Exercicis de memòria: tres occitanistes catalans del segle passat

1- Un Català, escriptor i editor, escrigué el text següent en 1903 (l'he copiat conservant la gràfia de l'autor):
"No tant solzament havem provat la unitat de llengua en totas las terras de llengua d'oc y Catalunya durant los sigles passats, sinó que creyem fermament y aixís ho aniriam provant paraula per paraula, que nostra moderna llengua catalana, pera reconquerir de nou tot lo son esplendor y puresa que un temps la feren la primera llengua literaria d'Europa, hauria d'anar cercar tot lo seu tresor perdut en la antiga llengua poètica dels trobadors. "
En 1907, aquest mateix autor va publicar a Barcelona un llibre sobre la llengua catalana. Hi trobem una proposta de llista de dialectes catalans que inclou (en la gràfia de l'autor): "el català, parlat de l'Ebre als Pirineus, l'andorrà, el valencià, el mallorquí, el rossellonés, l'alguerés, l'aranés, el ribagorsà, el bearnés, el montpellerí, el gascó, el tolosenc, el poiteví i el llemosí clàssic."

2- En els anys 1930, un lingüista i filòleg català es va forjar un occità unificat "per totas las terras d'oc", segons la seva pròpia expressió (incloant-hi els PPCC). Signava els seus articles occitanistes amb el nom de la seva dona. Va oposar-se molt durament contra les opcions normatives d'en Pompeu Fabra. Les jutjava secessionistes, des del seu punt de vista, per ser massa divergents de les adoptades per l'Escòla Occitana.

3. Un home polític català, nascut el 1870, va escriure :
"Ni la comparació de la nostra terra amb una altra de civilització més intensa, ni la contemplació dels nostres ideals davant el problema misteriós de deixar la vida feren pedre als meus ulls la grandesa d'aquesta causa que ens ha acoblat tots a treballar per la resurrecció d'una Nació, d'un pensament, d'una cultura, de la qual nosaltres som la branca més sencera.
N'ha perdut moltes de coses la nostra raça. Els qui la parlen d'aquella Catalunya que tanca l'Ebre i acaba als Pirineus, no han sentit bategar l'ànima de la nostra terra, corrent centenars de quilòmetres cap al cor de França. Des del mirador de Durtol, en aquelles hores passades contemplant les planures de l'Alvèrnia i les serres de les Cevenes, quantes vegades havia somnat aquella Nació immensa, aquell aplec de pobles que es podien entendre uns amb altres i que des de València s'estenien per la Mediterrània fins al Rose i les estribacions dels Alps; que pel Pireneu van a confrontar amb les terres basques i toquen l'Atlàntic i el voregen fins les boques del Leire. "

Qui són aqueixos tres Catalans ? Els tres tenen cadascú llur entrada a la Viquipèdia catalana. Us deixo trobar qui seràn!
Aquestes citacions, les vaig extreure d'un treball d'un catedràtic que en precisaré el nom dins d'un proper missatge (amb els enllaços i tot).