dissabte, 17 de novembre de 2007

Exercicis de memòria: tres occitanistes catalans del segle passat


1- Un Català, escriptor i editor, escrigué el text següent en 1903 (l'he copiat conservant la gràfia de l'autor):
"No tant solzament havem provat la unitat de llengua en totas las terras de llengua d'oc y Catalunya durant los sigles passats, sinó que creyem fermament y aixís ho aniriam provant paraula per paraula, que nostra moderna llengua catalana, pera reconquerir de nou tot lo son esplendor y puresa que un temps la feren la primera llengua literaria d'Europa, hauria d'anar cercar tot lo seu tresor perdut en la antiga llengua poètica dels trobadors. "
En 1907, aquest mateix autor va publicar a Barcelona un llibre sobre la llengua catalana. Hi trobem una proposta de llista de dialectes catalans que inclou (en la gràfia de l'autor): "el català, parlat de l'Ebre als Pirineus, l'andorrà, el valencià, el mallorquí, el rossellonés, l'alguerés, l'aranés, el ribagorsà, el bearnés, el montpellerí, el gascó, el tolosenc, el poiteví i el llemosí clàssic."

2- En els anys 1930, un lingüista i filòleg català es va forjar un occità unificat "per totas las terras d'oc", segons la seva pròpia expressió (incloant-hi els PPCC). Signava els seus articles occitanistes amb el nom de la seva dona. Va oposar-se molt durament contra les opcions normatives d'en Pompeu Fabra. Les jutjava secessionistes, des del seu punt de vista, per ser massa divergents de les adoptades per l'Escòla Occitana.

3. Un home polític català, nascut el 1870, va escriure :
"Ni la comparació de la nostra terra amb una altra de civilització més intensa, ni la contemplació dels nostres ideals davant el problema misteriós de deixar la vida feren pedre als meus ulls la grandesa d'aquesta causa que ens ha acoblat tots a treballar per la resurrecció d'una Nació, d'un pensament, d'una cultura, de la qual nosaltres som la branca més sencera.
N'ha perdut moltes de coses la nostra raça. Els qui la parlen d'aquella Catalunya que tanca l'Ebre i acaba als Pirineus, no han sentit bategar l'ànima de la nostra terra, corrent centenars de quilòmetres cap al cor de França. Des del mirador de Durtol, en aquelles hores passades contemplant les planures de l'Alvèrnia i les serres de les Cevenes, quantes vegades havia somnat aquella Nació immensa, aquell aplec de pobles que es podien entendre uns amb altres i que des de València s'estenien per la Mediterrània fins al Rose i les estribacions dels Alps; que pel Pireneu van a confrontar amb les terres basques i toquen l'Atlàntic i el voregen fins les boques del Leire. "

Qui són aqueixos tres Catalans ? Els tres tenen cadascú llur entrada a la Viquipèdia catalana. Us deixo trobar qui seràn!
Aquestes citacions, les vaig extreure d'un treball d'un catedràtic que en precisaré el nom dins d'un proper missatge (amb els enllaços i tot).

12 comentaris:

amandaemilia ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
zel ha dit...

Ostres, quina feinada, a veure si me'n sortiré, jo en això sóc un ver desastre, vaig a a Wiki! Petons, Joan.

violette ha dit...

El 2) és Joan Coromines i el 3) Enric Prat de la Riba? A l'1) no hi arribo malgrat les recerques...
Ho fas prou difícil, Joan!!

Joan deu Peiroton ha dit...

Amandaemilia : I won’t be so sure, I don’t think wiki will be of any help on that issue !

Zel : no crec que te’n sortiràs amb la Wiki, per què realment el corrent panoccitanista es va trobar marginalitzat dins del moviment nacionalista català, per raons ben comprehensibles. No el trobem ben exposat ni a la Wiki ni a la Gran Enciclopèdia Catalana.

Violette : El 3 és Enric Prat de la Riba ! Bien vu ! Però el 2 no pot ser Joan Coromines. El gran Joan Coromines va ser un deixeble fidel de Pompeu Fabra. Va co-signar el manifest en contra del pan-occitanisme que inclouria el català, encara que era mieg gascó per la seva mare i parlava gascó amb fluidesa.


Doncs us dono més indicis. El primer personatge era d’Alcover (Alt Camp), on hi ha un carrer que duu el seu nom. Signava les seves obres amb un pseudò (un nom de planta, fixau-vos). Era un catalanista i un occitanista militant, va editar una revista occitana (amb articles en qualsevol varietat, català inclos) però no coneixia res a la lingüista, em sembla. Era un gran romàntic, el romantisme era molt de moda a l’època. Era també un excursionista i va publicar un relat d’un viatge a Andorra. El seu germà era un poeta conegut (bé, pels qui el coneixen, que no és el meu cas, però tinc excuses, sóc estranger :)).
El segond personatge era de Reus. Aquest sí que era lingüista i filòleg de formació. Va proposar de manera molt concreta un occità unificat (i molt comprehensible per a un català ja que era mes o menys una mena de català un xic adaptat graficament). Era un bon coneixedor de totes les varietats occitanes i, a un article, hi exposà les seves propostes d’adaptacions gràfiques per a cadascuna de les grans varietats occitanes (el gascó inclos, clar) per tal d’adaptar-les al seu occità « batua ». Aquesta llengua devia servir de llengua literària unificada « a totas las terras d'oc"...

La trappola ha dit...

"Josep Aladern" el primer?

Joan deu Peiroton ha dit...

Ben trobat, Martí! Joseph (sic) Aladern és més exactament el pseudònim del meu primer personatge! En realitat, es deia Cosme Vidal i Rosich (1869-1918)

Eduard Abelenda i Puigvert ha dit...

És verament interessant aquest post. No em veig en cor de buscar aquesta informació, però procuraré aprendre tot el que pugui sobre el tema. Hi ha un llibre dels quaderns crema en 2 volums i estoig on es parla de panoccitanisme, però no me'n recordo del títol i ara no el trobo.

Mela ha dit...

Eduard, es akò: August Rafanell, La il.lusió occitana

優次 (Yuji) ha dit...

Interessant... És una utopia, però tan de bo qualque dia pogués veure el panoccitanisme una realitat...
Per cert, hi ha cap proposta de unificació de la llengua activa encara avui dia?
Ara me'n vaig que no hauria d'estar aquí fent el vago a l'internet... Encara em toca un munt de coses que estudiar i només queden unes poques hores per acabar la nit xD

Joan deu Peiroton ha dit...

Mela: en tot cas, es pas l'August lo meu personatge. Començi de creire que me lo van pas trobar, lo tresen..

Joan deu Peiroton ha dit...

Yuji: la tendència actual no va cap a l'unificació lingüistica. Que jo sàpigui, no hi ha cap treball d'occità unificat a la manera del basc batua. Cada varietat es està normativitzant per si-mateix, ben respectant les seves característiques pròpies. L'unificació normativa és més o menys gràfica i prou. Com saps ben bé, sols pel gascó, hi ha ja dues llengues, l'aranès i el gascó de la gramàtica de l'occitan gascon contemporanèu de Romieu i Bianchi (el meu). No et parlo de les autes varietats!

Joan deu Peiroton ha dit...

O potser és el meu català, l'occità batua, de tan barrejat qu'és LOL