dijous, 2 de setembre del 2010

La barana del pastor 2: com es diu sel en basc i en gascó?



El “sel” - palabra castellana- és – o era, ja que avui dia les barreres han desaparegut- una mena de cortal perfectament circular que trobem als Pirineus i a la serralada cantàbrica sota denominacions diverses però la cosa no cànvia gaire. El terreny del sel es trobava generalment als límits d’un bosc al detriment del qual almenys part de l’àrea hi era obtenguda per tala. Així, els constructors i utilitzadors del sel podien aprofitar de la fusta com a material per a les construccions de les barreres del cortal, per edificar-hi la barraca del pastor, i també com a combustible. Al centre geometric de l’estructura circular s’hi trobava un molló o una fita, a partir del qual es podia dibuixar la circumferència de l’estructura amb l'ajut d'un cordill. Al País Basc, aquesta fita central es diu austarri, austerritza o sigui pedra de cendra. I efectivament, s'hi va poder trobar traces de cendra en almenys un cas. Aquest descobriment va permetre de datar l’estructura corresponent per la tècnica del C14, i era el segle 2 en aquest cas. A més, 8 pedres perifèriques hi solen ser plaçades de manera geomètrica, exactament sobre la línea de la circumferència, sense que en sàpiguem la raó, simbòlica, religiosa o altra. Aquesta costuma podria remuntar a la cultura dels megàlits (veure l'article de Luis Mari Zaldua Exabe, en eskuara), cultura estretament lligada al pastoralisme, ja que estructures semblant i molt més antigues van ser descobertes a Bretanya e a les Illes Britàniques. En tot cas, al País Basc, era totalment proïbit desplaçar aquestes pedres. La tradició oral basca és rica de relats consagrats a aquells desgraciats qui s’han permès de transgressar aquest tabú. Un cop morts, no poden trobar el descans fins a que tornin a posar la pedra al seu lloc original.



El sel responia a la necessitat d’aplegar el bestiar a dintre d' un cortal tancat y vigilat per els hi fer passar la nit, per tal de guardar-los fora de l’abast dels predadors. Els « selos » d’estiu són a les estives, mentre que els « selos » d’hivern són situats més a baix. Eren doncs cortals d’ús estacional, temporal i no permanent. L’extinció dels predadors a la muntanya va provocar la desaparició dels « selos” com a tancats, a una època recenta. Nogensmenys, en podem encara veure traces ben visibles, sobretot des d’un avió, i els sels més antics donen feina als arqueòlegs. La forma rodona del sel d'Akola (Akolako saroia), a prop d'Hernani, Guipúscoa, és encara visible malgrat la reconquesta parcial del terreny pel bosc veí:


El mot sel es troba fossilitzat a la toponomia de manera abundant a Cantàbria i particularment a la seua part meridional (Pas-Miera: Selviejo, Sel de la Carrera, Sel del Hoyo, Sel del Manzano, Sel del Haya, Sel del Tojo, Selaya, etc, etc). I el mot va servir a formar un verb en la parla passega (pasiega): aselar (las gallinas), és a dir tancar les gallines a dintre d’ un lloc segur, per passar-hi la nit, de manera que s'hi quedin fora de l’abast dels predadors (guineus, martes etc). És probable que aquest mot s'aplicava als ramats quan els "selos" eren encara utilitzats.

L’etimologia de sel és desconeguda. Tovar va proposar un origen pre-indoeuropeu, mentre que Coromines pensava més aviat a un mot cèltic: sedlon del qual tenim només una occurència atestada per una inscripcion gal.lolatina trobada a Autun (P.Y Lambert, La langue gauloise, editions errance, 1995). El mot hi apareix sota una forma potser composada: canecosedlon (acusatiu de *canecosedlos) e de sentit desconegut. El mot hipotètic -sedlon fa pensar al llatí sedile que té com arrel sed, sed en gascó i seu en català (la d’Urgell) (cf. anglès saddle : sella, sella ve del llatí *sedla). Per tant, la relació entre el concepte de cadira o de seu amb la de sel no em sembla gens evident. Només per això, la proposta de Coromines em posa problema. O sedlon no vol dir cadira ni seu, o sel no ve de sedlon. EDIT: veure el post-scriptum a la fi del post.

