Dens l'ensemble occitan, o occitano-roman coma òm s'estima mes díser, la varietat que presenta mes de particularitats per arrapòrt a las autas non ei lo catalan. Qu'ei lo gascon, e mes particularament lo gascon occidentau qui fòrma la basa de la koinè gascona actuau. Lo professor Pèire (Pierre) Bec, president de l'Institut d'Estudis Occitans durant decadas e escritor d'expression gascona, qu'ac hè remarcar en lo son libe de referéncia, la langue occitane (P.U.F.). Enqüèra que lo perpaus de Pèire Bec non sia pas d'incitar au secesionisme gascon, mès plan de tornar hicar lo catalan a la soa plaça vertadèra dens l'ensemble occitan, que cau totun ua bèra dòsi d'illogisme e d'ipocrisia tà acceptar sens problèma l'idea d'ua lengua catalana independenta e au còp portar l'independentisme gasconista tà las eslamas de l'in.hèrn. Personaument, qu'arrespecti e compreni lo gasconisme autant com lo catalanisme.
A prepaus de catalan e de gascon, ua rason qui mia a hicar lo catalan a despart qu'ei lo gran nombre d'ispanismes qui an invadit lo son vocabulari. Aqueths ispanismes que son a invadir lo gascon tanben, l'aranés essenciaument mès pas sonque, que'n trobam tanben un bèth pialòt en los autes parlars montanhòus enqüèra que la koinè e'us evita. Quauques escritors aranés que son, "per cert" ;) ben involontariament, a transformar l'aranés en dialècte catalan, emplegant correntament mots o expressions coma senzilh (simple), tot e (ja sia que, badonc que), etc, hent de l'aranés ua sòrta de capsinés gasconejant. Qu'ei ua tendéncia ben reau en Aran. Que serà interessant de susvelhar si aqueths meridionalismes passaran lo Pònt d'Arrei o si la frontèra estatau serà capabla de'us retiéner. Logicament, que deurén passar, pr'amor los mots que son coma los ausèths, qu'ignoran las frontèras estataus.
18 comentaris:
No em sembla correcte barrejar la llengüa amb la política.
El compromís de la política es conservar les seves pròpies llengües.
Si el Català no es relaciona tant amb l'occità, preguntem-nos quina ha estat la causa.
Any 985 de Nostre Senyor Jesucrist. Al-Mansur va voler tornar a sacsejar les terres del Nord de Catalunya i Sud de França. Els francs es van negar a rebre tribut i vassallatge dels comtats de més avall dels Pirineus, abandonant-los a la seva sort i al perill de les invasions musulmanes. Tot i que Barcelona va renovar el vassallatge el 988, les relacions ja s'havien refredat.
Per tant, els comtes catalans van deixar de retre homenatge als nobles francs. Si els francs se'n van desentendre, els catalans vam haver d'ampliar el domini per la Península Ibèrica i la Mediterrània, ja que pel nord, i amb l'assassinat de Pere I de Catalunya i II d'Aragó, el 12 de setembre de 1.213 en defensa dels seus vassalls, els càtars, a Muret, vam haver de tancar totes les relacions amb frança i els seus vincles amb occitània, el duc de Tolosa, els comtes de Foix, i la casa de Commenge. El seu fill Jaume I, va haver d'estendre els seus dominis cap al sud. Només el llavors restringit món de la cultura acceptava cançons en occità.
Massa tard per parlar d'un divorci lingüístic i de culpar als catalans d'estar castellanitzant l'occità i la seva pròpia llengua.
No obstant, sí que és cert que el pont del Rei avui dia és molt fàcil de travessar, més que pujar a Canejan, tant pels castellano i catalano-parlants com pels gascons, com pels francoparlants.
Però no oblideu una cosa: El francès és el que realment s'està menjant el el gascò més enllà de Canejan. I van ser els francs qui es van acabar d'estendre el seu domini sobre les vostres terres.
Personalament au totjorn preferit la paraula emplejada en catalan a la quèla empljada en françès. Mes disia que dau mens demoravan dins la familha, amai ere estonat de constatar a quin punt n'aviam en comun entre lo ctalan e lo lemosin, que s'eran perdudas en Lengadocian per exemple.
