dimarts, 22 d’abril de 2008

El silenci d'una blogaire

Fa gairebé dos mesos, Na Cruella va desaparèixer després d’haver participat a un sopar de blogaires organitzat per “el bo del Desmó” com ella mateixa va escriure'l (no sóc gaire del tipus gelós però em cal ben constar que n’hi ha que són afavorits). Això es passà el 28 de febrer de 2008. I d’aleshores ençà, no vàrem tenir ni la més petita notícia de la Cru, cap text, cap línea, cap senyal de vida a la xarxa, cap traça, res de res, un silenci total, absolut, com si s’hagués volatilitzat.

Ara ens quedem només amb hipotesis. No serà el convidat especial del sopar, en David Madí, el que l’haurà segrestada ? O pitjor encara, no seria que la sopa de mariscs fos enverinada? Aquesta idea em deixa espantat amb més raó: la Cru m’havia promès d’atorgar-me el premi de la moral de l’Alcoià. Llavors, com d’altres que estan a esperar el Sant, jo estic encara a esperar de poder veure a què s'assembla aquest premi de la Moral de l'Alcoià (missatge personal: no pateixis, Crucrú, no tinc pressa quant al premi).

Un dubte atroç i una inquietud inaguantable van acabar per rosegar-me fins al més profund de l’ànima - com hom podria trobar el son sense saber res del destí, potser fatal, de la Crucrú?

No podia seguir malvivint d’aquesta manera, deguí resoldre’m de demanar consell al marabut del nostre barri.

El sant home té una qualitat innegable: accepta la Visa sense cap dificultat. Bé, en fí, la dificultat seria més aviat per al client que volgués absolutament que li fos tornada la seua targeta. Aquest marabut parlava un occità perfecte– era ja alguna cosa – i m’hi va deixar explicar el cas. M’escoltà amb una paciència admirable i una commiseració evident. A mesura que el meu relat s'anava prosseguint, jo veia el meu marabut posant-se més i més nervós i agitant-se de manera inquietant. A la fi, el savi s’havia ficat en un estat d’excitació tan extrema que jo vaig començar a reperar de reüll les sortides d'emergència. Finalment, es posà a parlar-me d’una veu sentenciosa.

- "Escota-me de plan, mon filh. Vaquí çò que te cal far."
(Vaig pensar: Mon filh? No havia notat que era tan vell, l’home).
"En primièr, te cal far cent còps la volta del lac de l’Arramet. En corrent."
Després, mirant-me més detengudament, va corregir-se :
-"Bon, val miélher que corriscas pas. Podràs caminar a ton ritme. Mas te cal far los cents torns. As plan entendut ? As comprés?
- Cent torns, òc-ben, òc. E es tot?
- Non. Se vòls far tornar aparéisser la dòna, te li cal donar un present.
- Un present? Ah? Mas quin tipe de present?
- Qué’n sabi, ieu! Dels que se donan als blogaires!
- Ah!!! Un prèmi, per exemple? Coma l’Artipicu? Enfin, non, pas l’Artipicu, per çò que l’a dejà, aqueste, la Crucrú. De mai, l'artipicu li agradèt pas tròp. Èra gaireben prèsta a nos far una ataca quand lo magnific Jacob lo li balhèt. Ah, n'ai un autre recebut de l'amic Mon de sota lo seu garrofièr : lo prèmi Dardo. Tè, li'n vau donar un a la Crucrú.
- E de qué's aquò lo prèmi Dardo?"
Li vaig llegir la definició d'aquest premi prestigiós.


"La I Entrega de Premis Dardo 2008 s’obre pas entre un gran elenc de premis de reconegut prestigi en el món de la literatura, i amb ell reconeix els valors que cada blocaire mostra cada dia en el seu esforç per transmetre valors culturals, ètics, literaris, personals, etc.., que demostra la seva creativitat a través del seu pensament viu que està i roman, innat entre les seves lletres, entre les seves paraules trencades”.

"Me sembla plan", va consentir el marabut.

Que bé, que bé!!! De fet, aquest premi em semblava particularment ben adaptat per la Crucrú que, des de quasi ja dos mesos, ens estava mostrant cada dia el valor del SILENCI. I el silenci ÉS creativitat, com tothom ho sap.

A més, amb l'esperança de poder fer sortir la Crucrú Paloma de la seua cova, li faré tocar la cançoneta ben coneguda, amb accent ben "ranchero", ándale!





A més a més, a la Crucrú, li he penjat el remei universal contra tot tipus de mals : una CUMBIA !!!!


Amb tot això, si la Crucrú no torna a aparèixer, serà ben bé la prova definitiva de l'existència del reescalfament global amb les seues conseqüències dramàtiques i imprevisibles.

Ara escoltem un altre trosset de música (de Lapònia, aquesta, si no vaig errat):



I per acabar, tornem-nos-en a la Civilització:

3 comentaris:

menta fresca ha dit...

ei, vaja escrit, no sé com anomenar-ho ja que desconec el tema....si fos veritat fora preciós, si es fruit de la teva imaginació es fabulós.....ja em contaràs, o no...per cert, poder m'aniria bé un xic de cumbia, que es això?

cruella ha dit...

SEnyor Peiroton,

MOLTÍSSIMES gràcies per la seva preocupació i per demostrar que m'estima bé (és diu així?). Tinc algunes coses a replicar, car si la Crucrú romania en SILENCI sepulcral, ben aviat reventaria per tots cantons :-)
1) Atorgant-me els "Dardo" amb aquesta grpacia i punteria, no puc dir res més que encomanar-lo a la deesa Diana, i enviar-lo a aglapir llebres i bèsties foscúries. M'oferesc a preparar-li amb això unsplats ben suculents a degustar en la intimitat.

2) Vostè és un gran "tanyedor" de balalaikes. No hi ha dubte

3) Tenc per mi que em farà tornar...

Joan deu Peiroton ha dit...

Bodiu! Sí que són forts, aquests marabuts...