Diu me dau! Déu n'hi do! Deus emigrants gascons en Catalonha.

 Jo'n sòi anat, tant sòi tornat

Tralanlà laderai,
De França en Catalonha


Que jamei los mens uelhs n'an vist
tan gentilha persona

Afaiçonada de son còs
Estreta de cintura

Qu'a los uelhons com l'esparvèr
la boca de mesura

(Tradicionau gascon)

Tà expressar la suspresa, l’admiracion, la perplexitat, ua emocion o simplament tà pontuar ua frasa, lo gascon (biarnés e bigordans, essenciaument)  que s’exclama : Diu me dau ! Aqueste gasconisme que’s pòt enténer com: "a Diu me dau !" (o sia: a Diu be'm balhi!; en catalan : a Déu em dono !), significacion enqüèra mei explicita en la varianta: Au gran Diu me dau! En fèit,  aquesta exclamacion Diu me dau! que deriva de l'arneguet medievau : Diu me damn ! Que n'ei ua version "soft", criptica,  mei decenta, mensh reprehensibla e mensh arriscada en deishant supausar lo contrari de çò qui significa l'arneguet.

Los catalans deus Comtats (la Catalonha deu Nòrd) e deu Principat qu’an ua expression semblant hòrt au noste Diu me dau! tant per la fonetica com per l’usatge.  L’expression Déu n’hi do! qu'ei ua formula "fossilizada" en catalan classic qui’s pòt virar en catalan (orientau) contemporanèu  com "Déu li’n doni !" o sia  "Diu lo'n balhe!"- çò qui, en tèrmis practics, non vòu díser estrictament arren, fin finala. L’arrevirada que haré pensar  l'expression e seré de mendicaires demandant la caritat, çò qui n’ei pas briga lo cas en fèit. En catalan exactament com en gascon, l’expression que serveish tà marcar la suspresa, l’admiracion, la perplexitat, ua emocion quinsevolha o tà pontuar ua frasa. Arren de causas mendicairas ni de caritat aquiu.

Que'm sembla important de raperar qu'aquesta expression catalana  Déu n’hi do n'ei pas considerada com  a « indigèna » ni per las Islas Balearas ni peu País Valencian. Qu'ei pròpia de las varietats deus Comtats nòrd-catalans e deu Principat, çò qui permet de pensar l’"invencion" d’aquesta expression en catalan septentrionau o principatin qu'ei relativament « recenta ». L’expression catalana, segon lo men parèr, que vien de l'expression gascona per imitacion e adaptacion.

Que’m diratz, quin e seré possible que los catalans e pogossen adoptar ua interjeccion gascona ? Los catalans de Barcelona non semblan pas saber arren de l'existéncia deus gascons. Tà n'estar convençut, que sufeish de constatar que los mots Gasconha e gascons e son absoludament absents deu planòu de noms de carrèrs barcelonins. Que jo sapi, nat país gascon – lhevada la « Vall d’Aran" , plan segur- n’a lo son carrèr a Barcelona,  nada vila gascona n'i ei arrepresentada, mentre que i son plan  Llenguadoc, Carcassona, Narbona, Minerva, Albigesos, Provença, Avinyó etc etc…Gasconha que sembla estar ua tèrra "incognita" au capdulh deu Principat de Catalonha. 

Totun, la lectura d'un tròç de pròsa deu rosselhonés Francesc Compte que ns'indica que i agó ua emigracion gascona a Catalonha, e non soi pas a parlar de l'epòca de la reconquista. Lo tèxte, citat dens l'obratge d'Enric Prat e Pep Vila:  Mil anys de llengua i literatura catalanes al Rosselló (Trabucaires, Canet de Rosselló, 2002) que remonta au darrèr quart deu sègle sètze, 1586 tà èster precís. Ueratz:

 En lo estiu móntan los bestiars de la França y dels habitadors dels dits comtats (nòta de JdP : los dits comtats que son Rosselhon, Cerdanha e Conflent)  en tan gran nombre que estan totes les navals poblades dels dits bestiars, faent en la nit molts focs, y entre ells sonant molts instruments de música pastoril com són : albays, dolçaynes (etc… ) y en los francesos alguns rebaquets, que ells acostumen sonar de diferent to de la música catalana. Y entre los dos de un regne y altre pàssan moltes conversacions perquè los guardians dels bestiars catalans també son de nacion francesa, y los demés son aquitans, perquè la complecció de la nació catalana no s’és poguda may conduhir ni inclinar en obres servils ni villanescas, ans bé, de los que los castellans anomènan villans, ells anomènan pagesos, y són de tant punt y honra molts d’ells, que per ella competexen ab qualsevol cavaller català ; per pobre que sian, per lo que toca a la honra, ab qualsevol senyor de títol, per poderós que sia.

Y axí, essent los guardians catalans de nació francesa, com los dels bestiars francesos, ab curiositat, com tots los bestiars dels dos regnes son pujats en dites montanyes, se visitan per aber los uns dels altres, lo ésser de llurs parents y de llurs cases.

Autament dit,  lo mestièr de pastor n'èra pas considerat com un tribalh digne d'eths peus Catalans deu sègle 16. Doncas, que i avèva  tribalhadors imigrats qui hasèvan de pastors peu compte deus Catalans.  Qu'èran, segon los pròpis mots d'en Francesc Compte, francés "aquitans", qu'ei a díser gascons. Qu'èran probablament gascons de las Lanas e de la Montanha, on lo pastoralisme i èra tostemps estat ua activitat tradicionau.

L’emigracion gascona a Catalonha qu’ei un ahar pòc conegut e pòc estudiat.

Los gascons qu'an, en règla generau, deishat traças importantas de la lor preséncia en Espanha.  Que podem mentàver, per exemple,  la calle gascona, en plen còr  de la vila d'Oviedo, qui èra com un «ghetto gascon » a l'epòca medievau- d'aulhors aperat el cal com un ghetto judiu, o enqüèra la calle de los gascones en Segovia,  egaument  lo vilatge castelhan de Gascones supausat fondat per gascons a l'edat miejana o enqüèra la plaza de los gascones en Salamanca... Totun, arren d'aquò en Catalonha, a despieit d'ua immigracion atestada per cronicaires catalans, per l'onomastica catalana e per la tradicion gascona medisha. Perqué? Dilhèu pr'amor de l'afinitat lingüistica qui existiva enter catalans e gascons. Los immigrants gascons que s'assimilavan rapidament a la populacion catalana, shens arressentir la necessitat de s'aplegar en nada arrua particulara.


Olòt, lo caplòc de la Garròcha dens lo piemont sud-pirenenc de la Catalonha orientau, que devó acuélher mei d'un d'aqueths pastors gascons.  Los membres de la gran familha olotina Vayreda  per exemple, que pòrtan lo nom d'un vilatjòt d'ua comuna montanhòu de Quate Vaths, enter Comenge e Bigòrra,  Veireda (Beyrède en francés). D'aqueth vilatjòt deus Pirenèus gascons qu'èra hòrt probablament originari lo fondator deu linhatge olotin deus Vayredas. Lo nom Veireda  estant pròpi d'aqueth vilatge, non pensi pas que's posca trobar  aulhors, l'origina gascona deu nom Vayreda (la a e la e atònas que son confonudas en catalan orientau) non hè pas gran dobte. Espiatz lo blason deu vilatge de Veireda ací-devath, tot un simbèu,  e lo plan de localisacion deu vilatge en la vath d'Aura, un aute simbèu:

 

Que'm poish aisidament imaginar los gascons a lançar los lors "Diu me dau!" per las plaças catalanas. Que devón èster imitats peus lors vesins o/e peus lors descendents catalans. En mitan catalanofòne, l'interjeccion que s'i prengó  ua forma catalana gramaticaument corrècta, foneticament pròishe de l'originau gascon, enqüèra que vueita de sens: Déu n'hi do!