En basc, sel es podia dir de diverses maneres segons el lloc: saro, saroi, sarobe, korta/gorta, ola i kaiolar.

Els origens de saro, saroi i sarobe ens són desconeguts, semblen presentar una mateixa arrel « sar », potser un variant de sel (doncs celticisme possible). En tot cas, tal era l'opinió de Coromines. Però caldrà plantejar la questió de la relació possible entre el gascó sarralh (clos, sel) i el basc saroi, hi tornaré més lluny.

korta o gorta : aquí ens trobem davant un gasconisme probable, de cort (mateix sens que en català: cort, cortal).

Ola: mot probablement romànic, el sentit primitiu del mot llatí ola era « pati rodó », que correspon perfectament al sel. D’aqueste mot llatí ola van eixir dos mots en català: aula (la sala) i olla (el vas rodó de cuina, o sigui ola o olha en gascó). Semanticament, el mot fa pensar a l’antic mot pirinenc baran(d)a en combinar el concepte de cercle i de tancat.

Kaiolar prové deu baix llatí *cubiolaris (petit dormitori) com el mot nordoccità (del Massís Central) cuiolar (A. Dauzat) : cabanya de pastor i el gascó cujalar (pronunciat cüialà o cüjalà segons els llocs): cabanya de pastor i per extensió clos de la cabanya, el “sel”. Cal notar que kaiola en basc vol dir gàbia, això va poder influenciar la mutació de u a a per designar el “sel” i em sembla significatiu del passatge semàntic de dormitori (barraca) a cortal.

Els mots gascons per dir sel no són gaire diferents dels seus equivalents bascos:
corteu, saròi, sarroi, sarralh i la lista dels cujalars, cujus, etc.

Corteu és l’equivalent del català cortal, de cort (cf. basc corta / gorta), pati tancat per als animals.

Sarralh és clar: és identic al català serrall, amb el sentit primitiu de l’italian serraglio , és a dir clos. La forma femenina de sarralh, doncs sarralha, vol dir pany (el del serraller, del manyà). Saròi és evidentment identic al mot basc saroi, i ens podem preguntar si saròi e sarroi no són formes deformades de sarralh. Si fos el cas, el basc saroi seria un gasconisme, però els casos de saro e sarobe quedarien per resoldre. Doncs, sembla més raonable pensar que saro, sarobe i saroi son aparentats entre si, i la semblança amb sarralha seria fortuita. Saròi seria més aviat un basconisme en gascon, i sarroi potser el resultat d’un encreuament entre saròi i sarralh.


Heus aquí el pla d'un sel trobat al lloc dit "Sarralh de Broquèra".
Es troba al terme comunal de Doasit (Xalossa, Landes), és a dir prou lluny de la muntanya. La circumferència del sel, avui dia a dintre d'un bosc, hi és encara ben visible, marcada per una alçada de terra de quasi 1 m d'altura en alguns endrets.



Cujalar té un munt de variants locals en gascó : tots derivats de cubiu(m), (cuju, cuiu, cueu) o de cubiolar(is) : cujolar, cujalar, cuilar, doncs és un lloc per dormir i al principi el mot designava la barraca del pastor. Per extensió, va designar el sel. De notar que cujola (var. cujòla) significa també gàbia a la muntanya bigordana com a la Gascunya central (Gers). Doncs, amb el mot més proper al llatí cubiolaris : cujolar, retrobem el lligam amb l'idea de gàbia ja notat en basc amb kaiolar / kaiola.

Per resumir, tots aquests mots fan pensar a clos, cort tancat, gàbia : és el lloc on tanquen els animals com a mesura de seguretat, d’ampar. És també el cas de sel per l’intermediari del verb passec (pasiego) aselar que avui dia s'aplica només a les gallines, és a dir tancar les gallines a dintre d'un lloc segur, però al principi el mot devia concernir el bestiar que els pastors tancaven a dintre d'un sel per la nit.

