diumenge, 25 de maig del 2008

Cap a l'Empordà!



I a moltes maneres de passar del Rosselló a l’Empordà. Sense cap de dubte, la que m’agrada més és anar-hi a peu, per una d’aquestes àntigues senderes de contrabandista que solquen l’Albera. M’encanta el massís perquè hi bufa encara un esperit de màgia que la follia humana no ha conseguit foragitar.

I podeu creure’m, ja que vaig poder verificar-ho dels meus propis peus, i molt més qu'una sola vegada, no hi ha dues Alberes. No hi ha l’Albera del nord i l’Albera del Sud. Hi ha l’Albera, i prou. I són tan alberencs els que hi viuen al nord com els del sud, i són tots catalans.

No vull dir que m'agradaria veure posada una frontera al nord de Salses. No m’agraden gens les fronteres, sobre tot les que la gent es posen al cap. Sóc com els ocells, jo. Si no, no seria aquí a escriure-vos en català. Mai no vaig estudiar aquest idioma. No m’he adonat com he apres el català. Basta no ficar-se cap frontera al cap, i prou. Ah no! Hi afegiré també l'amor a la llengua com a motor per progressar. Clar.

A més, o nogensmenys, no puc tampoc oblidar que la frontera de l’Albera va salvar vides. Tantes vides salvades i al mateix temps tantes gastades, de gent fugint del sud, d’altres del nord, que el feixisme hi era a les dues bandes. Potser serà per culpa d'això que no m’agraden gens les fronteres. En el fons del meu subconscient, m'he quedat amb l'idea, sense dubte deformada, que les fronteres són totes arbitràries, filles del feixisme, de l'imperialisme i del despotisme, d'una manera o d'una altra.





Conec una sendera que surt del poblet de La Roca d’Albera, al Rosselló. Va pujant fins al cim del Puig Neulós en passant per la Balma del Moro. Són al menys set hores de bona pujada, hores llargues d’esforços i de felicitat. Bé, per a mi, un poc més de 7 hores, ja que m’agrada conversar amb els follets i les fades de la muntanya. Em parlen en català rossellonès, fins i tot el Moro en la seva balma no sap cap altra llengua. I per gaudir de les paraules que surten de la muntanya, val la pena que prenguis temps. Jo solc passar-m'hi una nit. M’hi quedo encantat, la testa a l’estelada. El mòbil no capta res i puc sentir respirar la roca.

I de bon matí, amb un poc de sort, el Rei Neulós s’haurà oblidat de posar-se la seva corona de núvols, i podràs contemplar el País del qual l’Albera és el rosari de l’esquena, entre Perpinyà i Girona. Des dels munts de Cotlliure fins a l’antiga frontera amb França, el Rosselló sencer, Ceret i tot el Vallespir, i el Canigó, i de l’altre costat la plana empordanesa, la costa de Portbou fins a l’Estartit i més enllà. Tot el meu univers de somni i de realitat.






Toparàs amb un tancat enreixat que delimita el Paratge Natural de l’Albera. Ja hi ets, a l’Empordà!! ! Però les vaques que hi peixen són ben rosselloneses, han fet el camí des de Sant Martí d'Albera. De frontera, no en volen saber res, que són catalanes. I per passar a l’Empordà, basta fer com fan elles.









La Núria va dardejar-me fa ja quasi una setmana. Diu que ho ha fet per què s'enriqueix molt en llegint-me. Però no em puc creure que això pugui ser-ne la raó principal, perquè el gascó és un idioma tan estrany, que fins i tot als Occitans no gascons, se’ls escapa més de la meitat d’allò que hi poso. Crec que, a els també, els resulta molt més fàcil de comprendre’m quan escric en català que no pas en gascó.

De fet, la raó veritable d’aquest premi, crec saber-la : la Núria és Empordanesa. Doncs li dedico el meu textonet d’avui, amb l’esperança de que me’n perdonarà les faltes d'idioma.

