El banjo de 5 cordes (1): Banjo Old-Time

El banjo és un instrument americà d'origen africà, de la família dels llaüts. El nostre té 5 cordes, de les quals 4 serveixen per fer sonar la melodia i els acords. La cinquena, dita prima, fa sonar una nota constant (generalment un sol) que serveix com acompanyament ritmic, com una mena de bordó agut. La corda prima es pot reconèixer fàcilment, és la que no arriba fins al cap superior del teclat.

La tècnica més antiga per tocar el banjo és d'origen africà com ho és el instrument mateix. Les notes de la melodia es fan sonar en colpejar les cordes melodiques de dalt a baix amb la part superior de l'ungla del dit mestre, mentre que el polze és utilitzat per tocar la corda prima i, a vegades, les cordes melodiques més baixes. Aquesta tècnica és dita "clawhammer" en anglès, ja que el banjoista colpeja les cordes amb la part superior de l'ungla (claw), com si el dit fos un martell (hammer), per fer sonar la melodia o els acords. En realitat, és tota la mà que serveix de percussió, encara que el punt de contacte amb la corda sigui limitat a la part de dalt de l'ungla de l'índex. Aquesta tècnica és també dita "old-time" per ser la més antiga i la tradicional. Doncs, normalment, per tocar el banjo de 5 cordes a la moda tradicional, de la mà dreta hom fa servir sols dos dits, l'índex i el polze. Molts banjoistes utilitzen també els dos altres dits més grans juntament amb l'índex en fer sonar els acords de contratemps. De la tècnica clawhammer en surt un so molt "africà" com hom podrà adonar-se'n en escoltar els trossos que segueixen.

Al primer, podem escoltar Kyle Creed tocant Cumberland Gap:
.


Al segon, sentim Fred Cockerman jogant les primeres mesures de "Pretty Little Girl" . El model de banjo de 5 cordes que està tocant és molt arcaic, deu assemblar-se a l'instrument importat pels esclaus africans. En particular, el teclat queda desproveït de trastos (en anglès, "fretless banjo"), com és el cas amb el violí.

El banjo "old time" es reconeix fàcilment pel ritme de galop que caracteritza l'estil clawhammer.
A la seqüència següent, podem sentir Mike Seeger tocant el banjo acompanyat pel seu grup "The New Lost City Ramblers" (de cap al 1960).



Ara heus aquí alguns vídeo que il.lustren una mica la tècnica i el instrument. Us aconsello de mirar-los molt de matí, quan els Americans estan encara al llit. Hi guanyareu amb fluïdesa. Podreu notar que el banjo old-time se distingeix del banjo bluegrass (el que figura a l'imatge de dalt) essencialment per l'absència de caixa de ressonància. Notareu el moviment de la mà dreta del banjoista, que tusta les cordes melodiques amb la part SUPERIOR de l'ungla (no com un guitarrista) del dit mestre mentre que el polze toca la prima i les cordes baixes.



Com a bon instrument tradicional de cordes, l'acord del banjo de 5 cordes és variable, pot ser modificat per facilitar el joc del músic, aquí tenim un exemple d'un canvi de l'acord per tocar una melodia en mode minor.



La tècnica del banjo bluegrass va ser inventada de cap al 1930 i va evolucionar molt de llavors ençà. És radicalment diferent de la tradicional. Podeu comparar el joc de la mà dreta dels banjoistes al vídeo que segueix amb el dels vídeos de dalt: a l'estil bluegrass, la mà dreta no colpeja les cordes de dalt a baix, en realitat la mà dreta queda quasi immòbil llevats els dits. El polze, equipat d'una ungleta de plàstic, fa sonar principalment -però no exclusivament- la prima. Dos altres dits, l'índex i el del mig, equipats d'ungletes metàl.liques, joguen la melodia, en tocant les cordes de baix a dalt com per a una guitarra. Doncs la tècnica del bluegrass, dita de tres dits, no té res a veure amb la tècnica africana del "martell". En definitiva, és aquesta tècnica particular que fa del banjo bluegrass un instrument ben distint del banjo de 5-cordes tradicional, més que no pas l'instrument mateix. Sobre la neixença del bluegrass, hi tornaré en un altre post. Els tres banjoistes del vídeo que segueix són Steve Martin (l'actor de pel.lícula), Tony Trishka i Béla Fleck. Són a interpretar una composició de Steve Martin: the crow (la cornella).