dilluns, 28 d’abril de 2008

El poeta i el soldat

Mordekhai Gebirtig (1877-1942) era un artesà de Cracòvia. A més de ser ebenista, era poeta. Al vespre, després d’haver cisellat mobles àntics per donar-los una nova vida, cisellava frases de mots escrits amb letres quadrades estranyes, א,ב,ג, per fer-ne versos. Quan els seus poemes havien surtit a llum, els adornava amb músiques que composava ajudant-se d’una flauteta, i en feia cançons que regalava al seu poble.

Cantava l’amor a la seva dona, a les seves filles, a la seva ciutat de Cracòvia. Cantava no sols el retorn de la primavera sinó també la difícil condició dels treballadors a la fàbrica, i la, encara més difícil, dels que no tenien cap treball. Més tard, al ghetto, cantà els patiments de la fam, les vexacions i la crueltat dels ocupants …En les cançons de Gebirtig, és tota l'alma del petit poble jiddisch que s’hi retrobava. Gebirtig era també un militant per la causa obrera i ens ha deixat algunes cançons avui dia incorporades al repertori revolucionari.

Un dia, allà, hi va venir un Alemany, un soldat, a qui no li agradaven els jueus. I encara menys els que eren poetes. Era tan fàcil de matar jueus, oi ? Costava algunes bales i res més. Sense dubte, en assassinant l’ebenista al carrer, no lluny del seu taller, el soldat pensava fer callar definitivament el poeta. Peró va equivocar-se. Clar que havia aconseguit matar l’ebenista. Però fer callar un poeta és una cosa molt més complicada. Com tothom ho sap o hauria de saber, l’alma dels poetes es immortal. Es perpetua a través dels recitants del poema i acaba sempre per reencarnar-se.

Aleshores l’alma òrfena del petit ebenista de Cracòvia es posà a buscar una persona per poder reencarnar-se. I finalment l'alma decidí que, com que la persona que l’havia alliberada era un Alemany que no era jueu, la persona en qui ella anirá a instal.lar-se hauria de ser un altre Alemany que tampoc no fos jueu. I va anar a escollir-ne un. No serà de la casta soldatesca, aquest, clar que no, sinó ben bé de la casta dels poetes.


Els Alemanys que van invair Polònia, havien decidit que un poble sense estat, un poble sense armada, sense policia per defendre’ls, un poble amb una llengua pròpia, tan semblant a la seva però al mateix temps tan diferent , no mereixia res més que ser anihilat. Calia matar-los tots, homes, dones, nens, bebes, tots. Dels six milions de jueus que van ser exterminats pels nazis i els seus còmplices, quasi la mietat eren de Polònia o sigui la quasi totalitat dels jueus qui vivien en aquest país.


Manfred Lemm és un amant de la llengua i de la literatura jiddisch, i un profund coneixedor de l’obra de Mordekhai Gebirtig. Manfred és alemany, de la regió de la Selva Negra. Està dedicant la seva vida a difondre l’obra del petit ebenista de Cracòvia en publicant l’integralitat de les cançons en letres ben jiddisch amb transliteració i traducció alemanyes. Va terminar l'obra del poeta en posant en música els versos que no en tenien encara i en les interpretant totes, en jiddisch, amb el seu grup Manfred Lemm & Ensemble . No tinc cap de dubte que l’alma del poeta l’habita. Basta sentir el trosset que Manfred Lemm va compondre en homenatge al poeta de Cracòvia per estar-ne segur. Manfred l'ha titulat א נדבה (A Nedove : Una Ofrena).



I heus aquí quatre entre totes les cançons del poeta de Cracovia interpretades per Manfred Lemm & Ensemble. La veu del poeta segueix sonant encara en la vella llengua !


מײַן יוװל (mayn iovl, el meu joiell, escrit a l'ocasió del casament d'una de les seves tres filles)) :


רי זון איז פארגאנגען (Di zun iz fargangen/ el sol se'n ha anat, escrit a la debuta de l'ocupació)


איך האָב דיר ליב (Ikh hob dir lib / t'estimo, un tango escrit per a la seva muller):


הײ קלעזמאָרים גוטע ברידער (Hei klezmorim gute brider/ Ei, músics, bons germans)



I per cert Manfred ha contribuït a popularitzar l'obra de Gebirtig en donant-li una dimensió universal. Com a prova, vegeu el vídeo que segueix, on podeu sentir un dels cants del poeta, אַרבעטעלאָזער מאַרש (Arbeteloser marsh, la marxa dels parats), aquí interpretada per la banda Bassotti, acompanyant de manera improbable una certa manifestació que tingué lloc a Barcelona en desembre passat. No tinc cap de dubte que la Banda Bassotti han heretat aquesta versió de Manfred mateix, la transliteració de les paraules en lletres latines proposada pels músics italians ho revela: no és l'oficial de l'Institut d'Estudis Jiddisch, és identica a la escollida per Manfred.

13 comentaris:

zel ha dit...

