El banjo de 5 cordes (2): l'abans bluegrass

A les dècades dels 30-40 s'anava desenvolupant la tècnica revolucionària del toc banjoista de 3 dits. Un precursor en va ser Junie Scruggs, primogènit del músic tradicional de Carolina del Nord Charles Scruggs. Junie era el germà gran i va ser el professor de banjo d'un dels tres fundadors de la música bluegrass, el banjoista Earl Scruggs (nat el 1929), del qual parlarem més lluny.

Per afigurar-vos de l'evolució de la tècnica del joc banjoista, us proposo tres versions d'un mateix aire, Cripple Creek. Aquesta cançó tradicional és consagrada a una petita comunitat minera de Virginia que va passar a l'història per culpa d'una vaga de minors que va trigar quasi quatre setmanes i va acabar malament, en un bany de sang, el 1890.

La primera versió és tocada a la moda tradicional, clawhammer, per David Johnson. La segona és la versió "3-dits" de Junie Scruggs, la qualificaré de "early 3 finger style" o "pre-bluegrass" (1945). La tercera, típicament bluegrass, és interpretada per dos dels tres fundadors històrics de la música bluegrass, el banjoista Earl Scruggs (germà petit de Junie) i el guitarrista Lester Flat, amb la seva formació "The Foggy Mountain Boys" (ca 1950).

Doncs, per començar, heus aquí la versió "old timer" de D. Johnson:

Ara escoltem la versió de Junie Scruggs:

I la versió fundadora de Cripple Creel a la moda bluegrass, per Earl Scruggs (d'escoltar més aviat de matí per raons de millor fluïdesa). Aquesta versió, que data dels anys 50, va ser represa per molts grups bluegrass desprès.

Ara, deixeu-me tornar una miqueta als afers de tècnica banjoista per completar el panorama. Intermediari entre el clawhammer i el toc de tres dits, hi ha el toc de dos dits, on el polze contribueix a fer sonar la melodia i l'índex toca la corda com si fos la d'una guitarra, és a dir que és la part inferior de l'ungla que toca la corda i no la superior com amb el clawhammer. La tècnica de tres dits del banjo bluegrass deriva de la de dos dits. En el video següent, el banjoista combina les dues tècniques per jogar la seva melodia, primer utilitza el toc de dos dits i desprès torna a tocar a la clawhammer, i la combinació sona magnífica.



El toc de dos dits va ser popularitzat per Pete Seeger com a tècnica folk per acompanyar-se amb banjo, a l'època del boom del folk urbà dels anys 60. Al vídeo següent, Pete Seeger combina els tres tocs: dos dits i clawhammer per l'acompanyament i fins i tot fa un trosset de tres dits com a solo instrumental, per interpretar una cançó tradicional del sud, Cindy, amb Buffy Sainte-Marie. Notareu el model especial "extra-llarg" de banjo ("long-neck banjo") utilitzat per P. Seeger.



Anem, un altre video de Pete Seeger i Tom Paxton, per il.lustrar l'estil particular del toc de Pete Seeger, adaptat al banjo a partir del de la guitarra i que podriem dir folk urbà, i escoltar una cançó magnífica de Tom Paxton (1965). D'acord, ens hem allunyat molt del bluegrass però això rai. Doncs, escoltem ramblin' boy, de Tom Paxton:






Ara, tornem al bluegrass. El tercer, o més aviat primer, fundador de la música bluegrass va ser el mandolinista Bill Monroe (1911-1996). Hi consagrarem un post venidor. Hi explicarem com va nèixer la musica bluegrass de la col.laboració dels sudistes Bill Monroe, Earl Scruggs i Lester Flatt, com aquesta música d'àmbit estrictament regional, sudista, va caure totalment fora de moda al profit del rockabilly i dels instruments elèctrics. Per cert, el bluegrass va gairebé completament desaparèixer del païsatge musical americà a la fi de la dècada dels 50. Va ser recuperat i salvat pel moviment folk urbà del nord-est americà en els anys 60. Aficionats de música acústica de l'Amèrica profunda, els "folquistes" del nord van apropiar-se'n fins a donar al gènere una dimensió internacional.