La teoria deu professor Thomas J. Walsh sus l'origina comuna deu gascon e deu catalan.

Se comparatz, sus ua mapa, la Gasconha lingüistica e lo principat de Catalonha, que poderatz notar enter los dus territòris ua similitud de fòrma, com ua simetria inversada autorn d’un punt situat en quauque lòc deus Pirenèus centraus. Lo  principat de Catalonha com la Gasconha lingüistica que fòrman cadun un triangle. Lo prumèr qu’ei obèrt sus la mar mediterranèa  e barrat au nòrd per la cadia pirenenca, mentre lo segon qu’ei obèrt sus la mar de Gasconha  e barrat au sud per la medisha cadia pirenenca.  Catalonha e Gasconha que semblan virà’s de cuu un per rapòrt a l’aute e segon  un plan de simetria inversada centrat autorn d'un punt deu costat deus Pirenèus Centraus, enter Val d’Aran e Palhars-Ribagòrça.

Totun, lingüisticament, que i a ua seria de punts de similitud notables enter las lengas gascona e catalana qui permeten de distinguir-las de la tresau, l’occitan (non-gascon). Que’n podem citar mei d'un: per exemple, la reduccion de mb a m (ex. cama, que non camba), la de nd a n (demanar o  domanar enlòc de demandar, demandar qu'ei la fòrma occitana deu mot qui a acaçat lo mot genuinament gascon domanar o demanar qui trobam hens los tèxtes medievaus e qui ei enqüèra viu en Aran) , la conservacion de l’antic interfix incoatiu –esc ->eix / eish (a costat de las innovacions -ish /-ix e  -iss); lo tractament de la terminason latina -arius > -er /èr, èir, que non ièr, l'usatge deu subjontiu tà exprimir un futur circomstanciau (quan vinguis/venguis, en oc. quand vendràs) , l'utilizacion restrinta deu partitiu de: vull pà /volh,voi, vui pan, en oc. vòli de pan) etc, etc.

La  simetria  constatada au nivèth (nivèu) geografic que l'observam autanplan au nivèth de las particularitats linguisticas. Quauqu'uas que son especificament compartidas peu gascon occidentau e peu catalan orientau (centrau inclús), com, per exemple, la confusion fonetica enter  la e finau atòna e la a finau atòna e las desinéncias hort particularas deu subjonctiu en -i . Se comparam las duas lengas aus estrems maritimes deus airaus  qui’us corresponen, que podem notar  aquera correspondéncia  que vad enqüèra mei grana,  puish que i trobam ua caracteristica fonetica mei compartidas peu gascon e peu catalan: la prononciacion /ǝ/ de la e. Aqueth fonèma /ǝ/, qui trobam quitament en posicion tonica, qu’ei  emblematica  deu gascon extremoccidentau, dit gascon maritime o gascon « negue »,  e que s'arretròba en  catalan extremorientau (catalan balear). Simetria! Lo balear, varietat de catalan hèra conservadora,  qu'a autanplan conservadas las r finaus non sensiblas hens mots com amor, mar etc,  com en gascon occidentau. 

 Lo lingüista american Thomas J. Walsh (Universitat de Georgetown, Washington D.C.), non cred pas que s’agesca, perdon, que s’ageishi  d’ua coincidéncia o d’un ahar de simpla convergéncia enter las duas lengas, la gascona e la catalana.  Que pensa meilèu çò de contrari : aqueras particularitats foneticas compartidas per las modalitats orientau deu  catalan e occidentau deu  gascon que serén representativas de las fòrmas mei arcaicas comunas a las duas lengas, la gascona e la catalana. Dit autament, que representarén l’eretatge deu proto-roman pirenenc a l’origina de las duas lengas. Lo professor Thomas  J. Walsh que dehen l’ipotèsi que seré l’influéncia invasiva de la lenga deus Comtes de Tolosa qui seré responsabla de la desaparicion d’aqueths trets en gascon orientau e en catalan occidentau. Lo gascon orientau com lo catalan occidentau  que representarén versions « occitanizadas » de las lors lengas respectivas, çò qui’s tradusiré per la pèrta d’aqueras caracteristicas catalano-gasconas enqüèra  conservadas en las fòrmas mei perifericas, mei estremas, de l’airau catalano-gascon, las qui an podut escapar ad aquera influéncia estranha.

Hens un article publicat en 1985 e titolat: una isoglossa catalano-gascona, pareishut en çò de las edicions de l'abadia de Montserrat, que i escriu:

« Tenint presents aquelles similtuds, a més d’un nivell lingüístic, que serveixen per a diferenciar el català i el gascó per una banda dels parlars llenguadocians per l’altra, hom admet la hipòtesi d’una etapa comuna d’evolució lingüística per a tot l’àmbit dels Pirineus. Subsegüentment, s’ha de suposar que aquella primitiva unitat idiomàtica fou trencada per la penetració de la llengua d’òc, que va fer el mateix paper als Pirineus que el castellà a la península. Tornant a la configuració geografica dels dialectes, constatem que la llengua d’òc toca els Pirineus només en una franja estreta del departament de l’Arieja, que es projecta des de Tolosa directament cap al sud. Atesa la condició de capital cultural d’aquella ciutat, es comprèn facilment com el seu parlar hagués pogut envair l’àrea lingüística pirenenca a l’Edat Mitjana."

E lo professor Walsh que clava lo son devís atau:

"He proposat que la /ǝ/ tònica típica del català de les illes balears, i de tot el dialecte oriental a l’Edat Mitjana, i de les Landes occidentals, fou un tret del llati pirenenc que ha estat continuat en aquelles àrees laterals. He rebutjat per les raons seguents l’opinió de Ronjat i de Rohlfs segon la qual la pronunciació centralitzada de la /e/ seria una innovació recent a les Landes : 1) la posició de les Landes com a àrea lateral més aviat que centre de difusió lingüística 2) la poca probabilitat que un canvi fonològic d'aquesta mena occorregués independentment  i en epòques diferents a les dues regions ; i 3) l’existència tant a les Landes com a Catalunya oriental d’altres trets estructuralment relacionats (/ǝ/ àtona < /e/ i /a/ llatinovulgars) estranys a les varietats del Pirineu central. L’absència de /ǝ/ en posició tònica i àtona en el gascó oriental és, segon la meva hipòtesi, una conseqüència de la propagació cap al sud de trets provinents de Tolosa. Per defensar aquesta hipòtesi, he discutit el cas de l’interfix incoatiu, que mostra una configuració geogràfica gairebé idèntica de variants arcaiques (<ĒSC) i innovadores (<ĪSC). "

Aquera ipotèsi qu'ei interessanta. Totun, n'explica pas las diferéncias nombrosas qu'observam enter catalan e gascon com la pèrta de la s intervocalica en catalan (veí, veïna) e la pèrta de la n intervocalica en gascon (vesin, vesia), la diferéncia de tractament deu doble ll latin (castell - castèth; castellar -casterar) etc. En tot cas, que pausa lo problèma interessantissime de las similituds qui constatam efectivament enter lo gascon occidentau e lo catalan orientau, e mei particularament enter lo gascon maritime e lo catalan balear. Simpla convergéncia? Origina comuna deu gascon e deu catalan ? O ben influéncia /manlhèu ligat au repoblament de las Isclas per gascons de la còsta? Lo debat qu'ei obèrt.