dijous, 13 de març del 2008

E’m vas créder, galapian ?

Deu latin crédere provien en gascon lo vèrbe créder (variantas gasconas: créser, créger, créier, creir). De l'occitan vielh créser provienen lo catalan creure e lo lengadocian creire.

Lo sens prumèr de créder qu’ei tiéner per vertadèr, tiéner per vrai, pensar, opinar, aver hè.

Mès en gascon, créder que pòt tanben voler díser aubedir .

Que cau créder a pair e mair.
Que vau mei/mes créder los gendarmas.
Lo can que’u cred a la votz.
Lo sordat que cred lo son superior au mot.


De notar qu'en catalan, creure pòt tanben préner lo sens d'aubedir (obeir):
Creure els pares, els mestres.
Els pares castiguen els infants que no creuen.

19 comentaris:

merike ha dit...

Crois-moi, obéis-moi, visite-moi!:D Potser passarà un miracle sobrenatural:-) Gràcies per reactivar totes les meves llengües! Kiitos!

Unknown ha dit...

Una abraçada

Anònim ha dit...

Sí, en català "creure" també significa "obeir". La meua mare sempre ho deia, quan jo era petita: "No creus gens"!

Jobove - Reus ha dit...

ja em rectificar aquest greu error del infern

salutacions

Salvador ha dit...

He vist avui a les notícies de TF1 a 13 h un reportatge amb simpatia pels "dialectes regionals", almenys no els han anomenat patois. Un grup de gent jove estudiava i parlava alsacià a Strasbourg. Han dit que era igual pel breton, corse, béarnais, picard i altres. Creus que hi ha algun canvi a França amb el tema de les llengües diferentes del francès?

Joan de Peiroton ha dit...

Perplex: sí i no. M'explico: els sondeigs demostren un interès de la gent per a les llengues de França, i podem constatar un percentatge creixent de persones que afirmen voler veure-les protegides i ensenyades. Les llengues d'oil no són més considerades com a dialectes del francès - era una pura invenció del poder parisenc, encara vehiculat per alguns occitanistes que somien o somiàven d'imitar el modele francès - sinó el contrari. El contrari, és a dir el francès és considerat com una varietat o dialecte de la llengua d'oil com qualsevol altre, i algunes varietats d'oil s'estan normativitzant en llengua amb estatut oficial al nivell regional (gallo a Bretanya juntament amb el bretó a més del francès) o poitevin a Poitou-Charentes. El català és oficial al departament dels Pirinèus-Orientals. Això és pel costat optimista. Però ja que em parles de l'alsacià vaig viure a Estrasborg durant deu anys (1977-1987). L'alsacià estrasburguès hi era encara molt parlat pels nens al carrer i a casa, la transmissió era encara ben vigent. Ara no és més el cas. Això és la trista realitat. L'alsacià fa part deu grup alemannisch, de no confondre amb l'alemany, i és representat plegat amb les altres varietats d'alemannisch (o alamànic en català) d'Alemanya i de Suissa a la wikipedia. La forma normativitzada de l'alsacià era tradicionalment l'alemany, doncs l'alsacià mai ha estat ensenyat a l'escola i tradicionalment no s'escrivia (però era parlat de manera normal a casa i al carrer), era l'alemany la llengua escrita i ensenyada. Ara, es nota una evolució, hi ha un interès per la literatura dialectal, i va creixent la percepció d'un grup alemannisch amb caràcter propi (veure la Wikipedia) i fins i tot temptatives de normativització siga de l'alsacià siga de un alemannisch supra-dialectal. Es va passar la mateixa cosa amb el luxemburguès (del grup Plattdeutsch o francic, també representat a França), abans considerat com dialecte dependent de l' alemany, ara normativitzat i llengua oficial al gran ducat juntament amb el francès i l'alemany. De manera general, es nota un interès creixent per l'usatge dels "dialectes" a Europa, en tot cas a la nostra, l'occidental. Al nivell estatal, sols el francés queda oficial però esperem que això canviarà en un futur no massa allunyat. Doncs per resumir: estem guanyant en diversitat lingüística i en reconeixènça regional, estem guanyant en l'interès de la gent però al mateix temps estem perdent de manera dramàtica en nombres de locutors (naturals o no) i l'estatut oficial de les llengues de França al nivell estatal es fa esperar. Canviar la constitució és tecnicament possible a França, saben perfectament fer-ho, van fer-ho varies vegades quan els convenien.

zel ha dit...

