Cap a l'Empordà!

I a moltes maneres de passar del Rosselló a l’Empordà. Sense cap de dubte, la que m’agrada més és anar-hi a peu, per una d’aquestes àntigues senderes de contrabandista que solquen l’Albera. M’encanta el massís perquè hi bufa encara un esperit de màgia que la follia humana no ha conseguit foragitar.

I podeu creure’m, ja que vaig poder verificar-ho dels meus propis peus, i molt més qu'una sola vegada, no hi ha dues Alberes. No hi ha l’Albera del nord i l’Albera del Sud. Hi ha l’Albera, i prou. I són tan alberencs els que hi viuen al nord com els del sud, i són tots catalans.

No vull dir que m'agradaria veure posada una frontera al nord de Salses. No m’agraden gens les fronteres, sobre tot les que la gent es posen al cap. Sóc com els ocells, jo. Si no, no seria aquí a escriure-vos en català. Mai no vaig estudiar aquest idioma. No m’he adonat com he apres el català. Basta no ficar-se cap frontera al cap, i prou. Ah no! Hi afegiré també l'amor a la llengua com a motor per progressar. Clar.

A més, o nogensmenys, no puc tampoc oblidar que la frontera de l’Albera va salvar vides. Tantes vides salvades i al mateix temps tantes gastades, de gent fugint del sud, d’altres del nord, que el feixisme hi era a les dues bandes. Potser serà per culpa d'això que no m’agraden gens les fronteres. En el fons del meu subconscient, m'he quedat amb l'idea, sense dubte deformada, que les fronteres són totes arbitràries, filles del feixisme, de l'imperialisme i del despotisme, d'una manera o d'una altra.





Conec una sendera que surt del poblet de La Roca d’Albera, al Rosselló. Va pujant fins al cim del Puig Neulós en passant per la Balma del Moro. Són al menys set hores de bona pujada, hores llargues d’esforços i de felicitat. Bé, per a mi, un poc més de 7 hores, ja que m’agrada conversar amb els follets i les fades de la muntanya. Em parlen en català rossellonès, fins i tot el Moro en la seva balma no sap cap altra llengua. I per gaudir de les paraules que surten de la muntanya, val la pena que prenguis temps. Jo solc passar-m'hi una nit. M’hi quedo encantat, la testa a l’estelada. El mòbil no capta res i puc sentir respirar la roca.

I de bon matí, amb un poc de sort, el Rei Neulós s’haurà oblidat de posar-se la seva corona de núvols, i podràs contemplar el País del qual l’Albera és el rosari de l’esquena, entre Perpinyà i Girona. Des dels munts de Cotlliure fins a l’antiga frontera amb França, el Rosselló sencer, Ceret i tot el Vallespir, i el Canigó, i de l’altre costat la plana empordanesa, la costa de Portbou fins a l’Estartit i més enllà. Tot el meu univers de somni i de realitat.






Toparàs amb un tancat enreixat que delimita el Paratge Natural de l’Albera. Ja hi ets, a l’Empordà!! ! Però les vaques que hi peixen són ben rosselloneses, han fet el camí des de Sant Martí d'Albera. De frontera, no en volen saber res, que són catalanes. I per passar a l’Empordà, basta fer com fan elles.









La Núria va dardejar-me fa ja quasi una setmana. Diu que ho ha fet per què s'enriqueix molt en llegint-me. Però no em puc creure que això pugui ser-ne la raó principal, perquè el gascó és un idioma tan estrany, que fins i tot als Occitans no gascons, se’ls escapa més de la meitat d’allò que hi poso. Crec que, a els també, els resulta molt més fàcil de comprendre’m quan escric en català que no pas en gascó.

De fet, la raó veritable d’aquest premi, crec saber-la : la Núria és Empordanesa. Doncs li dedico el meu textonet d’avui, amb l’esperança de que me’n perdonarà les faltes d'idioma.

Merci, Núria, m'has fet molt feliç, ja saps !!! Mentre estic escrivint aquestes línies, sona la musica de piano del teu blog, em relaxa, i m'agrada. Ens hi sentim bé a ca teva.

Avui, no vull distribuir cap premi. I ja que he evocat aquesta frontera, permeteu-me de citar sols quatre noms en comptes de blogs.
1- El poeta Antonio Machado, que va passar-la pel coll dels Belitres i per Cervera, i que va morir exhaurit a Cotlliure on hi reposa.
2- El filòsof alemany Walter Benjamin que va fer el mateix viatge dins l'altra direcció i que va morir exhaurit a Portbou on hi reposa.
3- En Pompeu Fabra que, en passar-la, va poder salvar-se la vida sense haver de quitar la terra catalana. Reposa a prop de Sant Miquel de Cuixà, al Conflent.
4- En Pau Casals que va fugir la dictatura espanyola i va quedar-se en terra catalana, a Prada de Conflent on va viure durant molts anys abans d'emigrar definitivament a Puerto Rico.
5- I tots els altres, coneguts o anònims, que van salvar-se la vida en passant aquesta frontera, i també tots els que van somniar de poder passar-la per salvar-se la vida i que no van aconseguir fer-ho. Que tots descansin en pau i que la Justícia no els oblidi.

Ah ! Fa alguns dies, vaig demanar que pugués apuntar-me al cercle dels blo-caires-gaires, perdó mestre, dels bloguistes del Pirineu. M’han fet contentíssim en obrir-m’hi les portes de bat a bat, a mi, el Tolosà d'origen parisenc i d’expressió gascona! Doncs per celebrar això, us he penjat un vídeo d'un fragment d'un concert que la Fundació Crèdit Andorrà va donar a la capital de les Valls a la primavera del 2005. L’he escollit perquè …m’agrada molt, vaja! ;)). I el dedico a nosaltres, els Pirinencs i a tots els Empordanesos, els veritables i els d'adopció, a tu i a mi.