Merci, Núria, m'has fet molt feliç, ja saps !!! Mentre estic escrivint aquestes línies, sona la musica de piano del teu blog, em relaxa, i m'agrada. Ens hi sentim bé a ca teva.

Avui, no vull distribuir cap premi. I ja que he evocat aquesta frontera, permeteu-me de citar sols quatre noms en comptes de blogs.
1- El poeta Antonio Machado, que va passar-la pel coll dels Belitres i per Cervera, i que va morir exhaurit a Cotlliure on hi reposa.
2- El filòsof alemany Walter Benjamin que va fer el mateix viatge dins l'altra direcció i que va morir exhaurit a Portbou on hi reposa.
3- En Pompeu Fabra que, en passar-la, va poder salvar-se la vida sense haver de quitar la terra catalana. Reposa a prop de Sant Miquel de Cuixà, al Conflent.
4- En Pau Casals que va fugir la dictatura espanyola i va quedar-se en terra catalana, a Prada de Conflent on va viure durant molts anys abans d'emigrar definitivament a Puerto Rico.
5- I tots els altres, coneguts o anònims, que van salvar-se la vida en passant aquesta frontera, i també tots els que van somniar de poder passar-la per salvar-se la vida i que no van aconseguir fer-ho. Que tots descansin en pau i que la Justícia no els oblidi.

Ah ! Fa alguns dies, vaig demanar que pugués apuntar-me al cercle dels blo-caires-gaires, perdó mestre, dels bloguistes del Pirineu. M’han fet contentíssim en obrir-m’hi les portes de bat a bat, a mi, el Tolosà d'origen parisenc i d’expressió gascona! Doncs per celebrar això, us he penjat un vídeo d'un fragment d'un concert que la Fundació Crèdit Andorrà va donar a la capital de les Valls a la primavera del 2005. L’he escollit perquè …m’agrada molt, vaja! ;)). I el dedico a nosaltres, els Pirinencs i a tots els Empordanesos, els veritables i els d'adopció, a tu i a mi.

24 comentaris:

Carles Casanovas ha dit...

Benvolgut Joan, es que son tantes les coincidencies, que m'agafa com una mena d'esgarrifança.Deu ser com una mena de paralelisme, en el temps i l'espai.
El meu avi matern, efectivament mel
van portar a lluitar a la guerra de Cuba, pobret un soldadet valencià de Requena. El 1898 ens el van tornar fet una "piltrafa", malalt, prim i amb l'ànima trencada per la tristesa i la malària d'una guerra provocada pels "americans".

Salvador ha dit...

Conec poc l'Empordà malgrat que la familia del meu pare és tota empordanesa, venien d'Ultramort, un nom ben curiós per cert.
Com a component dels Blogaires del Pirineu també estic content de que ens acompanyis.

Unknown ha dit...

Joan, moltes gràcies per les teves paraules. M'encanta tenir-te per lector del meu bloc. I més que t'agradi l'Empordà, terra de la qual estic ben enamorada. Quines fotos que has posat, noi!
I moltes gràcies pels teus escrits que repeteixo que sempre ens enriqueixen anul·lant tot tipus de fronteres imaginàries i presents "per força".
Tens raó que és fantàstic aquest "El meu avi". Fa posar la pell de gallina. Amb el teu permís pot ser que un dia l'utilitzi per al meu bloc.
Una abraçada

zel ha dit...

Quina caminada, Joan, el Puig Neulòs és una meravella de l'Albera, i és ben cert, no n'hi ha dues, l'Albera és una, amb una gran catifa als peus si tens sort i no hi ha boires...

Petons!

Anònim ha dit...

Un post preciosíssim, aquest. Passaré unes quantes vegades a rellegir-lo.

menta fresca, aufàbrega i maria lluisa ha dit...

gràcies per ser aixì, gràcies per ser el meu guia, gràcies per aquest post tant bonic, tant valuós, per cert, a que les fades i els follets et vàren parlar de mi? a voltes ballem per aquestes contrades......

Chabier Lozano ha dit...