Entende que li sias mai vigilant, tu que siès mai pròche, mas franchament la nòstra situacion en prumiera linha davant la franchimandisacion ambienta (pense a la Marcha,la Charenta Lemosina)me sembla d'enguerras mai menaçanta, la desire a degun.
I auria benlèu d'experienças interessentas de se far saber entre tots los "periferics" d'Occitània.
Einucent: soi totalament d'acòrdi amb tu. Los manlèus del catalan son pas tan destrusidors de la lenga com los del francés.
Blas :"No em sembla correcte barrejar la llengüa amb la política".
Però hom no pot fer altrament, no hi ha remei. El manifest català de 1934 en contra de l’occitanisme si que en és, de política pura. No hi veig res en contra, personalment. Però el fet era que, en 1933, el català era encara occità. No crec que entre 1933 i 1934 el català va canviar tant que els calgués absolutament sortir-lo de l’occità.
"El compromís de la política es conservar les seves pròpies llengües."
Mai vaig escriure que el català no fos la llengua pròpia dels paisos catalans. Allò que dic és que el català és una llengua occitana. Penso que el català és encara més occità que la koiné gascona, com a prova el fet que molts lectors occitans non-gascons em comprenen més facilment quan m'expresso en català que no pas en gascó.
"Si el català no es relaciona tant amb l'occità, preguntem-nos quina ha estat la causa".
No puc estar-hi del tot d’acòrd, aquesta asserció no em sembla correcta. El català es relaciona encara molt amb el llenguadocià avui dia. No diuen que son llengües bessones? A més, hi ha encara discutides de lingüistes sobre la pertinença de l’un o l’altre parlar al català o al llenguadocià, per exemple els del poble de Maurin/Maurí (Fenolheda) afirmen parlar occità mentre que Coromines classicava llur parlar com a català. Es ben la prova que la frontera entre les dues llengues no és tan clara.
"Any 985 de Nostre Senyor Jesucrist. Al-Mansur va voler tornar a sacsejar les terres del Nord de Catalunya i Sud de França..."
Per favor, Blas-Jesus, no vagis a buscar justificacions històriques o prehistòriques, el català es considerava encara occità en 1933!
"Massa tard per parlar d'un divorci linguistic…"
Divorci linguistic? Personalment, jo no plantejaria les coses així. Divorci de què? De l’occitanisme, si vols, però de l’occità: impossible! Quin occità? Cada varietat (que son al menys set) s’està normativitzant de manera pròpia, no hi ha cap occità unificat.
"…i de culpar als catalans d'estar castellanitzant l'occità i la seva pròpia llengua."
Culpar? Però on veus rastres de culpabilització o de reprotxe en aquest missatge? No n'hi ha cap.. Aquí, és només un afer d’observació, no de judici. L’evolució de la llengua gascona m’interessa, i més particularament els catalanismes que ens ve dels Aranesos, com a indicator del « flux » linguistic sud-nord (que deuria ésser la direcció de la reconquesta linguistica)
"No obstant, sí que és cert que el pont del Rei avui dia és molt fàcil de travessar, més que pujar a Canejan, tant pels castellano i catalano-parlants com pels gascons, com pels francoparlants. Però no oblideu una cosa: El francès és el que realment s'està menjant el el gascò més enllà de Canejan. I van ser els francs qui es van acabar d'estendre el seu domini sobre les vostres terres."
Clar! Per cert, no puc oblidar que la menaça ve del francés! Però això no té res a veure amb el tema del meu missatge d’avui.
"Però hom no pot fer altrament, no hi ha remei."
El català necessitava d'aquest instrument polític per a afirmar la seva identitat. Realment, no es que no vulgui emparentar-se amb l'occità. Però si s'hagués volgut emparentar amb l'occità, quedaria vinculada amb l'estat francès i la ferida de les matances encara fèia mal pel pensar de l'època. Era necessari en aquella època d'afirmar la seva identitat.
Ja sabeu les massacres que va fer l'exèrcit francès el 1.814 a Tarragona. I en aquest cas, aquest exèrcit també incloïa unitats d'occitània comandades per Napoleó perquè a l'estat modern francès, Occitània només era el Midi-France.
És lògic que els catalans, per raons més històriques (recents) que prehistòriques no siguem gaires seguidors. I no volien concretamet això per tal de no vincular-se a França. Les ferides encara estaven molt arran de pell.