Hola Joan!!! Quines coses, jo conec Banda Bassotti gràcies als meus fills, que se'ls escolten de fa anys, poc que sabia pas jo que cantessin lletres d'un poeta ebenista mort, perquè jo crec que tens raó, les paraules d'un poeta no moren, troben camí en un altre alè de vida...Petons, estimat!

menta fresca ha dit...

sembla un conte, es llegeix d'una tirada i el tango t'estimo, magnífic pels instruments, poder?m'agrada molt aquest post, Joan.

Mika ha dit...

¡Qué hermoso! Muchas gracias por compartir esta historia y esta música maravillosa.

Jacob ha dit...

Quina història Joan!! Suposo que el període que comentes n'està farcida. M'ha recordat a un professor d'hebreu que aquí a Palma teníem i que era de Varsòvia. Ell ens comentava les penúries de la seva infància i de la seva família. Gracies per aquest post.
Per cert, no vaig arribar a poder aprendre l'hebreu. Però si les seves histories.

Blas Jesús Sánchez González ha dit...

L'amor mou el món, Joan.

novesflors ha dit...

Quina història tan emotiva. L'ànima d'aquest poeta perviu en els versos de tots els poetes que estimen la llibertat.

Carles Casanovas ha dit...

Aquestes històries em recorden una mica i molt a un altre poble massacrat i tapat per La França, l'Espanya i per l'Esglesia. Els Càtars !!!

atzu ha dit...

Ostres, no coneixia pas el teu blog. M'ha encantat descobrir-te.
Salut!

merike ha dit...

M'agrada molt aquest post. És una bona persona. Me n'estic anant a Portugal la propera setmana, i l'estimo.

Dídac López ha dit...

En Jacob parla d'hebreu, però en Mordekhai Gebirtig escrivia en jiddish, que és la forma alemanya, pròpia dels hebreus askenazís, escrita en caràcters hebreus. En alfabet hebreu també s'han escrit totes les llengües que la diàspora jueva ha parlat des de la primera destrucció del Temple de Salomó: aramaic, romànic, àrab, iranià (tat), etc. La llista és llarga i interessant. Els jueus del Iemen, per exemple, utilitzaven en diferents litúrgies (com ara la lectura del Pentateuc) tres llengües: l'hebreu (la llengua original), l'arameu (la llengua dels primers jueus instal·lats al Iemen fa uns 2.000 anys) i l'àrab (la llengua adoptada pels jueus iemenites en els darrers segles).

En Carles Casanovas parla del 'poble càtar'. En realitat, el poble que esclafà la 'Croada Anti-albigesa' fou el poble occità (o el poble de Catalunya, com en diria Albert de Sisteron). Els càtars eren un moviment religiós, una autèntica església. La majoria de grups eren lengadocians, però també hi havia càtars catalans, gascons, provençals, lombards, etc. Els càtars sempre foren una minoria en el món occità del segle XII, però tenien la simpatia de possiblement la majoria de la població en alguns vilatges (inclosa una certa simpatia dins del baix clergat secular local). El conflicte religiós amb els càtars, però, certament arrenca al Llenguadoc, i reflecteix la conflictivitat social pròpia del període (l'auge d'unes classes urbanes emprenedores, etc.). Val a dir, en tot cas, que hi havia càtars nobles i burgesos, rics i pobres, vilatans i pagesos, instruïts i no-instruïts.

manjacostel ha dit...

?Se pòdria dire vertadièrament que lo pòble occitan del miètjorn foguèt de bon viure pels Josius, o es sonque una istòria, e foguèt tant crudèls que los autres? Per dire autrament se pòdria dire que los savants josius del Clapas podian viure liurament a l'Edat Mejan, coma o foguèron als temps de l'Espanha musulmana dabant la Reconquista?
Aprèp,la darrièra guèrra, los intelectuals Josius daissèron tombar la lutja per l'ideal socialista. Mantuns saberuts dempuèi denoncièron lo mal totalitariste(Arendt) e l'absençia de pentiment, de la pus mendra pietat, en çò del chaplaires, amai mostrèron lo mal falord que pòd sortir de qualques uns( espèri sonque qualques unes o sem totis de borrèlhs en potencia?) per astra d'una guèrra(dins Argeria, al Vietnam o en Afganistan).
Ambe la creaccion de l'Estat d'Israèl los Josius daissèron tombar l'idèa d'un monde melhor. Dempuèi, aprèp aquela malastre grand, los Palestinians ne'n pagan lo prètz de la securitat israelenca. Lo poèta de Cracovia podria se reincarnar auèi? Crèsi d'aprèp çò que ne disètz que trobaria lo monde cambiat? Non?
Seria pas la darrièra victòria dels borrèls?

Núria ha dit...

Dels teus escrits sempre en trec un aprenentatge. Són plens de contingut i font de cultura. Tu també has contribuït que no mori la veu del poeta.

Lliri blanc ha dit...

torno després uns temps al teu blog que mai oblido i sorpresa! hi trobo LA BANDA BASSOTTI!
A casa teva puc apprendre també coses de casa meva que mai hauria sabut...gràcies