divendres, 31 de desembre de 2010

Catalanocentrisme pantaishant

En catalan, lo mot identic au nòste mot gascon pantaishar que pòt arrevestir duas fòrmas dialectaus egaument normaus : pantaixar (estandard valencian) e panteixar (estandard principatin). Aqueth mot qu'existeish tanben en lengadocian devath la forma pantaissar, enqüèra que lo sens generau  d'aqueth mot en lengadocian (somiar, saunejar) s'aparta deu sens qu'a prengut lo mot dens l'airau catalanogascon (haletar, halar, respirar dab dificultat, patir opressions, e tanben en gascon: hèr un mau-som) .

Segon lo Gran Diccionari de la Lengua Catalana,  pantaixar que seré ua alteracion tipicament valenciana deu mot emplegat en catalan principatin panteixar:



pantaixar 
conjugació

[alteració de panteixar per analogia flexiva amb nombrosos verbs valencians]

v intr PAT Panteixar. 

 pan_tai_xar.



Qu'ei pr'aquò pro evident la fòrma mes "corrècta" deu èster la conservada en valencian, pr'amor qu'ei la mei tanhenta a l'etimon (lo grec latinizat pantasiare) e qu'ei perfectament identica a la fòrma panoccitana (dab l'equivaléncia grafica abituau x/sh/ss). Lo diccionari Alcover-Moll qu'ac nòta hèra justament:


 Etim.: del grec-llatí *pantasiare, var. de phantasiare, ‘sofrir opressions’ i originàriament ‘somniar’; aquest significat originari es troba en el provençal pantaisar (cf. Levy Suppl. Wb. i Mistral Tres., s. v.). La forma catalana més correcta i etimològica és, doncs, pantaixar i el derivat postverbal pantaix; però en el català modern de Barcelona ha prevalgut la forma panteixar, perquè, a causa de la confusió de la i la àtones, ha passat a pronunciar-se panteixo, panteixes, etc., en lloc de pantaixo, pantaixes, i consegüentment s'ha format panteix en lloc depantaix. També s'ha produït una contaminació analògica del sufix -ejar, de la qual ha resultat la forma pantejar usada per Verdaguer, Oller, Ruyra i altres escriptors. Finalment, en el català occidental existeix també la forma pantegar, produïda per adopció del sufix -egar, i d'ella procedeix el postverbal dialectal pantec.

3 comentaris:

Carles Casanovas ha dit...

Els catalans des 1714, el mot pantaixar ha esdevingut com una forma de vida. BON ANY, SENSA PANTEIXAR ! ! !
M'en vaig a veura EL CONCERT D'ANY
NOU desde Viena .

manjacostel ha dit...

Qu'en çò nòstre vòl dire far una cachavièlha, o soscar e pensar mas ambe una idèa de paur, coma qualqu'un que se farià un missant raisve, quitament los uèlhs dubèrts.
Mas que benlèu m'engani...
Bona annada 2011 a vosautres e a la vòstra familha.

vermelldelx ha dit...

El problema és que quan siga el valencià qui done una forma més allunyada del gascó o del llenguadocià el valencià no t'aprofitarà per a res i -en el millor dels casos callaràs o ens diràs que som "massa iberitzants". En definitiva, l'estandardització del català l'hem de fer els catalanoparlants sense fixar-nos ni en castellans, ni en aragonesos ni en occitans com deu fer almenys vuitcents anys que passa. Dit això, no hem de fugir de ningú i menys de nosaltres mateixos. De fet, "pantaixar" deu ser un verb molt poc productiu en els parlars valencians a hores d'ara -sóc valencià de la soca-rel, viatge per tot el País Valencià, tinc 52 anys, parle sempre en català i no l'he sentit mai de forma natural. Els verbs que els valencians hem perdut o gairebé perdut és veritat que acostumem a reintroduir-los sovint des de l'estandard català la qual cosa no és gens d'estranyar atesa la força dels mitjans de comunicació catalans i de la literatura. Una altra cosa és voler "personalitzar" el valencià com fa, de vegades, l'AVL. Al diccionari català-valencià-balear no hi ha cap ni una cita valenciana de "pantaixar" per molt que això sí que existisca en català-occidental de més amunt. Hauria de donar a pensar perquè acostumen a donar exemples de tot el territori i el DCVB és obra, fonamentalment, del primer terç del segle XX. Et diré més, acabe de saber que el verb "panteixar" podia venir d'un "pantaixar", la qual cosa demostra que la llengua no és tan sols etimologia.