Per fin un occitán (ya te conoixebe per el blog d'Onset), luenga chirmana de las d'esta vesant d'es Pirineus, luengas puent entre la galorromania e la iberorromania, luengas chirmanas de tres pueblos chirmans con un glorioso pasato. Bienvenito.

Chabier Lozano ha dit...

Perdona, que m'he trafucato, te conoixebe d'el blog O Chemeco d'as Parolas. Salut.

Carles Casanovas ha dit...

El meu pare, es un dels que van passar la frontera. Era tinent del exèrcit republicà. Va passar la frontera on els esperaven soldats Senegalesos. Alez... Alez..fins al camp de concentració, on s'hi va passar 14 dies, fins que ell va demanar tornar a Barcelona, on hi tenia la meva mare-la seva dona- i
les seves filles, jo vaig naixer el
1942 i la guerra incivil,va acabar
e l939 .Mai s'oblida...en tinc l'obligació. A Garriguella hi han dos restaurants sensacionals !!!

merike ha dit...

Un passeig molt interessant. La música és absolutament bonica, el tinc en el meu blog també, des del teu post anterior.

Onset ha dit...

Benvigut a Blocaires del Pirineu! Ya caleba que se i apuntase bel oczitano. L'Empordà ye o paraíso. Qué nos puez contar de l'Academia d'a Luenga Oczitana?

Anònim ha dit...

Senyor Peiroton,

No sé què he fet per mereixer el cas que em feu. Sou tan tan... oh!

Us prometo de tornar ben prest. Que se me'n dugui un dimoni follet.

Us estimmmmm

Joan de Peiroton ha dit...

Hola Carles ! em sembla que hauries de què escriure un llibre de tots els teus records ! Doncs, opto per un dels dos restaurants de Garriguella, per començar !!!!

Salvador : Ara vaig a preguntar-te LA questió FONAMENTAL i et demano de pensar-t’ho ben bé abans de respondre, noi, eh ? Serà Ultramort NORD o Ultramort SUD ?
És que a la carretera de Figueres al Bisbal (d’Empordà, clar) hi tens dues sortides, Ultramort nord i Ultramort sud. Em fa molta gràcia cada vegada que hi passo. Finalment, si em deixen escollir, opto pel sud, serà més asolellat.


Núria : El vídeo no és meu, i crec que no fer aprofitar-ne un màxim de persones seria pecat. Una vegada vas escriure-me que eres de Palafrugell. Doncs, veus… Sí que m’agrada l’Empordà, i molt. Una abraçada, maca !

Zel : tens tota la raó. Les boires del Neulós, sí que les conec. I quan comences a no veure’t els peus, falta sols que te topes amb una vaca fagina rabiosa…:-)) Petons

Novesflors : torna quan vulguis, hi ets a ca teva.

Mentafresca : clar que em vàren parlar de tu. « Quan hi tornarem ballar ? « va ser la pregunta.

Felquera : Mercés per la benvienguda ! òc, gascon e aragonés son lengas sòrs, e la toponomia nos suggereish que gascons e aragoneses parlàvan la medisha lenga abans la romanisacion. Soi fòrça content que m’ajas trobat !!! Benviengut au blòg !!!

Merike : Sí, el video, ja l’havia penjat. Aquesta versió del meu avi m’agrada molt.

Onset : mercés per la benvienguda ! Non i a cap academia de la lenga occitana. I a l’Institut d’Estudis Occitan, l’Institut Bearnes e Gascon qui utiliza grafias diferentas de la de l’I.E.O. tà escriver lo gascon, e l’Institut d’Estudis Aranesis qui utiliza la grafia de l’IEO, dab quauques particularitiats pròpias d’aquesta varietat de gascon que hè la transicion dab lo catalan ribagorçan.

Cruella : Noia, estic encantat que m’estimmmes, n’estaria encara més, d’encantat, si et poguessis tornar a bloguejar una miqueta. L’Alcoyano, et sona a tu ? :DD. Petonassos !
PS Ara és en Jacob que ens fa la seva crisi. Que us passa a tots vosaltres, a ses illes? Voleu que ens posem tots deprimits, o què ???

