dilluns, 5 de novembre de 2007

Samarretes occitanes : "le dernier chic"

A Catalunya també, podeu comprar samarretes occitanes (més precisament gascones), de les marques Adishatz i Qu'es aquò . Us cal anar a "Al casot", Avinguda Michel Aribaud, 14 , a Ceret (Baix Vallespir).
La foto que segueix va ser presa a Cotlliure el 1 de novembre de 2007.



Ne coneishi pas digun = No conec ningú
Adishatz = Adéu-siau (Adishatz és la forma corrent de Adiu-siatz)

6 comentaris:

zel ha dit...

Vosaltres digueu digun, per ningú. Jo que sóc nascuda a Figueres, i els meus besavis i avis eren d'Oix i Vilamarí, sempre deien "dingú", i aquest mot encara dura allà a l'Alt Empordà! Veus, ens queden arrels comunes!!!!

Joan deu Peiroton ha dit...

Ei, Roser! M'incites aquí a comentar el lexic gascó, doncs !!!:)). En gascó, hi ha dues maneres de dir ningú segons les zones dialectals. El mot més generalitzat no és digun sinó "arrés". Però, per a un Occità no-Gascó, el mot arrés pot causar un embolic lingüístic ja que sona com "res" (que té en occità general el sentit conservat en català). Arrés és ben la forma gascona de res però ha pres el sentit de ningú. No hi ha confusió possible amb el segon mot digun usat aquí (que el mercat de les samarretes no es limita a Gascunya, clar !!) . Per dir "res", en gascó diem "arren".
A la Catalunya del Nord, segueixen dient dingú o dingús, segons les parles. Aqueixes formes són també dialectals en gascó (dingun/dingús). Doncs, clar, jo no tinc cap de dubte quant a les nostres arrels comunes.

Harry Ferguson ha dit...

What is the reason in Gascon to write Ferguson with a double s???

Joan deu Peiroton ha dit...

Thank you Harry for this very interesting question. We need to double the S for phonetic reasons and as a sign of our spontaneous generosity. A double S is at least twice as good as a simple one, I guess.

Menphis ha dit...

Adiu Joan i zel!
Em sap greu, no parlo pas occità (malgrat que m'agradaria) Primer de tot he de dir que m'agrada molt la pàgina. Sempre he pensat que occitans i catalans tenim força coses semblans, i un origen o arrels comunes. Les nostres llengues, que potser un dia varen ser la mateixa, segueixent encara avui essent llengues germanes. Llegint occità, no només m'adono que ho entenc gairebé tot, sino que, a més a més, veig continuament mots que semblen genuinament catalans, d'aquells que deien o encara diuen els nostres avis. Així doncs, llegir occità em fa sentir una mena d'estranya sensació de familiaritat i, alhora, d'anyorança. Anyorança perque em recorda a quelcom del passat que sembla tan meu, tan nostre... Trobo que l'occità (i occitània) és com la peça que manca al trenca-closques. Quina llàstima que tans catalans desconeguin aquesta realitat, sense la qual és difícil entendre la nostra identitat... Bé, només volia comentar que el mot "dingú" també el diem a Tarragona :-) És d'aquells mots que mai no els escrivim, però es diuen en un registre col·loquial (sobretot les generacions dels nostres pares i avis) Però diria que encara avui és viva :-) No perdem el nostre passat. Si volem saber on anem, hem de saber d'on venim!

Joan deu Peiroton ha dit...

Menphis, benvingut al blog!
Bé, aleshores, poster podries escruire: l'unic occità que parlo és el català! Aixi, no hauries d'afegir "'em sap greu" :)) Aquesta pàgina és generalment escrita en gascó. Però de comentaris en gascó n'i ha hagut ben poquets (crec que hi va arribar sols dos en toda la vida del blog, a més a més d'Espanya, en aranés). La part més gran dels comentaris d'aquest blog hi són escrits en llenguadocià i en català. El llenguadocià (que és la forma més coneguda de l'occità) és bessó del català, com tothom ho sap. El gascó, que és també occità, no és considerat bessó del català. El llenguadocià essent occità, dingú (;-)) no m'ha sabut explicar com seria possible que la llengüa catalana, llengua bessona d'una varietat occitana, no fos occitana ella mateixa :-)! I figura't que sóc genetista de formació ! (d'acord no lingüista). De tota manera, la classificació de les llengües no és tan important. L'important és que els catalans segueixen parlant i escrivint un català com Déu mana, els gascons gascó, i els llenguadocians llenguadocià, I estic d'acord amb tu ;un bilingüisme català-català (el normatiu i el local) no faria mal. La problemàtica la tenen a les escoles occitanes: per exemple a Gascunya, hi ensenyen sovint un occità gascó "normatiu" (mes o menys, ja que el procés de normativització del gascó no és acabat) i la forma local, i fan tb una obertura sobre els altres dialectes (sobretot llenguadocià), acabant amb ...una introducció al català pels més grans. la divergència entre el català i la resta del occitano-romà prové de la frontera estatal per una gran part, basta llegir (o millor escoltar) un text en català rossellonés per adonar-se'n. L'internet ens dona l'oportunitat de retrobar-nos !