Cal posar-ho en dubte – no he dit rebutjar-ho- en esperar més proves. No tinc les competències per decidir, però em sembla normal de plantejar el problema. Gorça és un topònim conegut a Gascunya (i també a Navarra: Gorza), és el nom d’un poble nord-gascó: Lagòrça (Gironda), Lagorse en francès. En 1170 el nom d’aquest poble era La Gorsia (X. Delamarre, op. cit.). Ja que gorça significa barranc, precipici en gascó muntanyenc, i compte tingut de les grans similituds entre les llengües i les toponímies alt-aragoneses i gascones, podem perfectament imaginar que el nom primitiu del riu Ribagorça era gortia , o sigui (el) "barranc", (el ) "precipici" o (la) "riba" i que els Romans van adoptar-lo com a "ripagortia", més tard interpretat com a ripa curtia a la llum del castellà triumfant. El llatí medieval ripacurtianes, sobre el qual es funda Coromines, podria ser tan artificial com el més tardà ripacurtienses. Ara bé, no estic dient que Coromines no te la raó en aquest afer de Ribagorça. El punt que he volgut defendre és que no és tan fàcil descartar l’hipòtesi preromana. En tot cas, el tema m’a permès d’escriure un "post" més en el meu català de començaire, perdó, de principiant, doncs, tant de bo i... ja està!

EDIT Tornaré amb etimologies més serioses pels gali etc. a partir del llatí. Potseu les trobareu si us dic que gali podria ser una forma proto-gascona del llatí vall(i), o sigui vall? Anem: galihòrça: val(l)ifortia, galigòrça: valicurtia, galihòrc: valifortia x quadrifurcum, galiherna: valinferna etc