Sovenirs de casa d'un Argentin d'origina biarnesa

Alexis (Alejo) Peyret qu’èra un notable argentin d’origina biarnesa. Que neishó en 1826 a Serras-Castèth au ras de Morlans. Son pair, Alexis Agustin Peyret, qu’èra consòu de Serras-Castèth e sa mair Cecília Angelica Vignancour qu’èra d’ua familha de jornalistas e d’estampaires. Republican e socialista militant, l'Alexis qu’estó victima en França d’un procès politic deu quau e sortí innocentat. Un an après la presa de poder per l’emperador Napoleon III , l’Alexis que's vedó acabar lo temps de la democracia e, per aquera rason, que’s sentí obligat de s’exiliar tà l’America deu Sud. Qu’arribè a Montevideo (Uruguay) en 1852. Qu’avèva hèit 26 ans. Que i defendó la causa de la Confederacion Argentina coma collaborador deu diari “El Comercio de Plata”. Puish que’s mudè tà la província d’Entre Ríos on e hasó de professor de francés e de geografia en lo “Colegio del Uruguay”. En 1857, lo president de la Confederacion Argentina, Justo José de Urquiza, que l’encarguè oficiaument de l’administracion e de la direccion de la Colonia San José qui lo Biarnés avèva fondada en las soas pròpias tèrras. L'Alexis que i acomolava las cargas de jutge de patz, de comissari, de president de la municipalitat de San José, de Jefe (cap) de la “Mesa de Estadística” de la província d’Entre Ríos e d’Oficiau deu prumèr Registre Civiu de la Republica Argentina qui’s creè en 1873 en lo districte municipau de Colón, entà resólver los conflictes enter contractants de religions distinctas. En 1883, que’s mudè a Buenos Aires, on e aucupè la carga d’Inspector Generau de Colonias. Que ho eslejut prumer president de l’Aliança Francesa e lo govern nacionau que’u comissionè tà l’estudi de la Maquineria Agricola a l’Exposicion Universau de París en 1889. Qu’aucupè la carga de professor en lo “Colegio Nacional de Buenos Aires” e a la facultat d'Umanitats e Filosofia de l’Universitat de Buenos Aires. Que va escríver mantuas òbras e un projècte de constitucion tà la Republica francesa. Qu’adoptè la nacionalitat argentina en 1895 e que’s morí en 1902 a Buenos Aires. En 2001, lo parlament de la Republica Argentina que decidí d'aufrir a la vila mairau d'Alexis Peyret, Serràs-Castèth, ua còpia de l'estatua erigida a San José en l'aunor deu son fondator biarnés. Alejo Peyret qu'a deishat ua descendéncia pro nombrosa e lo son (cog)nom qu'ei enqüèra plan viu acerà.


Aquiu qu’avetz un poèma son, escrivut en biarnés de l’Argentina enlà, on e dèisha plorar la soa nostalgia au país on ei vadut, lo Biarn.

Los sovenirs de casa (Alexis Peyret, 1826-1902)

Au près de Pau, a l’estrem de las Lanas,
Sus los terrèrs qui vien banhar lo só
Quan lo matin hè bronir la campana
Enter los plèishs blanqueja ua maison.
Jo que i vadoi e que i visquoi mainatge,
Sautant, pitnant, lèste com un lebraut
Mès, tot d’un còp boha lo vent volatge
E la maison qu’ei adara de nh’aut.


Lo sovenir qu’ei ua malaudia
Qui hè lo còr mei triste que la nuèit
Hè negrejar la bèra lutz deu dia
E tot endret que’u paréisher vueit.
Qu’ei lo veren qui guasta l’aiga neta,
On lo sorelh e’s vienè miralhar,
Qu’ei lo vent hred qui tòrra la floreta
Quan au printemps s’anava esparpalhar

Arrepic
Òras d’arríder, òras leugèras,
De l’amistat e de l’amor,
Deu temps passat aimablas messatgèras
Perqué tornatz au près de jo?

Vedetz aquiu, deu costat de l’Espanha
Lo pic tot blu, tot coronat de nèu
Qu'aví vint ans quan pugèi la montanha
Tròne deu só, gran escalèr deu cèu.

Jo per ací tot solet que demori
E vosauts qu’ètz a l’aut' part de la mar
Tot qu’ei fenit e per arren que plori
Lo temps passat non pòt pas mei tornar


Que vse’n perpausi ua virada literau en catalan:

Els records de casa

A prop de Pau, au cap de les Landes,
Sobre els turons que ve a banyar el sol,
Quan el mati fa bornir la campana
Entre les bardisses blanqueja una casa.
Jo hi nasquí i hi visquí de nen,
Saltant, trepitjant, llambresc com un llebretó,
Però, tot d’un cop, bufa el vent voluble,
I la casa ara és d’un altre.

El record és una malaltia,
Que fa el cor més trist que la nit,
Fa negrejar la llum formosa del dia,
I tots els llocs, els fa parèixer buits.
És el verí que podreix l’aigua neta,
On el sol venia a emmirallar-se,
És el vent fred que gela la floreta
Quan a la primavera s’anava a descloure.

Hores de riure, hores lleugeres,
De l’amistat e de l’amor,
Del temps passat amables missatgeres,
Per què torneu a prop de mi?

Veieu allà, del costat d’Espanya,
El pic tot blau, tot coronat de neu,
Tenia vint anys quan vaig pujar la muntanya
Tron del sol, gran escala del cel.
Jo per ací tot solet em quedo
I vosaltres sou a l’altra part de la mar,
Tot és acabat i per un no res ploro,
El temps passat no pot pas més tornar.



Marcel Amont que hiquè lo poèma en musica...dant-lo un ritme de tango, ben segur. La cançon aquera qu'ei tirada d'un CD titolat "Marcel Amont canta los poètas gascons", de comandar a Ràdio-País, 64230 Puei-de-Lescar.