Salvador ha dit...

M'ho he pensat ben bé abans de respondre i em quedo amb Ultramort centre. El pare m'havia explicat que antigament, imagino que a principis del segle XX, la nostra familia tenia un banc a l'església, però jo he estat només una vegada a Ultramort.
M'encanten els noms dels pobles de l'Empordà: Ultramort, Verges, Vilafant, Vilatenim.

Joan de Peiroton ha dit...

Salvador, no sé perquè la Bisbal m'ha sortit transsexual.
A Vilatenim, hi tenim un Carrefour i cap vila. I a prop de Viladamat, hi trobem Vilacolum que no cal confondre amb Vilamacolum, també a prop.

nimue ha dit...

ooh! no conec l'Empordà però tot el món me n'explica tantes meravelles... Espere poder visitar-lo aviat!

Doncs per no haver estudiat català em deixes impressionada perquè t'expresses la mar de bé! :))

Una abraçada!

Onset ha dit...

Me referiba a isto: http://www.europapress.es/catalunya/
noticia-nace-academia-lengua-occitana-
vall-daran-lleida-20080523182545.html
Qué contornillo bi ha siempre con as grafías, no'n salimos!

Carles Casanovas ha dit...

Jo no ho sé . Hi tenim algú a l'Alguer.???

Carles Casanovas ha dit...

Joan deu Peiroton, jo estic jubilat i no faig res. Diguem tu un dia i ens podrem trobar a Garriguella a Can Batlle Bon dinar i bon vi.

APV ha dit...

Aquest estiu segurament el passaré a l'Empordà, per mi serà un canvi molt dur passar de terra endins a la vora del mar, encara que sigui per pocs dies...

Espero que em transmeti la màgia que tanta gent li sap veure.

M'agrada molt aquest blog, salut!!

Lliri blanc ha dit...

QUIN RECORREGUTS PRECIOSOS ENS PRESENTES! SAPS QUE M'AGRADA SURTIR EN EXCURSIO'......
CONTINUO LLEGINT ELS TEUS POSTS ,PERò QUAN HO FAS EN CATALà EM QUEDA MéS FACIL.
UNA ABRAçADA I ME'N VAIG CANTANT "L'EMPORDA " D'EN GERARD QUINTANA....NASCUT ENTRE BLANES I CADAQéUES MOLT TOCAT PER LA TRAMONTANA.......lalalalalal

Joan de Peiroton ha dit...

onset:
A l'encòp illusion e escepticisme. Veirem ben çò que ne sortirà. En tot cas, ei ua bona causa!

Carles: D'acord, ens quedem en contacte per mel.

Sr amanyaeca: benvingut! I ben content que t'agradi!

Lliri blanc:L'empordà cantada per Lliri Blanc en mp3!!! un mp3!!!, un mp3!!!, un mp3!!! :))

carme ha dit...

m'ha encantat aquest post! precisament, veient que en pasha també s'ha posat a escriure reflexions de la frontera, volia demanar-te que tu també n'escriguessis alguna...

no havia pensat encara en travessar la frontera per salvar la pell! i això que hi ha tanta i tanta gent que ho fa encara cada dia... i clar que havia sentit a parlar de l'exili, però no hi havia pensat mai travessant aquesta frontera que ens agrada tant saltar-nos. en el que sí que he pensat força, perquè ho he vist diverses vegades, és en la gent que NO la pot travessar perquè els falta algun paperot. llavors, els fan quedar-se a portbou. i jo em pregunto "què farà aquesta persona aquí tirada a portbou?" no sembla que sigui gaire lluny de cervera... es pot passar caminant seguint la via? realment, un dia m'agradaria provar-ho! a més, segurament, arribes abans a peu que amb el tren!

Anònim ha dit...

ara foto. ei cadaques non? me shauten es pobles dera costa brava. hehe. non es coneishi molt ben que jamès vau aquieu. preferisqui ester as montanhes! dilheu so un gojat autenticament des pirineus!

hahaha.