Jo sóc dels qui defensem l'agermanament amb les cultures occitanes. Tarragona està agermanada amb Avinyò i d'altres municipis de la província de Tarragona també ho estan amb altres ciutats occitanes.
Accepto, però que les llengues modernes, castellà i francès, siguin una amenaça. (menaça o amenaça? Menacer, francès, amenaza, castellà, amenica, romanès...).
L'Estel de Fel·libres deu ser la clau on reposen les columnes d'una cambra de la Torre de Babel.
Així que quan un català et diu que no parla occità, és com si un valencià em diu que no parla català. Li dic que menteix. Però a mi em resulta més fàcil identificar al valencià com a català que el català com a occità, perquè el català és més diferenciat que l'occità.
Vés per on que el nostre lingüista, en Pompeu Fabra, el teniu demonitzat. I ara comprenc per què.
Crec que he estat massa dur i no ho he intepretat bé.
Tens raó, el divorci ha estat polític, no lingüístic.
També t'haig de dir que durant el "Siglo de Oro", els nobles catalans parlaven castellà perquè era el que estava de moda a l'època perquè era la llengua de la potència, i els interessava d'estar bé amb catella. Per això, ha estat una època en la que van incorporar-se a la llengua molts castellanismes.
Però també va incorporar certs italianismes, que provenien de la seva expansió per la mediterrània.
I, quina culpa té el català d'haver estat prohibit i reprimit durant més de 40 anys.
És una qüestió de terminologies lingüístiques. Occitània i occità, malgrat l'ús mitjaval, són neologismes destinats a cobrir els diferents noms històrics. El Manifest del 1934 s'ha d'interpretar en un context de "justificació" del procés d'autonomia del Principat de Catalunya en el marc de la Segona República Espanyola. En el fons, tots sabem que entre les llengües romàniques hi ha una continuïtat gairebé perfecta. Les fronteres que s'hi posin sempre seran arbitràries i sempre dependran de les realitats polítiques (passades i presents). Català, gascó, llemosí, auvernat, llenguadocià, provençal, aupenc, comparteixen efectivament prou trets com per justificar l'apel·latiu de "llengua occitana". Fins i tot podríem seure i pensar com unificar l'ortografia perquè cadascú pugui expressar-se en el parlar del seu poble d'una manera un xic més unitària. Però conquerida la unitat occitana, ens començarem a demanar on col·loquem l'aragonès, el peitaví, el piemontès o l'arpità.
"on col·loquem l'aragonès, el peitaví, el piemontès o l'arpità?"
Al mausoleu de les llengües mortes?
Ara seriosament... des d'un punt de vista històric és cert que català, gascó, llemosí, llenguadocià, provençal... formarien una "superllengua" occitana. Ara bé, passa que uns dialectes han reeixit i uns altres pràcticament desaparegut, uns s'han estandarditzat i d'altres no.
Des del punt de vista sociolingüístic no es pot dir que el català sigui occità, ni ara, ni al segle XIX.
En aquest sentit, el gascó, històricament estava molt diferenciat del conjunt occità, però comparteix moltes característiques sociolingüístiques amb la resta de dialectes occitans cosa que l'hauria fet "convergir". També podríem dir que el rossellonès s'ha occitanitzat.
Per altra banda, potser el català és occità, però el catanyol que es parla avui en dia definitivament no ho és! Que consti que jo m'hi incloc entre els parlants d'aquest horrorós pidgin catanyol.
Didac, jo hauria pogut signar el teu comentari. Hi estic totalment d'acord.
Messvellquelaranapeu: potser tu no podràs dir que el català sigui occità, ni ara, ni al segle XIX, però d'altres, si que o poden o que o van poder. Per exemple (però no es l'únic exemple), qui va escriure:
En llemosí soná lo meu primer vagit,
Quant del mugró matern la dolça llet bebia;
En llemosí al Senyor pregaba cada dia,
E cántichs llemosins somiaba cada nit.
Si quant me trobo sol, parl ab mon esperit,
En llemosi li parl, que llengua altra no sent,
E ma boca llavors no sap mentir, ni ment,
Puix surten mas rahons del centre de mon pit.
Adiu Joan. Primer que tot volia dir que visito sovint el teu blog i m'agrada força.
