Informe de l’Associació per l’Agermanament Occitano-Català (A.A.O.C.).

Dissabte passat a tres quarts i mig de vuit, l’autobus de l’AAOC va sortir de la plaça de Catalunya en direcció a Carcassona. Tots erem feliços i de bona lluna. Vam cantar Se canta, La Copa Santa, Leva-te lo cotilhon Marion i altres cançons occitanes molt precioses. Tots canterem molt bé. Vam fer una parada a l’àrea de l’Empordà per tal que el President pogués pixar. La Montse, sempre bona noia, es va proposar ajudar-lo. Alguns es van prendre un tallat i en Jordi es va engolir un entrepà gigant de pernill i tomàquet. Els tallats i l’entrepà no eren inclosos a les prestacions.

Vam reprendre el viatge que va passar-se sense contratemps notable, si descomptem l’incident d'en Jordi traient-se les tripes per la boca mentre el autobus estava pujant al Portús. Això va contrariar molt la Núria qui era asseguda al seient més a prop. La pobre noia, una mica deprimida, no va poder animar-se a cantar Haut Peiròt amb la resta del grup. En Jordi es va treure de pena en sortir el xoriço de la bolsa i es va prendre una coca-cola.

Vam fer una parada a l’àrea de La Palma, entre Leucate i Narbona. El president va voler aixecar-hi una bandera occitana i pronunciar un discurs en occità davant d'un grup de turistes francesos. La tramuntana, que era aleshores prou forta, va emportar-se la bandera i la Montse, qui en sap molt de francès, va haver de pregar disculpes al turista (natural del Nord-Pas-de-Calais) que el mànec de la bandera havia clavat a una paret.

Vam arribar a Carcassona sense cap entrebanc. Vam pujar a dalt de la ciutat. Alguns de nosaltres vam menjar a un restaurant occità molt típic (el dinar era lliure) : aperitiu occità, amanida occitana, cassolet occità, formatges occitans, pastís occità, vi de la Corbera occitana. Vam acabar l’ àpat en degustant el licor de la casa i en cantant La Santa Espina i Els segadors. Tots vam trobar l’àpat molt bo.

Desprès del dinar, ens vam passejar pels carrers de Carcassona en cantar « Se canta» i allà ens vam topar amb un grup de turistes qui semblaven conèixer l'himne nacional occità. Parlaven en una llengua que vam trobar estranya, potser un dialecte italià, en tot cas difícilment comprensible per nosaltres. El president va intentar entaular una conversa en una mescla de castellà, de francès i d’ italià. Va provar d’explicar-los allò de l’occità i de l’occitanisme, utilitzant paraules i frases senzilles amb el fi d’actuar de manera pedagògica per fer conèixer l’occità. El cap dels turistes, amb un llarg somriure, li respongué en català que eren aranesos i que la llengua que parlaven era la modalitat de l’occità que era l’oficial per tot el Principat de Catalunya.

Mare de Déu, si ara ens cal posar-nos a aprendre l'aranès, fins a on anirem a parar...

Nota Bene d'en Peiroton: 1- amics del CAOC, us estimo.

2- Tota semblança amb la realitat és pura coincidència