divendres, 30 de maig de 2008

Aran


En responsa a un messatge d'un Aranés, e non de quau que sia, ja que s'ageish deu magnific sindic de la val, aquí qu'avetz quauques vèrsis "aranesejants" escriuts en aumatge tà la Val d'Aran.


Cant d'Aumatge entara Val d'Aran

Aran! Corona d’esmeraudes florida!
Toti es Gascons, damb esperança, saben
On se trape era clau dera renauida:
Es tues montanhes tan nautes l’emparen!
Nosati, es hilhs dera Gran Gasconha,
Guardam de cap a tu, ena Catalonha!
Escota, e senteràs, des deth Pònt d’Arrei
Un espèr qu’arraje com d’ostieu eth solei.
Comenge, Coseran, Quate-Vaths, Astarac,
Baish-Ador, Bearn, Lana Gran e Armanhac,
Medòc, Marensin, Buish, Bòrn e Bigòrra
Albret e Chalòssa, e tanben Lomanha,
Toti es païsi dera Gran Gasconha
Te criden: "visca Aran, nòsta germana!
Encar’ en aranés s’exprimís ton amna,
Era tua lengua ei tostemp gascona!
Val d’Aran! Dera Gasconha era ainada,
Pòs compdar damb era, val tant estimada!
Toti te seguiram, tà on volgues, anaram!
Aunor e granesa ara lengua tornaram!"


Aqueras montanhas -

Congòs - Conservatori de las Lanas

Adius a val dAran - Nadau

NB Los trocets de musica de uei son tirats deus àlbums seguents:
Aqueros montagnos Les chanteurs vignerons deu Vic-Bilh, CD titolat Salut à tu nouste Païs - Ed. Agorila
Congos, Conservatòri de las Lanas - CD titolat Cornemuses Landaises- Ed. Agorila
Adius a la Val d'Aran -CD titolat Pengabelòt- Nadau.

14 comentaris:

R-Lo ha dit...

Joan, ja saps que m'agrada el teu blog...pero m'estàs torturant amb totes aquestes fotos dels pirineus (avui hi ha massa humitat on jo visc). Segueixo llegint a l'ombra o amb un ventilador "muntanyós"! Adéu.

Carles Casanovas ha dit...

Un dia t'explicaré la història de la
meva entrada "gloriosa" a l'estimada
Arán. Ara és massa tard . Ho faré per
mail directe. És una història molt
divertida.
Bon vespre.

zel ha dit...

La vall d'Aran, una bellesa com n'hi ha poques...preciós de veritat...Fa temps que no hi vaig, ara, però quina preciositat, un lloc on viuria tranquil.lament!
Petons, rei, estàs bé?

優次 (Yuji) ha dit...

Er infòc d'aué que parle exactament sus açò. S'encara non l'ès vist, ac è pujat en YouTube.

A veir se d'ara endeuant es causes comencen a foncionar tar occitan ^^

Henry The VIII ha dit...

Molt maca aquesta música Joan, i el paisatge ja no cal dir-ho... Devies de ser molt bo en una altra vida per ara merèixer viure per l'occitania

Joana ha dit...

Quina enveja! Aquest paisatge enamora!
Que tinguis una bona setmana!

Carles Casanovas ha dit...

Això que t'explicaré es absolutament
cert. Era l'any 1961...veniem de passar el pont de San Joan a Alins a la Vallfarrera i jo per a cuestions professionals i piscineres havia de fer una visita al Parador Nacional de Turismo de Viella, ( època de Fraga Iribarne, ministro de Información y Turismo). Arribem a l'Hotel de 5 estrelles. La piscina tenia un problema molt greu, que no podia ser resolt a l'acte. Demà ens ho mirarem.
El Director ens dona una habitació
meravellosa per esperar a demà, no
portàvem roba per anar a sopar al
restaurant de l'Hotel. La gent que
hi sopava anava molt ben vestida,
jo anava amb Texans i la meva dona
es sentia cohibida. vem decidir anar a sopar a Vielha.
Ens dirigim a la capital de L'Aran
per buscar un Restaurant. Veig un
soldat, li pregunto per un, que hi podem sopar bé.
Nosaltres portabem al nostre fill
en Jordi, que encara no tenia un
any. El menjador tenia un bon aspecte. Seiem demanem la carta...
Demà continuarà...

Henry The VIII ha dit...

Collons Carles, que estem intrigats, acabeu la història avui, no sigueu mala persona

Joan deu Peiroton ha dit...

R-lo : M’adono que mai no ens has dit on vius tu, als Estats-Units ! Escota, si vols fer un intercanvi per questions climàtiques, podem discutir. Estic llest per moure’m als Everglades, jo. Ahir a Perpinyà, vaig visitar una casa on hi era engegat la calefacció de tan fred que feia.

