La preséncia gascona en la Catalonha de la fin de l’atge miejan dinc au sègle XVII qu’èra importanta, pro importanta tà deishar traças hens lo lexic deu catalan formau e/o colloquiau. Lo lexic gascon qu’ei pròishe deu catalan, n’ei pas tostemps aisit d'elucidar la provienéncia d’un mot particular, se catalana, se occitana o se gascona. Totun, que i a quauques formas que son plan caracteristicas deu gascon, com e'n son
pai,
mai,
frai e
Pei (cat. :
pare,
mare,
frare/
germà,
Pere, occitan
stricto sensu:
Paire,
maire,
fraire,
Pèire). N’ei pas un azard s’aqueths quate mots o noms s’arretròban en catalan, senhaus d'aqueth parlar ibrid gasconocatalan testimoniat peu Diccionari Catalan- Valencian-Balear ("
ha vingut el meu frai ", per
ha vingut el meu germà), enqüèra que la lor procedéncia gascona i sia ignorada. Expressions e mots ben catalans com
beure a galet,
galleda,
porró,
coet,
Déu n’hi do!, non s’explican aisidament en dehòra deus gasconissims
béver a galet (
galet forma diminutiva de
gau <
canalis),
galeta (<
gau, de
canalis),
porron e
poron (<
pullone(m), forma afixada de
pullu(m)),
Cohet (lo nom deu diable
) e l'arneguet criptic
Diu me dau! (per
Diu me damne!).
A l’entrada deu mot
Pei, lo diccionari Català-Valencià-Balear que’ns cita lo tèxte d'un testament de 1400, de Na Guiamoneta, molher d’en Pey Senahuja... En aqueth document, que s’i tròba un dusau Pei, de la ciutat de Queralt. Lo nom Pei qu’atesta de la gasconitat d’aqueths dus protagonistas, e non deu pas èster un azard que dus gascons s’arretròban mentavuts hens un medish document.
A trenta kilometres de Sanaüja (Lhèida) d’on èra lo prumèr Pèir, que’s tròba la ciutat de
Solsona.
Lo parlar catalan de Solsona (Lhèida) qu’ei aus limits deu catalan occidentau e deu catalan orientau. Qu’ei considerat com deu catalan centrau (doncas deu grop orientau), dab trets de transicion de cap tau nòrd-occidentau. Que’m sembla interessant de soslinhar aqueste parlar solsonin que presenta aumens tres caracteristicas compartidas dab lo gascon. La prumèra qu’ei la diftongason de la o iniciau atòna, tret qui caracteriza e distingueish lo gascon de la rèsta de l'occitan : en solsonin com en gascon, que disen
aulor,
auliva, (h)
aunor etc…per
olor,
oliva,
honor.... La dusau, tanben gascona, qu’ei l’"ar "protestic indusit per la r iniciau : la sopa
s’arrefreda per la sopa
es refreda. Un tresau tret, aqueth en partida gascon, que s'amerita tanben d’èster notat: a Solsona, la a atòna finau soa com ua "o" obèrta e non pas com ua "a" obèrta com en catalan occidentau, ni com ua "a" escura /ə/ com en catalan orientau.
Aquera caracteristica deu parlar solsonin que hasó escríver au poèta berguedan Climent Forner vèrs deus famós (Carta de l’amic canonge, 1968):
"
Oh la ciutat del nom que tot sol sona
amb una "a" que és una "o"...
E seré possible que lo pes de la comunautat gasconofòna de Solsona estosse estat pro important tà influir linguisticament suu dialècte locau o ben e s’ageish de tres coincidéncias ? Aqueth ahèr que s'ameritaré un estudi especiau, que tròbi jo.
5 comentaris:
Jo no veig cap influència directa del gascó en el dialecte de Solsona. Tampoc les isoglosses lèxiques entre el català i el gascó (algunes també compartides amb l'aragonès) com pai, mai, etc. són necessàriament préstecs, sinó més aviat arcaïsmes.
M'explicaré amb un exemple. Durant el procés de formació del català, a l'Alta Edat Mitjana, devien coexistir diferents solucions del grup llatí -tr-, depenent de la comarca o de l'origen social, i així del llatí petra- tenim les formes peira, *pera, pedra. Però per les raons que siguin, en el parlar viu només se'n va conservar una (pedra) i la resta va quedar fossilitzada en la toponímia.
Vull dir que en el procés de formació d'una llengua com el català solen intervenir no una sinó diverses varietats lingüístiques, que per això s'anomenen constitutives. Probablement, les solucions coincidents amb el gascó es registraven en alguna zona del Pirineu, i amb les repoblacions medieval es van estendre a d'altres indrets més al Sud, essent però minoritàries enfront les del català general.
També l'impacte lingüistic dels immigrants gascons a l'Edat Moderna, a part de l'introducció de cognoms foranis, seria pràcticament nul·la. Ni de bon tros es produiria una "gasconització" del lèxic català, sinó més aviat tot el contrari, ja que essent el gascó i el català llengües tan properes, els nouvinguts aprendrien el català molt ràpidament.
Per produir els efectes que tu suggereixes hauria d'haver hagut una llarga etapa de bilinguisme gascó-català en la que finalment el primer hauria estat substituït pel segon.
Per altra banda, a diferència d'altres (suposats) gasconismes en català, pai, mai no són precisament de les paraules que es presten habitualment.
Respecte al que he dit abans, no es pot descartar que alguns dels repobladors medievals dels comtats d'Urgell i Cerdanya fossin de parla gascona (encara que això s'hauria de demostrar documentalment), però m'inclino més per la hipòtesi de que es tractin d'isoglosses lèxiques compartides entre el gascó i els parlars originaris d'aquella zona.
Encara que ens sortim una mica del tema, voldria comentar que segons les investigacions d'en Coromines, al Pallars i la Ribagorça (però també al vessant nord, incloent-hi l'Aran), el romanç autòcton era molt diferent del català i el gascó i estava molt influït per una llengua bascoide que hauria actuat de substrat.
Probablement es tractava de la part més oriental de l'antic romanç pirenaic, traces del qual encara perduren (apart de la toponímia) en aragonès i bearnès.
Val a dir que en Coromines diu que l'evolució -tr- > -ir- és autòctona a gran part del català NO, i així apareix reflexat en les formes pairastre, mairastre, mairastra, registrades a la Catalunya Nord, Cerdanya i bona part del Pallars i la Ribagorça i encara més al sud fins el Segrià i el Baix Cinca. He pres aquestes dades del "Petit Atles Lingüístic del Domini Català", publicat per l'IEC i que ja va pel tecer volum.
està demostrat que les dues repoblacions occitanes de Catalunya, la de la Reconquesta i la del segle XIX van ser cabdals en la composició demogràfica i l'onomàstica catalanes:
http://www.sapiens.cat/ca/notices/2011/03/la_immigracio_a_catalunya_al_llarg_de_la_historia_945.php
Publica un comentari a l'entrada