Avui dia, les baranes circulars han desaparegut de la muntanya, com els predadors. Queden només els terrenys. Mots que, abans, designaven el cortal rodó van canviar de significació com la baran(d)a que s’ha perdut el sentit de sel per especialitzar-se en el de barrera i de balustrada, o com el sarralh gascó que ara designa més aviat un domini, una propietat, sense oblidar el mot sel mateix que sobreviu només amagat a dintre del verb aselar.

I per acabar en música i fer-me content, heus aquí una cançó tradicional del País Pasiego, país del sel per excel.lència, cantada magnificament per la joveneta Puri Díaz, semi-finalista (el 2007) i finalista (el 2008) al concurs Pozu Jondu a Santander.



EDIT Em pregunto si l'etimologia de sel no podria relacionar-se amb el mot llatí situla: urna, cubell, o més exactament amb el seu equivalent en llatí gal.loromà: sitellus -potser un celticisme, d'un mot cèltic *sitillos o *sitellos? En tot cas, sitellus va donar en francès: seau (galleda). La forma antiga del mot seau era seel, després sel, ara seau. En occità, situla va donar selha. Quant a la relació semàntica possible entre cubell o galleda i sel, cf. el basc ola (és a dir sel), i, en català, la galleda mateixa. L'ètim de galleda (antig. i dialect. galleta) sembla compartit amb l'occità galeta ( = galeta), probablement del mot gal.lic *gallos : pedra (gal.lès: gall = pilar de pedra, cf. fr. antic: gal= pedra, fr. i oc. galet = cat. palet. Aquest ètim és desconegut en gascó. El punt comú entre la galleda, la galeta i el palet és la forma rodona. L'arrel gal (pedra) és molt antiga i no sols indoeuropea, la retrobem en llengües semítiques també. Per exemple, en hebreu, gal vol dir pedregam, galgal: roda, rotlle ... Em sembla que hem arribat al punt de partida, oi? Doncas, qu'èm a baranejar (Doncs, estem fent voltes)!

4 comentaris:

Alfons ha dit...

Felicitats pel post. Molt interessant i treballat !!!!

A Zamora i Galicia existeixen (existien) els "cortellos", unes estructures similars però més petites que en aquest cas eren construïdes per capturar els llops, situant al centre del cortello un xai o un cabrit com a esquer.
http://www.google.com/images?um=1&hl=es&tbs=isch%3A1&sa=1&q=cortello+dos+lobos&aq=f&aqi=&aql=&oq=&gs_rfai=

Alfons ha dit...

Bé, he intentat posar directament un enllaç i no surt. En qualsevol cas, es pot buscar directament "cortello" o "cortello dos lobos" i surten imatges i informació.
A Somiedo, entre altres llocs d'Astúries, hi ha també una construcció de murs de pedra de formes diverses que envolten les "pallozas" o "casas de teito", indrets on es duia el bestiar durant l'estiu. Ara no recordo el nom exacte d'aquestes construccions.

Salut i felicitats novament pel post. És impressionant!

Joan de Peiroton ha dit...

Alfons, gràcies pel compliment i pels enllaços!!!
Impressionant, la tècnica del cortello!!!

Florenci Salesas ha dit...

El diccionari de la R.A.E. diu de sel:

sel. (De origen preromano) m. Ast., Cantabria y Vizc. Pradería en la que suele sesetear el ganado vacuno.

(D'origen preromà, a Astúries, Catàbria i Biscàia. Praderia on acostuma a aplegar el bestiar boví... la paraula "sestear" té el seu què també)

Fa gràcia pensar que "sel" és "sal" en francès i un municipi Noruec. Evidentment, cap de les meves dues beneites aportacions tenen a veure res amb el mot original. Curiositats, només.

Gràcies per les teves informacions, que donen llum sobre un tema que desconeixia totalment.