Carles Doncs millor que ens pengis la teva historia com a comentari que no com a mail directe, que tohom pugui aprofitar-ne ! Quin suspens, Mare de Déu !
He promes al fill de l’acompanyar a Barcelona a la debuta de juliol, doncs, ens encontrarem com vàrem dir .

Zel : Si estic bé ? Doncs molt millor quan et llegeixo, maca ! Petons !

YuJi : eth tòn blog qu’a desapareishut, gojat !!! Torna, miladius !!!! Era gascosfèra non se pòt perméter de perdre sonque un membre ! Ja èm ben poquets, ja !

Joana : Sí que la val d'Aran és formosa! No creguis que no et visito. Encara que no hi posi comentaris prou sovint per aquestes temporades, sóc un dels teus lectors més fidels. Ja saps que m’agrada el teu blog i que m’agrades tu.
Una bona setmana a tu també !!!! Petons!!!

Henry the vIIi : encantat que hagis trobat el cami fins al blog !!! Benvingut i visca Enric el vuitè !!!

Carles Casanovas ha dit...

Segona part de VIATGE A L'ARAN.
Ve el cambrer, vostès diran.
La meva dona li diu -per favor, podria escalfar-me l'aigua d'aquest
biberó ?...En el cambrer això no li fa gens de gràcia -posa cara de "pomes agres" i diu -Si señora,-agafa
el biberó amb la barreja de llet en
polç feta i s'en va a la cafetera
amb Vapor a 125º C.
No ens diu res.Porta el biberó sobre un plat. Correcte, però s'en va amb mirada malèvola, jo diria que perniciosa...
La meva Dolors agafa el biberó.
Llavors eren de vidre de una casa
francesa que ara no recordo.
Barreja amb força...!!!-Un crit,
un esglai, tot el restaurant ens
mira amb espant...
La meva dóna diu ... collons !!!
es crema i deixa caure el biberó.
El biberó rodola per sobre la
taula i ara ve la tragèdia :
-Cau a terra, és trenca amb mil trossos,un d'ells surt projectat
cap a la punta del dit gros del peu dret de la Doloretes.
-en Jordi petit s'ho mira estupefacte, jo acollonit veig que
el dit gros de la Dolors, comença
a sagnar amb massa abundància.
La meva dona em demana un mocador,
jo veig que la cosa no s'atura.
Ella s'atabala, jo també, el nen plora i el malparit del cambrer amb
mirada sornaguera ens contempla tot
rient.
La Dolors continua sangnant i el mocador, ja no dona per més.
Jo m'agenollo als peus de la meva
esposa per intentar veure el què passa. És un tallet minúscul però
insistent.
Donem tovallonets de paper!! No hi ha res a fer, una porqueria de tallet, ens porta cap el desastre
i la vergonya pública.
Si aixó continua s'ens revoltarà
el Restaurant i ens expulsaran de la Vall d´Aran.
La Doloretes, avergonyida agafa el nen, el posa en el cotxet i marxa
del Restaurant amb el peu sagnant,
la mirada al front i digne.
Tornaré !!!
Això espero amor meu-li vag dir-
Vaig asseurem esperant amb delit
la tornada de l'esposa aimada.

Ara men tinc d'anar, continuarà...

Carles Casanovas ha dit...

Ja torno a ser aquí, continuo...
Torna a venir el cambrer.
-Què desitja ?
-Li contesto, esperi un moment, la
meva dona s'ha anat a dessagnar tota sola al Riu.
Ell no s'ho pren bé i diu:
Tinc que fer l'encàrreg abans que tanqui la cuina...Esperi.

Als deu minuts arriba la Dolors amb
cara triomfant i un somrís d'orella a orella .La Garona ha fet el miracle. L'hemorràgia s'ha aturat.
-Jo demano un "entrecote", la meva dona diu que no ho sap.

-Es que a mi la carn ara per sopar
no hem ve de gust...
-Prendré peix.
-Amor, el peix no és el millor que
pots demanar a l'alta montanya, doncs prendré RAP A LA MARINERA ...
Segons la meva dona, és el millor
rap que mai ha menjat, per la meva part l'entrecotte era del tot
vulgar i un xic recremat...son coses de la muntanya...

dolors ha dit...

L'any 1961 ni tan sols estàvem casats! Va ser l'any 1968.. En Jordi encara no havia fet l'any.

Carles Casanovas ha dit...

Si Dolors, perdona però tampoc vindrà
de dos anys, Va passar tal com ho dic
o no???

Joan deu Peiroton ha dit...

Dolors, benvinguda al blog! Estic content que puguis controlar un poc allò que ens conta en Carles, :D!!!
Bé, era només una broma, Carles, no el prenguis malament, eh? Estic encantat que hi sigueu aquí los dos!