Del temps que el gascó, el llemosí, l'alverniès i el provençal hi eren dialectes del "català"

Estic llegint “els orígens de la llengua”, de Lluís Gimeno Betí, catedràtic d’escola universitària a la Universitat Jaume I de Castelló de la Plana. La lectura d’aquest llibre interessantíssim m’a provocat algunes reflexions que volia compartir amb vosaltres. Vull parlar de les relacions o dels lligams que existien entre el català i la resta de l’espai occità a l’època gloriosa dels trobadors. Som acostumats a llegir que, a l’edat mitjana, els catalans no escrivien en català sinó que emplegaven un idioma foraster, el provençal. Es cert que, a l’edat mitjana, el conjunt dels paisos occitanocatalans constituïa una gran entitat linguística i cultural. Podem llegir en un text del 1169 :
“in omnes et per omnes Provincialum partes a Marsilia usque Barcinonam » o sigui: “a totes i per totes les terres provençals des de Marsella fins a Barcelona». El país valencià i les illes eren encara àrabs en aquella època. Per les nostres terres occitanes (Catalunya inclosa), la llengua escrita hi era unificada i normativitzada. Nogensmenys, contràriament ad allò que som acostumats a llegir, aquesta llengua no era pas més provençal que catalana. Era una sorta d’occità normatiu, unificat, un poc com el “batu” al país basc actual, si voleu, vull dir una llengua comuna per a tot el territori occitanocatalà. El trobador provençal Raimon Feraut confià als seus llegidors aquest advertiment: “car ma lenga no es de dreg proensales” (perquè la meva llengua no és recte provençal) com per disculpar-se dels errors literaris que hom haguès pogut trobar dins la seva obra escrita en la llengua unificada.
No ens vindria l’idea de considerar el basc batu com foraster al país basc, malgrat que hi és diferent de totes les parles "naturals", i particularment allunyat de les de Biscaia i encara més del basc soletí. De la mateixa manera, no veig cap raó per a considerar que la llengua dels trobadors fos més forastera a Catalunya que, per exemple, a Provença o a Gascunya. Al contrari, em sembla que tenia més afinitat amb el català que no pas amb el provençal o en tot cas amb el gascó. Cal subratllar el fet que el trobador provençal Albertet de Sestaró (Sisteron, fi del segle 12) anomenava aquesta llengua -doncs la seva- "catalan"!


« monges, causetz, segons vostre siensa
qual valon mais, catalan ho frances?
E met se sai Guascuelha e Proensa
E lemozi, alvernh’ e vianes
E de lai met la terra dels dos reis »


El mot “occitan” no era pas encara inventat!