De las tèrras pirenencas, l'expression que podó arribar dinc a Barcelona dab l'exòdi rurau e l'industrializacion.

Atau qu'ei la mia ipotesi tà explicar l'origina de l'expression Déu n'hi do en catalan.

EDIT: A la seguida que i èi copiat un extrèit deu tèxte  hornit en ligam per en Pèp en comentari. No'u coneishèvi pas, aqueth tèxte. Qu'indica los gascons, a la fin deu sègle XV e au sègle XVI, qu'èran un pòc pertot en Principat de Catalonha e pas sonque peus Pirenèus. En 1601, la proporcion de "francesos" (a la debuta essenciaument gascons segon aqueth  tèxte) que i podèva representar mes de 40 % deus poblants en dauguns endrets.  La Glèisa catalana que s'i interessè a l'epòca per duas rasons: 1- dauguns caperans qu'èran "francesos"e, en las parròpias catalanas,  non predicavan pas en catalan senon en lor idiòma, çò qui podèva presentar un dangièr peu bon espandiment de la doctrina 2- la Glèisa que volè evitar los cas de bigàmia (la prumèra hemna  estant demorada au país...).

Codina a Les famílies santboianes (segles XIV-XIX) (Ajuntament de Sant Boi i Columna, 1999), formidable treball d'arxiu de primera mà, assevera que el 1601 els occitans i alguns forasters formaven un 44 per cent de la població. La majoria eren fadrins (solters), que feien de bracers, de mossos i pastors i també alguns oficis. Cal repassar altres llibres de Codina sobre demografia com A Sant Boi de Llobregat (segles XIV-XVII) (Ajuntament-ColumLana 2000), amb un capítol sobre els "francesos", i La vida i la mort al delta del Llobregat (segles XIV-XVII) (Ajuntament de Sant Boi-Viena 2002), que subtitula "Qüestions de demografia històrica".
    Segons Codina, els primers a arribar, ja a finals del XV, eren gascons, que parlaven entre ells la pròpia llengua, tan afí a la nostra. I tant com a fet religiós com social, formaven confraries pròpies, al Baix Llobregat. Primer vénen homes i després famílies senceres. I són tants que els bisbes de Barcelona i de Vic demanen, quan es volen casar, informació a llurs bisbats d'origen per evitar casos de bigàmia. Hi trobem artesans de la fusta, mestres de cases, teixidors, comerciants, paraires, forners, traginers, moliners, etc., però la majoria són peons agrícoles. Codina al llarg treball La immigració francesa al delta del Llobregat, editat dins el volum de les Assemblees Intercomarcals d'Estudiosos (1985), però llegida el 1980, basant-se en vuit pobles antics de la comarca, hi transcriu uns 1.500 noms d'occitans i explica que alguns clergues forasters feien de rector en llocs com l'Hospitalet de Llobregat i predicaven en occità, fet que inquietava certs feligresos per manca de comprensió total. I hi afegeix que durant el segle XVII molts occitans caps de casa tenien veu i vot en els consells oberts dels pobles. Valentí Gual al llibret Gavatxos, gascons i francesos. La immigració occitana a la Catalunya moderna (El cas de la Conca de Barberà) (Ed. Dalmau 1991) demostra la poca incidència dels occitans a la comarca, llevat de Vimbodí i de Vilaverd, tot i que remarca que no hi ha documentació a Montblanc i Sarral. Gual ha publicat també La família moderna a la Conca de Barberà (Diputació de Tarragona). Abasta els segles XVI i XVII. Cal destacar paral·lelament l'obra de Joan Peytaví, La família nord-catalana. Matrimonis i patrimonis (El Trabucaire, Perpinyà 1996).
    Per acabar, fem nostre el títol d'un article de Codina: Un projecte nacional urgent: l'estudi de la immigració francesa a Catalunya durant l'Època Moderna (Revista de Catalunya, gener del 1992). Calen ajuts especials de les universitats, institucions de govern i fundacions per investigar tot el territori català.