Los mens diccionaris gascons de referéncia, lo Palai e lo Per Noste (Grosclaude, Narioo e Guilhemjoan) que son d'acòrd enter si: qu'ei plan fòrma, que non forma. Forma non i ei pas enlòc. Tots los nòstes autors gascons o biarnés que segueishen los lexicografs gascons en bèth escríver fòrma dab la ò oberta. Totun, la gramatica gascona de Romieu e Bianchi, redigida en gascon, que hè excepcion. Qu'emplegan la fòrma forma, que non fòrma, en tot seguir atau las recomandacions deu Conselh de la Lenga Occitana qui preconiza la fòrma forma, pr'amor fòrma dab ò oberta que seré d'influéncia francesa.
Totun, la medisha gramatica gascona de Romieu e Bianchi, e totas las autas gramaticas gasconas o biarnesas sens excepcion sauv ua - qu'ei la gramatica aranesa d'Aitor Carrera e que i tornarèi - que plaçan lo vèrbe formar a la lista deus vèrbes d'alternància vocalica. Doncas formar en gascon que's conjuga coma portar, qu'ei a díser, au present de l'indicatiu, la conjugason que da: 1- fòrmi, 2-fòrmas, 3- fòrma, 4-formam, 5-formatz, 6- fòrman.
Alavetz, voler acaçar fòrma deu vocabulari gascon qu'ei totaument incoherent. N'ac cau pas har.
En lengadocian, la cançon qu'ei diferenta, puishque lo vèrbe formar n'i ei pas d'alternància vocalica. Forma qu'ei doncas normau en lengadocian.
En aranés, qui comparteish dab lo coseranés la caracteristica d'èster un gascon de transicion de cap au lengadocian pirenenc e qu'ei tanben de transicion de cap au catalan ribargorçano-palharés, formar n'i ei pas tanpauc d'alternància vocalica e forma que i ei doncas normau.
Que fòrma sia d'influéncia francesa, b'ei possible, totun un prèst francés n'ei pas acertat e demora discutible, com plan sovent. Lo gascon occidentau que pronóncia Medòc çò qui èra prononciat Medoc (e escriut Medouc en francés) antigament. Lo gascon qu'admet las duas fòrmas moth o mòth, segon los parlars (oc. mol, fr. mou, mouillé). Lo mot francés heure que's ditz plan òra e non pas ora en gascon occidentau (fr. heure). Lo francés n'ei pas responsable ni de la fòrma mòth, ni de la fòrma òra (que seré ura*) ni de Medòc (qu'èra Medouc). Dongas, non cau pas a tota còsta voler har de "fòrma" un "francisme". N'i pas nada pròva que lo mot gascon fòrma sia d'influéncia francesa. La fòrma "fòrma" qu'ei ua faiçon visiblament plan gascona de prononciar lo mot - com Medòc, mòth e òra etc.
Adonc, arren de forma, guardar fòrma que cau en parlars qui admat l'alternància vovaica entà lo vèrbe formar!
PS taus lectors catalans. En occitan, la u que's pronóncia ü (la u francesa), ò que soa com en catalan (Jòrdi, jòc, pòrta), mès o e ó com la u catalana (gascon bohar - cat. bufar), la h ei aspirada lhevat quan e's tròba davant ua consonanta. Doncas la h soa dens mots coma hilh (fill), haria (farina), in·hèrn (infern), con·hóner (confondre) mès non soa pas dens mots com es·hlor, sovent escrit eslor [eslú] (flor), es·hlama o eslama (flama), hromatge [rrumatge] o [rrumàtie] (formatge) etc.
7 comentaris:
Me songe que "fòrma" es per balhar lo sens d'una chausa, e que la "forma" es un formatge d'Auvernha.
http://www.ina.fr/pub/alimentation-boisson/video/PUB3784053075/collective-fromages-d-auvergne-fromages-d-auvergne.fr.html
Afè, sei pas a la C.L.O. nimai una referència per l'ortografia.