Havent llegit els vostres comentaris volia dir la meva també. Com a català, cada cop que llegeixo en occità veig que es tracta de quelcom tan semblant a la meva llengua que no tinc cap mena de dubte a veure-hi uns origens comuns. De seguida m'he adonat que mots i expressions que abans de coneixer l'occità em semblaven tan genuinament catalanes (pel fet de no existir en cap altra llengua romànica) es fan servir també en occità. Això, en no estar familiaritzar amb la llengua, sobta i et fa plantejar l'autonomia de la teva pròpia llengua. Per a mi el català no és sinó una varietat més de l'occità que per motius polítics ha divergit més del lenguadocià d'allò que fora desitjable.
Hem de tenir ben clar que dos estats anomenats França i Espanya han mirat d'afeblir-nos i destruir-nos separant-nos l'un de l'altre i, fins i tot, separant-nos dins el seus propis estats respectius en autonomies i departaments. Hem de tenir clar quins han estat els nostres "enemics". I no són sinó aquells qui han practicat la dita de "divideix i venceràs". Caurem al seu parany?
Jo crec que podem conservar perfectament la nostra identitat nacional catalana i, alhora, ésser conscients que, pel nostre origen, som la part d'un tot anomenat Occitània. Un tot que té avui en dia té poca consciència d'ell mateix (i gairebé nul·la consciència si hi fem incloure Catalunya). Tanmateix, tot és qüestió de voluntat de tornar-nos a trobar amb els nostres germans occitans. No trobeu que un estat com aquest seria molt més natural que no pas unions forçades com ara Espanya i França?
A LA PÀTRIA
Adéu-siau, turons, per sempre adéu-siau,
oh serres desiguals que allí en la pàtria mia
dels núvols e del cel de lluny vos distingia
per lo repòs etern, per lo color més blau.
Adéu tu, vell Montseny, que, des ton alt palau,
com guarda vigilant, cobert de boira e neu,
guaites per un forat la tomba del jueu
e almig del mar immens la mallorquina nau.
Jo ton superbe front coneixia llavors
com conèixer pogués lo front de mos parents;
coneixia també lo so de tos torrents,
com la veu de ma mare e de mon fill los plors.
Mes, arrencat després per fats perseguidors,
ja no conec ni sent com en millors vegades;
així d'arbre migrat a terres apartades
son gust perden los fruits e son perfum les flors.
¿Què val que m'haja tret una enganyosa sort
a veure de més prop les torres de Castella
si el cant dels trobadors no sona en mon orella
ni desperta en mon pit un generós record?
En va a mon dolç país en ales jo em transport
e veig del Llobregat la platja serpentina
que, fora de cantar en llengua llemosina
no em queda més plaer, no tinc altre conhort.
Plau-me encara parlar la llengua d'aquells savis
que ompliren l'univers de llurs costums e lleis,
la llengua d'aquells forts que acataren los reis,
defengueren llurs drets, venjaren llurs agravis.
Muira, muira l'ingrat que, al sonar en sos llavis
per estranya regió l'accent natiu, no plora
que al pensar en sos llars no es consum ni s'enyora
ni cull del mur sagrat les lires dels seus avis.
En llemosí sonà lo meu primer vagit
quan del mugró matern la dolça llet bevia;
en llemosí al Senyor pregava cada dia
e càntics llemosins somiava cada nit.
Si, quan me trobe sol, parl' amb mon esperit,
en llemosí li parl' que llengua altra no sent,
e ma boca llavors, no sap mentir ni ment,
puix surten mes raons del centre de mon pit.
Ix doncs per expressar l'afecte més sagrat
que puga d'home en cor gravar la mà del cel,
oh llengua a mos sentits més dolça que la mel,
que em tornes les virtuts de ma innocenta edat.
Ix, e crida pel món que mai mon cor ingrat
cessarà de cantar de mon patró la glòria;
e pàssia per ta veu son nom e sa memòria
als propis, als estranys, i a la posteritat.
El llemosí és una varietat de transició del llengua d'oc que es parla a Llimotges i no té res a veure francament amb la nostra llengua; és encara més diferenciat del català que el llenguadocià.
Sí que és cert que el gascó s'assembla al català i una mica a l'aragonès.
El que passava és que al català els valencians i alguna gent anticatalanista li anomenava llemosí per a dir que no parlava català. Era un error terminològic.
