dijous, 27 de setembre de 2007

Visca Aragon! Visca Òsca!

Anar tau delà deu tunel de Bielsa, tà jo qu'ei tostemps un encant... Qu'aimi l'Aragon Haut (l'aute, no'u conèishi pas tròp): un país dab paisatges fabulós, e lo monde, fabulós tanben !!

Los Pirenèus que son la colomna vertebrau deu País Gran deu men còr, que va de la Mar Grana dinc a la Mar Latina. Alavetz, no'm demandetz pas de causir enter nòrd e sud! Seré com me demandar si m'agradaré l'idèa de vàder emiplegic.
(Ah! totun, si me demandatz ço qui pensi de las "corridas", e quitament si m'ac demandatz pas, que n'acabarèi pas jamés d'ac tornar cridar dinc a que sian proïbidas PERTOT e pas sonque en los país occitanocatalans: VERGONHA! VERGONHA! VERGONHA! STOP! STOP! STOP! INTERDICCION TOTAU ! ¡BASTA YA! )

Que tanqui la parentési tà tornar a Aragon. Lo lingüista Gerhard Rohlf que soslinhè similaritats toponimicas qui uneishen l'Aragon pirenenc dab Aquitània. S'interessè aus noms de lòcs qui s'acaban per òs-òsse. Aquestes noms son hèra frequents per tots los país gascons mès no's tròban pas a la resta deus país occitans. Lo prumèr element qui compausa aqueth tipe de nom qu'ei probablament derivat d'un nom de persona. La lista que i compren, per exemple, Andernòs, Angòs, Auròs, Argelòs, Arròs, Baliròs, Baulòs, Bernòs, Billòs, Binòs, Biscarosse, Carcòs, Garròs, Urdòs, Viròs eca, eca. Que n'i mancan ua pièla, non pòdi pas hicà'us tots. De manièra interessanta, que'us tornam trobar en Navarra e Haut-Aragon, la finau -òs i estant -ués au sud deus Pirenèus. E lo Gerhard que'ns cita: Aragüès, Arascués, Arbués, Bagüés, Barbués, Bernués, Binués, Chisaüés, Escabués, Gallués, Garrués, Gordués, Larués, Nardués, Sagüés, Sigüés, Undués, Urdués, Virués. Los antroponimes qu'èran los medishs au sud com au nòrd: Angòs : Angüés; Bernòs : Bernués, Binòs: Binués, Biscarosse : Biscarrués, Garròs: Garrués, Urdòs : Urdués, Viròs : Virués eca. Aqueth sufixe aquitan - òs a suberviscut tanben en la toponomia basca devath la fòrma -oz o -otze. Se sap que l'aquitan ei la lenga d'on provien lo basco. E que lo gascon com l'aragonés son idiomas romanç parlats per descendants de monde qui parlavan basco. Doncs Aragonés e Gascons que partatjam ua origina comuna! Ara, la jota de l'olivèra. D'acòrd, n'ei pas enqüera lo moment tà la cuelhuda de las olivas, mès aquò rai!...Ua bona jota, aquò que'm botarà d'umor excellenta tà la resta deu dia. Donc, endavant, gojatas e gojats ! Visca Aragon ! Visca Òsca :) !

5 comentaris:

Fiondil ha dit...

Pues claro que la terminación -òs es común a la Gascuña, Alto Aragón y País Vasco, siendo éstos todos vascon-aquitanos.
Es absurdo que los gascones llamen hermanos al resto de occitanos simplemente por hablar un romance emparentado. Es como si un anglófono amerindio dijera que sus hermanos son los ingleses, o lo mismo para el caso de los amerindios hispanófonos (como Evo Morales), con respecto a los españoles, y esto sin tener en cuenta que la distinción gramatical del gascón con respecto a las otras lenguas de oc es mucho mayor que la de el dialecto inglés americano que pudiera hablar el nativo americano o el español latinoamericano del indio aymara.

Joan Peiroton ha dit...

Bon, tot depen. En gascon, qu'avem plen de dialectes e los limits dab lo lengadocian non son pas tant clars, l'ibridisacion èi totau enter lengadocian e gascon (e enter lengadocian e catalan tanben). Tà díse-ac autament, i a daubuns parlars que sabem pas si cau classificà'us com lengadocians o gascons, e d'autes com catalans o lengadocians. Los lingüistas son pas tots d'acòrd! Qu'ei ua rason que'm hè díser que lo catalan b'ei tan occitan com lo gascon.

Joan Peiroton ha dit...

Fiondil, que's m'ac avèvi oblidat de mentàver: Antoni Badia e Margarit expliquè dens son assag "la formació de la llengua catalana" que la causa principau de la division deu catalan en dus blocs dialectaus principaus (occ./or.) èra lo substrat basco o bascoid deu catalan occidentau.

Mika ha dit...

Ye un tema muito intresán o d'as relazions entre o gascón y l'aragonés, y contra más gascón (oczitán) leigo, más zereñas me parixen as semellanzas entre as dos luengas.

Estaría poliu que aprendieses aragonés -encara que puestar que ya'n charres cualcosa-. Dende que escubrié o tuyo blog y o mundo de l'oczitán, un d'os míos más grans deseyos ye estudiar ista antiga y marabiellosa luenga romanze, prima chermana d'a mía.

¡Entalto os Pirinés! Toz semos chirmans per els.

Joan Peiroton ha dit...

Adiu Mika! Aprender aragonés estaría muito poliu, claro ! En tot cas, pòdi lege't sense cap dificultat. Lo cocut a trobat un nid aquí! Benviengut! e mercés de m'aver hèit descobrir lo ton blog, lo seguirèi d'ara endavant!