On puc trobar les vostres normes d'accentuació? Per què accentueu forma si és un mot greu que acava en vocal? Accentueu per saber si és oberta o tancada (com en francès), o bé seguiu unes normes d'accentuació basades únicament en les vocals tòniques?
Exacte: accentuem per distingir la o oberta de la tancada e la e oberta de la e tancada.
Les vocals obertes no poden èsser que tòniques, però les vocals tancades poden èsser tòniques també.
En llenguadocià formar es conjuga aixi:
Formi, formas, forma, formam, formatz, forman (pron. : f'Urmi, f'Urmos, f'Urmo furm'An, furm'Ats, f'Urmon
En gascon generau
Fòrmi, fòrmas, fòrma, formam, formatz, forman (pron. central e oriental: fòrmi, fòrmos, fòrmo, furmAm, furmAts, fòrmon, pron. occidental; fòrmi, fòrmes, fòrme, furmAm, furmATs, fòrmen)
En aranés:
formi, formes, forme, formam, formatz, formen (pron. f'Urmi, f'Urmes, f'Urme furm'Am, furm'Ats, f'Urmen
Quan la vocal tònica es oberta, es accentuada: pòrta, jòrdi, jòc, blòg, castèth (cat. castell), ausèth (ocell), obèrt, etc
quan la vocal tònica es tancada, pòrta o non un accent com en català: lop (lup), hont (hunt), l'ordinador (urdinadU), estói (estuy), comprés etc
JP: La forma occitana (mès non-gascona ;) es la deu hromatge : forma. fòrma vien deu francés.
Suposo que ja ho saps, però al català oriental (Catalunya Nord, Illes Balears, l'Alguer, Girona, Barcelona i Camp de Tarragona) l'accent gràfic també té una doble funció.
No només t'indica quina és la síl·laba tònica, sinó que a més, t'indica si la e o la o és oberta o tancada. Les a tòniques sempre són obertes i, per tant, l'accent sempre és obert (al país valencià alguns blaveros comencen a posar l'accent a l'inrevès, però la lletra a sempre és oberta).
La lletra o i la lletra u sempre es pronuncien u (que sempre és com la ou francesa) si és àtona i desconeixem el fonema u [y] francès de les u febles.
Al francès ténen la lletra e muda. Al català central, si qualsevol de les lletres a o e són àtones, nosaltres tenim una vocal intermitja entre la lletra a i la lletra e, que fonèticament es representa igual que la lletra e muda francesa però que en realitat és una barreja entre la lletra a i la lletra e i la fem sonar igualment. Així, si un client diu que et vol pagar, has d'estar previngut, perquè no saps si rebràs diners o cops de bastó, perquè no sabràs si realment et vol pagar o et vol pegar, perquè sonen igual.
La veritat és que no hi ha una norma concreta per determinar si la e o la o tònica és oberta o tancada, com sí passa la francès. Nosaltres, si hem d'accentuar, accentuem tal com sonen.
La lletra i i la lletra u sempre són tancades i, per tant, sempre que s'accentuen porten l'accent agut.
Però l'accent gràfic només el col·loquem quan es compleixen les normes següents:
Mots aguts: només accentuem si la paraula acava en vocal(p.e. cristià) (no semivocal, com ara esglai o festiu), en -s (p.e. arròs) o en -en/-in (Amén, Berlín). La resta, ja s'entén que és un mot agut.
Mots greus: s'accentuen tots, excepte els que acaben en vocal, en s o en -en/-in. Així, examen no s'accentua, però exàmens, sí.
Mots esdruixols: s'accentuen sempre. P.e. Història, histèria, artròpode, cefal·lòpode, fantàstica, anecdòtica, robòtica, informàtica, Núria, etc.
volia dir esdrúixols...
també vull dir que estic acabat si el contiuo escrivint amb be baixa
I una altra cosa, en català si els mots acaben en -a, en català oriental sona com una vocal neutra, no com una o oberta.
En català occidental, continuarà sonant com una a a mitja paraula.
P.e. Andorra la Vella no es diu Andòrr(o oberta) la Velh(o oberta).
La primera o és oberta, però no s'accentua.
Publica un comentari a l'entrada