Això va ocórrer a Perpinyà (en 1284)

Llegit a la premsa de l'època (Crònica de Bernat Desclot), a propòsit del litigi entre els dos fills i hereus d'En Jacme (Jaume) el Conqueridor : Pere III d'Aragó i Jacme (Jaume) II de Mallorca...


E devets saber que En Jacme, que era llavors rei de Mallorques, frare del rei En Pere d’Aragó, aquella saó no era bé ab son frare lo rei d’Aragó, per què lo rei d’Aragó l’havia fort sospitós per moltes coses que havia oïdes e enteses per cert, que aquell rei En Jacme havia tractades ab lo rei de França e ab l’apostoli contra ell. Per ço temia’s lo rei d’Aragó que aquell rei En Jacme no li fos contrari de la guerra la qual esperava haver ab lo rei de França e que no donà als francesos, quan vendrien a Catalunya, pas e entrada per la sua terra, ço és a saber per Rosselló, qui és en mig de la terra del rei de França e del rei d’Aragó ; la qual terra de Rosselló aquell rei En Jacme tenia dretament, ab tota l’altra terra, per lo rei d’Aragó sens altre mijà. Mas per les coses que el rei d’Aragó havia enteses, segons que damunt és dit, ço és a saber, que havia hagut vista ab lo senescal del rei de França e ab N’Amalric de Narbona moltes vegades, e havia tramès a Roma e en França sos missatges per recaptar algunes coses que davall oïrets, per tal lo rei d’Aragó se temia d’ell molt fortament. Per què, quan hac calvalcat per tot Geronès e per Empordà, ab cavallers e ab companyes de peu, segons que damunt és dit, anà tan avant tro que fo a un lloc qui és assats prop de la vila que és en mig de Rosselló e ha nom Perpinyà, en la qual vila lo rei En Jacme damunt dit ab sa muller e ab sos fills era (Capítol CXXXIV)

[…]
…Que tots los hòmens de la vila muntaren vers lo castell ab llurs armes, ben quatre mília o pus. E lo rei d’Aragó, qui els viu venir, eixí defores de la porta del castell en un cavall, cavalcant ab una massa al puny, e volia parlar ab la gent que venien, mas no podia ésser oït, tants grans crits movien, dient al rei a un aveu tiut ensems :
- Vós nos havets mort nostre senyor lo rei de Mallorques !
E lo rei a grans penes féu-los callar, e escoltaren-lo, e ell dix-los així :
- Malvada gent, per què cridats ne us comovets contra mi sens raó ? Que jo no sé què us deïts com vos pensats que jo hage mort mon frare, vostre senyor, que no ho farie per res d’aquest món. Mas jo us diré com me n’és pres. Anit que passada és m’atorgà que faria ma voluntat e m’ajudaria de tot hom ab tot son poder ; e que açò sia ver mostrar-vos-ho he per cartes públiques que en foren fetes.
Ab tant, lo rei apellà lo seu escrivà, que havia nom En Pere de Sentcliment, e féu llegir les cartes que eren estades fetes entre el rei d’Aragó e son frare sobre les convinences que havien empreses abdui. E quan l’escrivà hac llestes les cartes, dix lo rei d’Aragó a aquella gent :
- Barons, ¿havets encara entès ne creets ço que jo us he dit si es ver ?
- Hoc, sènyer- ço dixeren tots- mas ¿què ens havets fet nostre senyor lo rei de Mallorques?
- Jo us ho diré –ço dix lo rei-. Esta nit que en passà se n’eixí e assogà’s ab una corda per una finestra que era en la cambra ; e dic-vos en veritat que no sé que s’és fet, llevat d’aitant que sé per cert que en açò ha fet un gran mal a si mateix primerament, a mi, e a sa muller, e a sos fills e a tota sa terra

E les gents, qui ho oïren que així era, començaren de plorar e de cridar a grans crits :
- Vós lo’ns havets mort ! E retets-lo.ns ! Que açò que deïts no són sinó abelliments de paraules.

E lo rei viu que així era que la gent se somovia tota e no li valia res son parlar, féu senyal als cavallers que isquessen ab llurs armes ; e mantinent isqueren bé cent cavallers armats del castell e gran res de servents, e malgrat tot aquella gent feren-los partir d’aquí ab grans empentes. E los hòmens de la vila, que viren que així era, tornaren-se’n a la vila e van per los hostals e per los albergs e trobaren molts hòmens de la companya del rei d’Aragó, majorment hòmens de peu qui es guarnien per pujar al castell ajudar a llur senyor lo rei d’Aragó, e preseren e aturaren-los tots, sí que bé n’hi havia romasos de mil en sus.