Quan llegeixo el que escrius quedo amb la boca badada i penso i penso quina mena de sàvia persona ets, que no et dónes gens de pa, sabent tot el que saps, vols sisplau dedicar-te a escriure a l'engròs? Petons, Joan, vaig molt de bòlit aquests dies, espero aquesta setmana per fer visites com cal!

merike ha dit...

DER RAUCH

Das kleine Haus unter Bäumen am See.
Vom Dach steigt Rauch.
Fehlte er
Wie trostlos dann wären
Haus, Bäume und See.

Wer hat das geschrieben?

Gute Wochenende!

Joan de Peiroton ha dit...

Bertolt Brecht, natürlich!
Bona dimenjada

DL ha dit...

Cal quelcom més que canviar la constitució. Cal canviar mentalitats. I no tan sols a l'estat francès, sinó també a l'estat alemany, a l'estat italià i a l'estat espanyol. Són en aquests quatre estats on s'ha destruït més la diversitat lingüística. No sé ben bé què hauríem de fer per capgirar la situació. Potser s'hauria de trencar el paradigma de "llengua-dialecte" per començar. La diversitat lingüística als Països Romànics i als Països Germànics és contínua. Reforçar aquesta continuïtat ajudaria en dos aspectes: a) a reforçar la diversitat lingüística i l'arrelament local (cosa essencial si volem transformar l'actual model energètic i ecològic) i b) a reforçar la intercomprensió entre europeus. a) i b) poden semblar paradoxals. Però si pensem una mica veurem que no ho són.

Joan de Peiroton ha dit...

dídac lópez> tens tota la raó. A més, no em sembla normal que un francès, occità o no, i un català o qualsevol altra persona romànico-parlant hagin recurs a l'anglès per comunicar entre si. Em sembla que podriem trobar un metode d'ensenyament que donès a l'alumne uns fonaments lingüistics mínims per permetre de comunicar l'un amb l'altre , cadascú en el seu propi idioma natural. Siga d'aprendre a comprendre els idiomes sens haver de saber parlar-los. O si no, acabarem tot, si no nosaltres mateixos, al menys els nostres descendents, per parlar l'anglès i només anglès.

Joan de Peiroton ha dit...

Zel: no crec que jo sigui la bona persona per dedicar-me a predicar una ciènca que en realitat no tinc...Sóc biòleg, jo :)) . Jo també et faig molts petons!!! (molt maca la fòto, sembla una portada de Vogue ;))!!!

merike ha dit...

Jo també et faig molts petons!!!

merike ha dit...

Finés entà tots i totas

Is this very wrong? Should it read tà and not entà? My other blog's title. You who know the best, please tell me. I orginally made the blog for you to learn Finnish with me after all:-) It turned out to my trying to learn català and occità.. Tellement interessant quand même!!!

Joan de Peiroton ha dit...

Merike: depends on which language it is supposed to be. If it is gascon, you have to write e and not i. If it is Catalan, Finès and not Finés, and per a and not entà and totes and not totas.

Lliri blanc ha dit...

Quantes coses noves puc apprendre llegint els teus posts i també les teves respostes als comentaris!De veritat tot molt interessant!
Una abraçada!

Unknown ha dit...

Sobre el que comenteu dels idiomes fa anys vaig anar a una conferència de Til Steegman sobre un mètode d'aprenentatge de llengüess romàniques... crec que es deia Eurocom.... Algú en sap res?

El tema era aprendreu una llengua romànica partint de les paraules que sense adonar-nos ja sabem pel tronc llatí.

Unknown ha dit...

És tant interessant l'escrit del bloc com tot el que expliques en els comentaris. Llegint-te aprenc.
Només puc afegir-hi el dubte que hi hagi una revitalització de les llengües minoritàries i que puguin sobreviure gaires anys sense unes lleis que les protegeixin. Tant de bo m'equivoqui.

Joan de Peiroton ha dit...

Núria, no n'estic tan segur que una llei pugui salvar una llengua. Es només la volontat dels locutors que fa viure la llengua, cap llei no hi podrà res si els locutors no en volen i sobretot si hi ha dos idiomes oficials en concurrència. Basta veure en quin mal estat s'ha ficat l'irlandès a Irlanda...
A Alsàcia, això que va ajudar l'alsacià a sobreviure va ser el fet que els Alsacians van canviar de nacionalitat i de llengua oficial tantes vegades en molt poc de temps: francès, alemany, francés, alemany, francès, i cada vegada que havien de cambiar d'idioma oficial, l'usatge de l'altre idioma era prohibit i castigat...Aixo va ocórrer almenys cinc vegades entre 1870 i 1945... Alemany? Francès? Això és la questió. Doncs, Alsacià sempre.