Mossèn Cinto Verdaguer, que va escriure el poema de la pàtria, va escriure aquest poema per l'enyorança que tenia a la seva terra i li va suposar un esforç intel·lectual molt esgotador. Per això des de l'humilitat de la seva llengua, va enaltir-la emprant el mot despectiu com al més elevat.
Els lingüístes van haver de reaccionar en aquell moment. El català era una variant més diferenciada que l'occità.
Mentre nosaltres discutim si l'occità és o no català, el francès se'l menjarà. La gent no el parla, no hi ha una immersió lingüística occitana tan forta com aquí. No s'empra com a llengua comercial. A occitània quasi tothom parla francès...
Si us annexioneu el català com a llengua occitana us haureu guanyat un tercer botxí a banda del francès i el castellà. El català avui dia i sortosament té molt bona salut, és al carrer i el parla tothom. Però l'occità no. Llavors serà veritat que el català se la menjarà perquè haurà estat la vostra voluntat. Deixeu el català com a català i cultiveu el vostre propi occità.
Expresa't lliurement en Llenguadocià, mantenim l'amistat, mantenim la pròpia consciència lingüística, ja m'esforçaré per aprendre le altres modalitats lingüístiques d'ara endavant, que les meves ja estan ben apreses.
Salut!
Blas jesús sánchez gonzález, no hi estic d'acord. Defenses el mateix que els valencians blavers, doncs, que no volen ser annexionats per Catalunya? Si hom té consciència que tots venim d'una llengua occitana o d'una mateixa família lingüística occitana, no hi veig el problema. Escandinàvia existeix com a realitat cultural i lingüística malgrat no tenir cap estat propi, i, tant Noruega, Suècia i Dinamarca s'hi identifiquen i no hi tenen cap problema. Per què hem de veure als occitans com a enemics pel fet de voler establit vincles amb naltres? Em sembla tan ridícul com estar d'acord amb la separació a la qual Espanya ha sotmès als Països Catalans. Com he dit, hem de tenir ben clar on és l'enemic...
Memphis, vas ben errat, no veig als occitans (geogràficament parlant) com enemics ni molt menys amb la pretensió d'annexionar-se el català.
Només dic que sí, que a l'Edat Mitjana potser era una variant dial·lectal d'aquest conjunt occità, i certs fets de la història de Catalunya i la septimània protohistòrica (els càtars eren també a Berga i eren vassalls d'Aragó) ho confirmen.
Però ha estat l'evolució posterior la que ha dotat al Català d'una identitat lingüística més diferenciada i potser més autònoma de la resta de llengues occitanes-septimanes.
El català és potser un ens lingüístic més autònom dels parlars occitans que el valencià respecte del català, on està clar que és la mateixa llengua i una altra variant dialectal.
I el que diferencio és que el català és una llengua, que no pas un dialecte, que està emparentada amb l'occità pel seu orígen, però les característiques pròpies les han fet diferents posteriorment.
I, per cert, ans ben al contrari no sóc com els valencians blaveros, ja que el Rei Jaume I era el mateix a Catalunya, Aragó i València, i aquest nou regne va ser repoblat amb catalano-parlants, i vulguin o no, ténen uns vincles més forts amb la Corona Catalano-aragonesa, que no pas els catalans amb aquelles terres occitanes, les relacions amb les quals es van refredar des de la batalla de Muret, tot i no negar els orígens.
El que dic és que si contaminem els blogs occitans parlant català, serem nosaltres qui ens annexionarem l'occità, perquè perdrien les característiques pròpies del seu grup de llengües, i no és pas així. Han de cultivar el seu propi occità, i la seva cultura autòctona, de la mateixa manera que no vam tolerar que el castellà es mengés al català.
En poques paraules, el català és una llengua, afortunadament, viva i rebel. Però el llemosí, el gascó-aranès, el peitaví, el llenguadocià, i els altres tipus de llengues emparentades amb el langue d'oc medieval, necessiten d'una immersió lingüística i cultural més profunda si no volen ser absorbides per la llengua dominant.
I, a més, l'occità, el català, el francès, el castellà, el portuguès, l'aragonès, el bable, el galec, l'italià, el padanès, el romanès, i els que se m'escapin són dialectes per la mateixa regla de tres.
Són tots dialectes del llatí.
Se m'ha oblidat especificar. Sóc de la Catalunya Nova. Potser el meu parer és així, i potsr per a un de la Catalunya vella la seva visió pot ser una altra.