E lo rei, qui ho sabé, féu tost, segons damunt és dit, carregar les atzembles de la roba, e del tresor e de la moneda que trobà en lo castell, e féu cavalcar la regina de Mallorques, sa cunyada, ab sos tres fills e ab sa filla atressí, e los altrespersoners, ço és a saber, N’Amalric de Narbona e lo nebot de l’arquebisbe de Narbona e dos consellers del rei de Mallorques, e isqué’s del castell ab tota l’altra companya e avià’ls tots tro fora lo vall. E puis ell tornà ab sa companya de cavallers e de servents a la vila per deslliurar aquells servents que li havien aturats los hòmens de la vila ; e, com fou a la porta, viu lo comte de Pallars que havien aturat dins les portes ab sa companya. E lo rei venc esperonant, e nengú no el gosà esperar, e dòna una empeta al comte de Pallars e gità’l defora. Ab ells ensems isqueren-ne gran re d’aquells servents que havien aturats los hòmens de la vila, per sí n’hi romàs presos e aturats, qui uns qui altres, de la companya del rei d’Aragó, ben cent o pus. E lo rei, qui viu que no es podia pus aturar sens perill, e per ço car tots los hòmens de la vila venien a les portes, tornà-se’n ab sos cavallers a l’altra companya que havia lleixada defora, e tuit ensems vengueren-se’n poc a poc tro foren en Empordà, en un lloc qui és apellat Sa Jonquera, e és d’En Daumau de Rocabertí. ( Capítol CXXXV)

[…]
Quan lo rei de França hac ordonades ses hosts e sos cavallers per escales, venc-se'n tots ensems, e atendà en l'horta de Perpinyà e tramès missatge al rei de Mallorques que ell era vengut alli e que s'era cuitat de venir per raó del missatge que li havia tramès. Per què li pregava e li deïa que es vis ab ell, que ell faria en manera que ço que li havia fet son frare li vendria en bé e si bé s'havia perdut son tresor ni son haver, que no s'ho presàs ne en fos despagat, que ell li'n daràs més e l'abundaria de ço de mester hagués.
E quan los missatges del rei de França foren venguts al castell de Sa Roca, denant lo rei de Mallorques, besaren-li la mà e dixeren-li la missatgeria de part del rei de França. E quan lo viren així estar pobrament en aquell castellet, meravellaren-se'n, e menyspresaren-lo dins lo cor; e per raó d'ell menyspresaren lo rei d'Aragó, son frare, car cuidaven-se que major renda hagués aquest que lo rei d'Aragó, per ço aquest era senyor de Montpesller, car ben creïen que més valgués sol Montpesller que tot lo regne d'Aragó. (Capítol CXXXVIII)

[…]
E llavors girà's lo cardenal als hòmens de Perpinyà e dix-los així:
- Barons, lo rei de França ja us ha dit que vol ésser segur de vosaltres e mana-us que fassats així com ell e jo vos direm; e jo aitambé dic-vos-ho de part de Déu en esta manera, ço és a saber que lliurets en ostatges cent hòmens, dels millors de la vila e aquells que nós vos nomenarem per escrit, al rei de França e que ell los puixa trametre a França o lla on se volrà, e ells, si han de què, que's facen llur obs si es volran. Encara demanam més: que tothom qui vulla entrar albergar a la vila dins Perpinyà, en vostres albergs, que ho facen, e vosaltres que els donets compra e venda de tota res que hajats, així com tatxarà lo senescal del rei de França.
E quan lo senescal hac açò dit, estigueren los hòmens de Perpinyà tots esperduts, e hagueren llur acord e sol no gosaren tornar paraula contra ço que dit era; mas així com hòmens presos e forçats, atorgaren tot son enteniment al rei de França, e tornaren-se'n a la vila e feren gran dol, ells, e llurs mullers e llurs infants, per ço car no sabien quals serien aquells que el rei de França se'n menaria en ostatges. E puis quan venc lo vespre, fugiren-se'n molts, per paor dels ostatges, de nit a peu, que isqueren de la vila, e lleixaren tots llur bens e vengueren-se'n al rei d'Aragó, al coll de Panissars.
En l'endemà matí, lo rei de França demanà los cent hòmens d'ostatges, e lliurà'ls-li hom així com ell volc demanar. E puis los francesos entraren a la vila, e entraren-se'n per los albergs, e prenien-se tot ço que volien, e forçaven les dones e les donzelles e feren aquí molt de mala ventura, que seria llonga cosa de recontar (Capítol CXL).

PS. El rei de França Felip III (Philippe le Hardi) va morir de disenteria a Perpinyà el 1285.