Molts municipis tarragonins estan agermanats amb els de l'occitània geogràfica.
També tenim un riu que es diu el riu Foix al sud de les comarques de Barcelona, per la qual cosa sé que alguna relació deu haver. La bandera de Foix és una senyera de tres i no quatre barres. Alguna relació hi deu haver...
Menphis: benvingut! Estem d'acord!
Blas Jesús: En el sentit més estricte, el llemosi és efectivament l'occita de Limoges. No és un occità de transició. Era la varietat occitana preferida dels trobadors (catalans inclusos). La forma moderna del llemosí és l'occità escrit a dalt per Einucent en aquesta llista de comentaris:
" amai (cat. a més) ere (cat. era) estonat de constatar a quin punt n'aviam en comun entre lo catalan e lo lemosin, que s'eran perdudas en Lengadocian per exemple".
Però en el sentit més general, llemosí vol dir simplement...occità. El mot occità no era conegut en la època de Verdaguer, i la llengua occitana era designada per un dels seus constituents que podia variar segons els casos: o llemosí, o provençal, o gascó o fins i tot...català, tots aquests mots eren utilitzats indiferentment per designar la lengua d'oc.
Verdaguer evitava d'utilizar el mot català per designar la llengua comuna als paisos catalans, per tal de no ofendre els valencians i els balears. Doncs utilitzava el mot llemosí en el mateix sentit que el meu "iberoccità " a dalt del meu blog, és a dir occità dels paisos catalans (en clar, català, o si estimes més, català-valencià-balear). Verdaguer sabia perfectament què era el llemosí. No era tan ignorant!
Joan deu Peiroton: Mercès!
Blas Jesús: Em sap greu, potser t'havia jutjat malament. Em disculpo. Ara que he llegit més els comentaris i matitzacions comprenc més el teu punt de vista. I de fet... potser el problema és que el concepte de llengua o dialecte és en gran part un concepte polític. Com s'ha dit abans, la continuïtat de les llengües romàniques és gairebé perfecta i les fronteres són força arbitràries perquè no hi ha salts importants entre les diferents varietats (ja es considerin dialectes o llengües).
Per altra banda, és veritat que per les circumstàncies polítiques el català s'ha diferenciat més de l'occità amb el temps. Però això no vol dir que haguem d'estar d'acord amb l'aïllament mutu derivat d'aquestes circumstàncies polítiques. Jo crec que precisament hauriem de fer el contrari: mirar de trencar les barreres que els nostres estats ens han mirat d'imposar. I una bona manera és venir a aquests blogs i comunicant-nos amb occitans, penso. I aquí és on no estic d'acord amb tu. No crec que això sigui una contaminació, ans al contrari. Penso que es pot considerar més aviat com un retrobament i un espai potencial d'enriquiment mutu. Tant els uns com els altres podem aprendre varietats noves si cadascú parla la seva i, alhora, podem redescobrir lèxic i estructures que potser haviem perdut a la nostra varietat (ja sigui per desús, o per la influència de l'espanyol i el francès a les nostres respectives varietats) I tot això no vol dir estar d'acord amb una homogeinització de les varietats, la qual cosa rebutjo, sinó més aviat mirar d'evitar que segueixin divergint per culpa d'una frontera en gran part artificial. D'aquesta manera també podem evitar que s'acabi perdent tan la intercomprensió tan alta que tenim amb l'un altre com les semblances culturals.
Jo crec que catalans i occitans no només ens podem ajudar en molts sentits sinó que, a més a més, som l'un per l'altre la prova que tenim per justificar als nostres respectius estats -i a naltres mateixos- que existim com a entitats culturals diferenciades dels pobles dels estats on som. Penso que no hi ha prova més irrefutable per justificar la pròpia existència que l'afinitat cultural i lingüística amb una entitat a l'altra banda d'una frontera política. És la prova que Espanya i França es van construir ignorant i dividint realitats culturals i lingüístiques, la prova que els Pirineus no són la barrera natural que ells pretenen que sigui per justificar la frontera que ens van imposar i la seva identitat "nacional". Crec que no hauríem de deixar de perdre aquesta oportunitat. Seria fer-los el joc i afavorir indirectament el que sempre han pretès.
També penso que no hi hauria d'haver-hi barrerres.
Publica un comentari a l'entrada